Per què a Taiwan no hi ha hagut cap mort per la covid del mes de maig ençà?

A mesura que l’hemisferi nord entra a l’hivern, la taxa d’incidència del coronavirus augmenta a bona part d’Europa i als Estats Units. Els experts avisen que s’acosta un llarg hivern, perquè la covid-19 i la grip aclaparen les capacitats dels hospitals i centres de salut. Tanmateix, no tot el món viu una situació semblant. A Taiwan, per exemple, no hi ha hagut cap mort d’ençà del mes de maig i països com el Vietnam també fa setmanes que no en tenen. La pregunta és lògica: com és? Com ho han fet? I és lògic també l’interès per les lliçons que se’n puguin extreure, que al final no amaguen cap remei màgic ni cap secret no compartit.

En resposta a l’amenaça que implica la segona onada de la covid, la gran majoria dels països europeus i molts estats dels Estats Units han tornat a instaurar confinaments de població, amb restriccions del moviment, a les reunions, a la feina, a l’escola, a les compres, a la cultura i l’entreteniment. Des de la primera onada s’ha comprovat que, quan s’ordenen a gran escala, aquestes mesures poden reduir temporalment l’epidèmia però amb un cost terrible per a la societat i la vida econòmica. Quan s’apliquen durant molt de temps, com a Melbourne (Austràlia), que ha estat tancada fa poc durant gairebé quatre mesos, el nombre de casos pot reduir-se gairebé a zero amb l’ús rigorós de màscares, confinaments nocturns, escoles tancades, restriccions estrictes de viatge i una vigilància policíaca més que intensa. Però hi ha una altra manera d’aconseguir aquests objectius que no sigui tan carregosa per a la societat? Després de deu mesos de pandèmia, què n’hem après i quines altres mesures interessants tenim al nostre conjunt d’eines col·lectives?

Les proves en massa

La Xina, epicentre de la crisi, havent aconseguit de controlar amb molt d’esforç la primera onada de l’epidèmia i amb menys de cent casos diaris notificats avui, fa servir ara una estratègia de proves en massa i concentrades cada vegada que apareix un nou grup d’afectats. Va ser l’estratègia que es va aplicar amb èxit a Wuhan (una ciutat d’onze milions d’habitants) al maig, i també a Qingdao i Kashgar el mes passat. Això s’ha aconseguit fent proves PCR en grups de cinc a deu mostres alhora. Si tothom en surt net, perfecte; i si un grup surt positiu, és aleshores que es fan proves individuals a tots els membres. La base d’aquest enfocament és trobar els qui no saben que tenen la infecció per poder-los aïllar ràpidament i reduir la transmissió.

Les autoritats xineses també han actuat amb rapidesa ara per protegir una població que recorda perfectament el brot de SARS i que, per tant, es pren seriosament el control d’una epidèmia, mostrant alts nivells de compliment de les mesures de salut pública. Els xinesos sembla que estan disposats a portar màscares i fins i tot a acceptar que es facin més intervencions a costa de les llibertats individuals. El govern ha arribat a desplegar drons que fan servir altaveus per renyar els ciutadans que no segueixen les normes.

A Europa, Eslovàquia és el país que més s’ha involucrat en aquesta estratègia. S’hi van fer proves de tota la població, de quatre milions d’habitants, durant dos caps de setmana a l’octubre i aquest mes de novembre. Al voltant del 95% dels habitants ja han passat les proves i han localitzat 38.000 casos positius, als quals els han demanat que tornin a casa i s’aïllin. Això vol dir una taxa de positivitat de l’1%, que és l’esperada a la població d’un país europeu avui.

Eslovàquia també va fer servir la prova ràpida d’antígens, que, tot i tenir una taxa variable de falsos negatius depenent de qui fa les proves i en quin entorn, pot donar resultats en trenta minuts, és més barata que la PCR i es pot fer sense necessitat de cap laboratori especialitzat.

L’Organització Mundial de la Salut ha donat suport al desenvolupament i la facilitat d’accedir a aquestes proves ràpides assequibles, a menys de 5 dòlars per prova, particularment als països d’ingressos baixos i mitjans. Són proves que s’han assajat en unes altres parts d’Europa, per exemple a Liverpool, al Regne Unit.

En els casos en què hi ha un lloc de proves específic i personal capacitat, aquestes proves han retornat resultats positius per al 76,8% de les infeccions reals i resultats negatius per al 99,6% dels qui no tenien covid-19. Això vol dir que si hi ha una taxa de positivitat general del 2,2% en la població local, com indicaven les enquestes més recents, per cada 1.000 persones sotmeses a prova, 17 són identificades correctament com a infectades i els demanen d’aïllar-se, 5 de no infectades seran identificades incorrectament com a infectades i els aconsellaran innecessàriament que s’aïllin i 4 de realment infectades seran identificades incorrectament com a no infectades. I, tanmateix, com que aquestes 4 persones probablement tindran una càrrega viral baixa, és molt possible que no siguin gaire infeccioses. El resultat és que si la població se sotmet a les proves i segueix els consells (cosa no garantida), un enfocament com aquest de Liverpool té el potencial de reduir la transmissió –i, per tant, les noves infeccions– pel cap baix a la meitat en molt poc temps.

El rastreig de contactes

Alguns països asiàtics han seguit un sistema diferent, també molt efectiu. El Vietnam ha utilitzat un rastreig agressiu de contactes des del començament de la seva epidèmia, i actualment hi ha menys de cent casos notificats per dia, i cap mort recent. Tots els infectats són hospitalitzats, cosa que contribueix a reforçar l’aïllament, i els contactes són aïllats a casa amb el veïnat immediat sotmès a un tancament local. Hi ha hagut una comunicació clara de les mesures i la qüestió es considera apolítica i és tractada com un afer de salut pública.

Corea de Sud, per una altra banda, ha fet servir el rastreig retrospectiu de contactes per investigar els brots i entendre on es produeix la transmissió. De resultes d’això, s’han tancat molts bars, clubs nocturns, locals de karaoke i llocs de culte.

L’experiència d’èxit de Taiwan

Amb tot, és Taiwan –on no s’ha notificat cap mort per covid del mes de maig ençà– el país que crida més l’atenció, la nació que té probablement el programa de proves i rastreig més eficaç. Un enorme desplegament públic fa un seguiment dels casos individualment dues vegades el dia, per telèfon, amb missatges de text o amb visites a domicili per reforçar la consigna que cal fer aquest autoaïllament, però també per oferir suport, que pot incloure el lliurament de menjar. El rastreig de contactes taiwanès és molt eficaç i serveix per a identificar una mitjana de 20 a 30 contactes per cas i tractar-los abans no es compliqui la situació.

Taiwan, que viu en permanent amenaça de la Xina, va reaccionar abans que ningú a les notícies que provenien de Wuhan i va activar immediatament el seu sistema d’alerta nacional. Amb un resultat espectacular. En tota l’epidèmia aquest país de vint-i-tres milions d’habitants només ha tingut set morts per covid-19. El tancament immediat de les fronteres i l’activació d’una potent infrastructura tecnològica d’informació i rastreig s’ha demostrat que eren clau per a aconseguir una situació única al món, perquè a l’illa la vida quotidiana pràcticament és instal·lada en la normalitat.

L’experiència amb la SARS, el 2013, que va causar 73 morts, ha ajudat Taiwan a entendre com lluitar contra una epidèmia. El país té un programa completíssim d’emergència sanitària que involucra des de les empreses privades a les institucions i que ha permès de fer coses com ara la reconversió de diverses factories per tal que el país passés en quatre mesos només de produir dos milions de màscares el dia a produir-ne 20 milions.

El rastreig, particularment, ha estat una autèntica obsessió tecnològica per al país que ha donat resultats. En un cas tan difícil i publicitat d’un home que va anar a un prostíbul, el programa de rastreig taiwanès va aconseguir de localitzar en menys de vint-i-quatre hores 150 contactes diferents, que pràcticament no es coneixien entre ells i aïllar-los, una tasca que ha despertat l’admiració dels experts de tot el món.