Per què a la gent no l’interessa el debat sobre el pressupost?

A mi ja em fa basarda. Doncs, perquè els pressupostos de les dues generalitats i els del Consell Interinsular tenen el mateix biaix que els fets pels virreitons a Guinea espanyola abans de Macias.

En el discurs de dissabte pel Finançament Just, el periodista ximista Monreal va fer el començament en l’idioma dels (seus) amos de Màdrix. I Clara Castelló va posar una mica de vasalina en valencià per a que la perculitzada fóra més indolora.

Jo, si fóra español, encara us donaria més tralla. La que vos mereixeu…indignes…la unidaz ximista és anar arrosegats per terra com a bons Tios Toms. Premsa Ibérica (Lermante-El Lermatil BAlenziano) d’on cobra Monreal sempre ha estat conreada i regada amb diners de l’estat per fer de corretja de transmissió del poder colonial.

Si més no Las Colonias de Balenzia estigué tota la setmana desincentivant la Manifestació. Ells viuen fora del mercat doncs cobren dels Fondos Reservats si cal dividir-nos si mai estiguérem aprop de la unitat d’acció contra l’estat colonial ponentí.

Josep Blesa (València)

És veritat que ningú no té interès en els pressupostos, però, a banda del que exposes en l’editorial, per mi un dels problemes és que els partits actuals, tots, només treballen per al partit i tenen ben poc interès en el país. Cadascun representa un segment de la societat amb diferències ideològiques, però en comptes de trobar el mínim comú múltiple s’entesten en trobar el màxim comú divisor. La nit electoral de les municipals, parlant amb gent afí a la CUP, els deia que trobava a faltar una mica del tarannà dels Verds alemanys, que eren capaços de pactar amb els grans partits per tal d’aconseguir avenços en la seva línia, no tots els avenços, però alguns. I el mateix dels partits grans alemanys, capaços de cedir en algunes coses, tots, però, pensant en el país. Potser és una visió romàntica. Tal i com anem, però, les properes eleccions al Parlament, que seran aviat, les guanyarà el PSOE (abans conegut com a PSC) i, llavors, uns quants ploraran les misèries per les cantonades.

Els polítics viuen en una bombolla que, se’n podria dir “el joc de l’oca” i tiro per que em toca. Ara bé, tot i el lamentàble, infumàble i esperpentic espectacle, els seguirem votan. CUP, JUNTS i ERC fan pena ridiculit-ze’n fins i tot la seva ombra i les seves families sense que els hi caigui la cara de vergonya, ans al contrari, és creuen superherois. Tontos del tot no ho son, saben que ens tenen el vot sequestrat, que la ignorancia i les emocions van de la ma, “que no vingui la dreta, que no governin els unionistes” i, moltissima gent no sap discernir, no s’adona que la dreta i els unionistes ja els tenim aquí, son els que em votat.
Necessitem més proves encarà?

Els pressupostos són un tema molt important però bastant eixut i difícil d’entendre. Sobretot si s’expliquen com s’expliquen. Sobretot si, passat l’exercici, ningú es pren la molèstia de verificar-ne el compliment. Aquí, ens polim -o no- trenta mil milons d’euros autonòmics dels contribuents i tothom es queda tan ample. Tot un síntoma.
Al noticiaris les imatges són de comitives de polítics entrant i sortint de despatxos del Parlament. Ara cap aquí, ara cap allà. D’on deuen venir?, On deuen anar? es pregunta l’espectador. A part de fer anar tard el pressupost cosa que en dificultarà l’execució, què estan fent?
És com aquell teatre còmic d’embolics sentimentals on els actors no paren d’entrar i sortir: ara per una porta, ara per l’altra. Un teatre, tot sigui dit, bastant vist i bastant passat de moda.Trobo força normal que els ciutadans desconnectin.

Clar que no creiem en res d’això que li diuen fer política. Però no és en la política en sí mateixa que no creiem, que ben feta és necessaria com a instrument per viure en pau i justícia a les societats humanes, sinó en aquesta purria de gentola que hem de suportar fent veure que són polítics i que només serveixen per als seus interessos particulars i sectaris d’aquestes empreses de colocació i corrupció, a tots nivells, que en diuen partits polítics.
El que em fa vergonya, de viure en aquesta estultícia de societat, és constatar la quantitat de gent que, sense tenir res a guanyar, encara els dóna qualsevol tipus de confiança i més després de totes les barbaritats i enganys que han perpetrat i que, de moment, encara no els hem fet pagar, cosa que seria ben justa i espero amb candeletes que passi de fa temps.
Ni oblit ni perdó, ni ara ni mai!

Ens hem auto-enganyat pensant-nos que els membres dels partits independentistes eren estadistes que ens durien a la independència, i és per això que els hem votat, que ens hem mobilitzat, i que per ells hem fet manifestacions, viatges i tot d’actes solidaris. Però resulta que, al capdavall, són polítics de partit que viuen a les seves respectives bombolles.
La independència no la farem seguint les consignes dels partits sinó fent que ells es vegin obligats a seguir-nos. I per fer-ho tenim dos instruments: pressió popular i vots.

No sé què passerà si el Parlament no aprovarà el pressupost: continuar amb el d’aquest any o que tornarem anar a votar. En l’ultím cas la millor resposta em sembla serà l’abstenció massivament. Potser no calia muntar una mena d’acció per aconseguir ho. Més aviat crec que sera la reacció espontani de la gent.
No sé si els partits dits independentistes en són conscients

Per a mi personalment em sembla igual si els de JxCat-ERC-CUP o els de PSOE-Podem-PP guanyaran les proximes eleccions. Com diu l’editorial: qualsevol initiativa serà anulada pel TC. La Generalitat autonomista està caducada, destrossada i podrida fins al moll de l’os després el govern Espanyol, el de PP amb el suport del PSOE, va imposar el seu 155. Cal barca nova, per exemple el de CxR.

Gràcies, ja trobava a faltar que algú digués això en un document públic com aquest editorial d’avui.
Ho comparteixo plenament amb una reflexió didàctica ben òbvia:
– No es poden canviar els fonaments de l’Estat des dels propis fonaments.
En efecte, ni els partits polítics que governen, ni la Generalitat Autonòmica sempre intervingida, no són oportuns ni els tenim en compte per portar Catalunya a ser un nou estat independent en forma de república. Confiar en la política de partit o en un govern autonòmic per aconseguir l’autodeterminació i la independència, seria tan absurd com confiar en l’exèrcit per combatre una pandèmia.

No ens interesa res de la gestoria de la Generalitat desde que tots els partits anomenats ” independentistes ” van entrar en el joc de participar en les eleccions després del 155, quan van il.legalitzar el govern legítim de Catalunya. Si haguessin tingut vergonya aquelles eleccions se les hauria d’haver menjat en patates Rajoy, i per a més escarni el que va passar el 30 de gener quan no es va voler investir president a Carles Puigdemont i tot el que va venir després amb tota aquella història de tenir un govern efectiu. Cuanta miseria !

Totalment d’acord amb en Rossend Escolà. Ja m’agradaria que els lectors de VilaWeb fóssim “un univers ben representatiu del país”. Això és el que nord enllà en diuen wishful thinking, i m’estranya que en Vicent, tan racional com és, hi hagi caigut. Res, que a més de racional, el director és un motivat de pedra picada i a prova de bombes. Com si no hauria pogut resistir remar contra corrent tots aquests anys i seguir fent-ho? Endavant les atxes, però siguem conscients que, malauradament, som minoria.

El President Aragonès immediatament després de les eleccions del 14F va començar el seu joc amb la CUP, es tractava de passar davant de Junts i sumar entre les esquerres, ja inicialment, per fer decantar el poder de l’anomenat 52% cap a la seva banda negociadora amb Madrid, deixant els teòricament més unilaterals de Junts en minoria, estàven uns i altres, ER i Junts a un sol diputat de diferència. A la CUP i ER els va agradar la jugada, Junts va pensar, crec, a mi no em deixareu de banda i s’hi va sumar. Però aquest posicionament de Junts A molts ens va desagradar profundament i des d’aleshores volem la dimissió de Jordi Sànchez, fins i tot la nostra imatge de Puigdemont n’ha sortit afectada negativament i la del Partit Junts també. No ens interessa la governació autonòmica i molt menys encara la del “estado español”; jo mateix desprecio profundament els anàlisis d’Ñ que m’ofereix Vilaweb, i per mica que puc ni me’ls miro.

Aragonès és dur i quan diu “no” és “no!” Va dir no als negociants de Junts a la Taula, … Però la CUP també és dura, tots ho sabem. Potser al final tot es redueix a una jugada d’escacs d’Aragonès, que ja va dir des del primer moment que volia un govern en el que hi fossin els de Podem. Podrà el
MH sortir-se amb la seva?

Fa poc ens vam assabentar, crec per mitjà del mateix Vilaweb, que no es complien en un gran % moltes partides pressupostades. Jo em pregunto “per què”? vistes totes les necessitats que tenim, … Qui n’és el culpable? L’estat o nosaltres mateixos. Cal aclarir-ho! Per què m’he de preocupar dels Pressupostos si no es compleixen?

Hi hauria un fet de justícia davant la gran necessitat d’ajudar la Llengua. Per què no hi dediquen una quantitat ben quantiosa, de veritat, i fem que es compleixi i s’apliqui fil per randa, i aleshores crec que molts començarem confiar amb els qui primer de la tot han de defensar el nostres Drets.

Sempre diré que si sóc independentista és perquè Espanya, un estat privat per a dos mil rics, s’ha posat com a garant que milers de problemes gravíssims no es resoldran mai, si no s’agreugen encara més. El caos immobiliari, l’almoina (vull dir les pensions), l’atur, els sous de misèria, la destrucció de la sanitat pública, el mediocre sistema d’escolarització, el conflicte permanent amb el tema llengües, el pou sense fons dels trens d’alta velocitat radial, el despropòsit judicial, el doble raser jurídic respecte de l’orientació política de la gent, la total manca de pluralitat informativa, la corrupció a Miami… Espanya ha de deixar d’existir, però van els partits catalans i recolzen el Règim del 78, no sigui que anem massa bé. Normal que ens sentim traïts, i jo sóc dels que s’han sortit de l’ANC i d’Òmnium i que no tenen cap motiu per a tornar a votar en anys. Els pressupostos? Millor si duen a un avançament electoral, la veritat. Ens val més mirar com salvar la llengua, i no ho aconseguirem amb la cultureta tronada que ens ve de l’era Pujol. Hem de canviar un munt de coses, i em sembla que més val que ens espavilem a nivell de carrer, sense esperar líders com hem fet fins ara.

Jo també discrepo que els lectors de Vilaweb siguem un univers representatiu del país. Potser ho som de la gent del país que s’interessa per la política i que és independentista. Però, no, de la gent de Catalunya.
Ara, també és veritat que qui canvia les societats és la gent que s’interessa i que es compromet. Que sempre és una minoria…
Alguna cosa representem, doncs.

Dit això, coincideixo amb tota la resta: el descrèdit de “la política” -és a dir, dels polítics- és absolut. I merescudíssim.

Durant anys hem viscut en la ficció que aquest era un país “millor”… però, si haguéssim estat capaços d’analitzar a fons la política autonòmica, ja hauríem hagut d’acceptar que no teníem gaire res de què enorgullir-nos, com s’ha anat veient després i la història dirà.

Ara bé, després de l’ensulsiada del 2017 i del 155 corresponent, ja no es pot amagar que l’autonomia és, només, un sistema perquè uns polítics acomodaticis vagin tirant de la rifeta a canvi de practicar la submissió i vendre -literalment- el país.

El pitjor de tot és que resulta que volen seguir amb aquesta pràctica DESPRÉS que el poble toqués la llibertat amb la punta dels dits! I sembla que hi ha una part de la gent que no hi està del tot disposada. De fet, tant de bo els fos impossible, perquè és indigne. Però és només “la gent” qui ho pot impedir.

Sabem ja que RES del que puguin fer governs de fireta ens portarà a tenir un BON país. I això era el que volíem. Això era allò pel que vam lluitar. No ho oblidarem fàcilment.
Ara, doncs, no només tenim davant el gobierno de España.

Per molt màrqueting i adjectivació voluptuosa que li posin: que si els pressupostos més expansius de la història, que si Generalitat Republicana, etc. seguim engabiats. Només som la vaca que més llet produeix de l’explotació ramadera espanyola, i aviat ni tan sols això. Ens n’hem de sentir orgullosos? A qui li interessen uns pressupostos que només serviran per engreixar l’amo?

Tots som conscients que hem d’atendre la gent del nostre país tan bé com puguem, i que per tant hem de ser uns bons gestors de la misèria, mirant-nos cada cèntim que aquesta Espanya macarra ens retorna d’allò que ens pren. D’acord, fem-ho: fem càlculs, mans i mànigues, per repartir les engrunes de forma justa. Però d’això a fer-ne propaganda grandiloqüent, com si estiguéssim capitanejant una economia en expansió al sud d’Europa o qui sap què, hi ha un món. Que no ens venguin sopars de duro. Si no són capaços d’alliberar-nos, a gestionar i a callar.

No crec que només siguem els ciutadans catalans els que estem desencisats pels “polítics” sense idees que es creuen que la política consisteix a guanyar unes eleccions sempre trucades per algun delinqüent, i després fer una gestoria que no innova res fora de l’augment dels sous dels que han guanyat. No som només nosaltres els desenganyats, és tot el món. El sistema capitalista està ferit de mort, perquè ja s’ha arribat al sistema de castes que a l’Índia existeix des de fa una eternitat i tots coneixem el seu subdesenvolupament. L’obsessió pels diners ha tombat tots els intents d’aprendre a conviure i a gaudir d’una vida plena, ha menystingut els valor humans més bàsics i ha desacreditat si no eliminat a tots els líders que intentaven fer possible un avenç social. No ens fotem més pedres al fetge. Si a més del problema mundial de la mort del sistema capitalista que s’ha demostrat inservible, hi afegim que nosaltres estem històricament esclafats sistemàticament per un estat profundament malalt que pretén mantenir una colònia amb el lema reial de “l’aporellos”, o sigui per collons, necessitem urgentment convèncer als conciutadans que l’única forma possible per sobreviure ja no només com a país, sinó com a persones, és la revolució i la independència dels tirans centrals. Comencem per fer neteja del govern que tenim de funcionaris i ineptes i despertem-nos d’una vegada. Neguem-nos a continuar anant com un remat d’ovelles a l’escorxador espanyol.

Ja podeu xiular que si l’ase no vol beure… Tot són pedaços de mal cusir. Si el pedaç és roba forta ben aviat es trencarà la peça apedaçada. És el que aquesta gentota està fent, pedaços i més pedaços. I la solució és llençar el llençol vell i anar per un de bell nou. Si això no ho fem ben aviat de foragitar i llençar a les deixalles tot el que ara es un monumental parrac i no comprem un llençol nou les nostres misèries quedaran at eternum. Qui sigui frare agafi candela. Bon dia i bona hora.☮️

LA PATRULLA PERDUDA

D’acord. L’autonomia és l’obstacle. Ens cal la independència. D’acord, volem el pa sencer. Però, ara i aquí, hem de negociar les molles perquè d’aquests pressupostos, amb les ajudes d’Europa, en depenen moltes famílies.

Em sembla irresponsable que els anticapitalistes, en una cambra autonòmica, vulguin imposar un altre sistema econòmic alternatiu al capitalisme (jo també voldria) amb 9 escons del 135. I de tot plegat en facin un tot o res. I tot després d’arribar acords amb ERC… Imprevisibles en la seva immaduresa política.

Possiblement als de la CUP no els arribi ni la repressió, ni els desnonaments, ni la pobresa… però els deu sonar la seva existència. Això no són pas “jugadetes de criatura”.

L'”avantguarda revolucionària” s’ha avançat tant a les masses que s’han quedat aïllats i perduts…

Gràcies Vicent per l’editorial, però també pel teu gran esforç que significa anar pels pobles aportant la teva opinió i escoltant a la gent; l’altre dia et vaig anar a veure’t a Vidreres, eren les 10 de la nit que sortíem; aquest grans esforç només ho saps tu lo que significa i comporta; quanta gent està disposada a fer-ho? si amés les xerrades/col.loquis són per militància, no per benefici €.
Coincideixo amb l’opinió d’alguns subcriptors, les opinions que aportem els subscriptors són una minoria d’aquest País, si fos així Vicent, segur que els partits que tenim amb això que alguns li diuen govern republicà, ja haguessin canvia’t d’estratègia.
Com bé saps els partits fan estretegies per aconseguir els vots dels ciutadans, són conscients/coneixedors de la composició del nostre país colonitzat, per això tenim un PSO€, Comuns, VOX i CS dintre del parlament de Catalunya.
Votants que majoritàriament mirant la Sexta i antena 5, (mitjans de comunicació del grup franquista Planeta) ja que dir de llegir diaris, com La Vanguardia, per això ER l’any passat va fer aportacions amb els nostres impostos/subvencions €, en aquest mitjans de comunicació de més audiència/lectura, com en el grup franquista Godó

No hi ha dubte que el governet de fireta de la Plaça StJaume, en governar només una autonomia de la senyoreta Pepis com la del “Noreste de España”, no es gens homologable amb els governs de veritat. Sempre sota el marcatge implacable no de l’oposició de la Ciutadella, sino dels poders autèntics, naturalment sempre espanyols: policies, guàrdies civils, jutges, l’Ibex, fins i tot desconegudes associacions de defensa de “los valores eternos de la patria española”, o un uixer de qualsevol ministerio de la Castellana… I encara cal remarcar la notable oposició interna que mig govern exerceix, ferotgement, contra l’altre mig. En conclusió, no és gens extrany que es comporti de manera ben diferent de com ho fan els veritables governs. Si un govern homologable veu rebutjats els seus pressupostos per la cambra legislativa, immediatament dimiteix i es convoquen noves eleccions. Aquí, no. Es prorroguen (altra vegada!) els anteriors, per dotzeaves parts, i tal dia farà un any. PROU XARLOTADES! Volem un país de veritat, ENS CAL LA INDEPENDÈNCIA! Segur que pijor no ho farem!

La pèrdua de la credibilitat és comprensible, vol dir que perdem confiança en les entitats, organismes, etc que haurien de donar informació correcte però no ho fan. Per exemple amb el coronavirus. No he llegit mai cap article, inclòs al vilaweb, que donés veu a les teories “discordantes” del relat oficial.

Aqui teniu un enllaç que obre un article de Médiapart (en francès) del 21 de setembre de 2021:
https://www.mediapart.fr/journal/international/291021/origines-du-covid-19-les-dernieres-revelations
del qual em sembla important donar difusió.
La pèrdua de credibilitat és comprensible, recuperar la confiança perduda és molt llarg.

En aquest moment històric en què estem -situació d’aturada, o de no avançament, o de compàs d’espera- us imagineu què passaria si el govern de la Generalitat -tan autonòmic com vulgueu- estigués en mans dels socialistes?. Diguem-ho d’una altre manera, us imagineu que el Parlament perdés la majoria independentista?. Què no faria l’estat espanyol per tancar i desballestar definitivament des de la “llei” tots els ressorts que avui encara mantenen -amb simbolisme si voleu- la dignitat de la nació. Anul·laria la declaració d’independència feta pel Parlament l’any 17, faria les lleis què calgués per fer del català una llengua folklòrica i residual, acabaria ràpidament amb la taula de diàleg -que molts no hi creiem gens- esborrant definitivament l’autodeterminació i l’amnistia de l’ordre del dia per passar a parlar de traspassos banals que segurament tampoc es farien. Això i moltes més coses. Jo crec que, malgrat tot, la majoria independentista al Parlament és necessària. Els pressupost és la llei més important d’un govern. L’esmena a la totalitat de la CUP ens posa novament al peu del precipici. Amb perdó, no sé qui és més idiota, el govern per no saber acostar-se a les demandes de la CUP -que jo mateix en un comentari vaig dir que signava- o la CUP per ser tan inflexible que no sap entendre l’aproximació del govern i les necessitats del país, de tot el país. No sé qui és més idiota, qui no vol pujar al carro perquè hi seria mal assegut o qui no vol baixar de la seva ideologia perquè se sentiria massa sol.

Fà una estonas, que els comuns han donat el vist i plau als presuposst de ERC, ja tenim el tripartit a tocar, peró sense la cup i junts, el que volía erc explosionar l’independentisme avui ja lo ha rubricat. Per aixó ningú li donava cap importancia als presupost de la generalitat, es una vergonya veure el disabte a TV3 a una senyora que odia als catalans, a prime time de la cadena, es una vergonya veure dia si i dia tambè sentir parlar als dirigents de ERC, com si no haguès pasat res el 01/10/2017, ho sento peró lo que estan fen, se li tornarà mes aviat que tard.
Ara espero a que Junts façi la neteja que ha de fer i anar cap l’independencia, si no ho fà, tot s’anirá a norris……..i ja no mès restarà el CxR.
Quina decepciò mes grand.

Exacte Sr. Partal!

No hi cap interès en el que diguin o facin -que són dues realitats diferents- els vividors de la política autonòmica i en els pressupostos de la Gestoria de la colònia. Especialment perquè els pressupostos de la Gestoria els decideixen els amos de Madrid i les lleis del Parlament, també.

Però, tot i l’evidència: la performance d’aparentar que això que hi ara ha Catalunya és un govern de veritat, surt a totes hores de capçalera en els mitjans de comunicació. Per què?

Hi a la intencionalitat que amb l’opinió publicada, el públic naïf es cregui que val la pena tornar a votar-los…?

Ahir a la nit vaig llegir el seu editorial i vaig pensar ‘avui Vilaweb ha captat en profunditat el sentiment de l’independentisme’. Els pressupostos ‘me se’n foten’ tenim al cap altres coses.

Estem en una voràgine d’esdeveniments i ara mateix coincideixo amb l’anàlisi que ja ha fet algun comentarista: ‘El tripartit amb el PSC és a tocar’

Estaria tot dissenyat des del principi? si no fos pel CxR el procés seria mort.

Afortunadament tenim una organització molt poderosa al exili que ha d’agafar el relleu.

Alguns ho hem dit des de fa dècades: l’alliberament nacional i l’alliberament social dels Països Catalans van de la mateixa mà. Dit d’una altra manera: sense el trencament democràtic amb l’estat espanyol no hi haurà avenç social per al poble català (treballadors + petita i mitjana burgesia), ni tant sols mínimes reformes substancials. Les rivalitats partidistes emmascaren aquesta evidència i silencien el clam popular per millorar de veritat la llibertat i les condicions de vida, de totes les classes populars, en un sentit ampli.

Avui toca una de les qüestions fonamentals. Ara bé, que la gent hagi constatat la inutilitat de l’autonomia, que hagin constatat que els partits que tenim (autonomistes) no han complert el promès i ara juguen al triler amb la piloteta de l’ecologisme, el feminisme, els pressupostos… no vol dir que a les properes eleccions no tornin a votar autonomisme (la solució “menys dolenta”), no vol dir que no tornin a acceptar el marc mental de la submissió amb qualsevol excusa (per salvar l’amor propi, en una situació d’indefensió apresa).
No sé com s’ha de fer, però confiar que “tot anirà bé” i que la majoria actuarà de forma madura i racional és abandonar-se a l’agonia final.

El que trobo més irritant és que aquesta tropa ens prenguin per imbècils. Estan ancorats en una parafernàlia molt antiga, de quan la gent era més innocent, i no veuen (o no els importa) que en aquests últims anys hem fet uns quants màsters. El seu teatret dolent no cola. Qualsevol persona que hagi participat en unes negociacions del conveni col·lectiu d’una empresa sap com funciona el seu guinyol, que està orientat exclusivament a justificar el que cobren i fer veure que serveixen per a alguna cosa, quan en realitat el peix ja el tenen venut des del primer moment:
1. Les posicions estan molt allunyades.
2. Després d’intenses reunions, s’han pogut apropar les postures, d’entrada irreconciliables.
3 Només queden uns pocs serrells, però molt importants.
4. S’intensifiquen els contactes a moltes bandes. La dificultat és enorme.
5. S’han trencat les negociacions. Anirem a eleccions.
6. Intents desesperats, de matinada, amb la campana a punt de tocar, per salvar la situació. Molta foto de “líders” entrant a les reunions amb gest greu i de cotxes bons, entrant a palau, ràpidament.
7. Es pot anunciar al món l’acord in extremis, a què han aconseguit arribar aquests cracs de la negociació.
8. I au, “esto és todo amigos”, com deien els dibuixos animats de la nostra infància. Fins a la pròxima comèdia.

Jo crec que a la gent si que l’interessa el pressupost. El que passa és que una vegada i una altra el votant comprova que els seus problemes no es resolen, que els seus problemes mai s’inclouen en cap programa polític, i que la socialdemocràcia i l’esquerra radical els demana el vot, per solidaritat, per a assistir urgències socials. Si la política és l’art corrupte de defensar interessos, l’esquerra a de deixar de demanar a la gent que els voti per altruisme.
També ha de deixar d’acusar d’insolidari a tots els que no combreguem amb rodes de molí, i assistir-nos en les nostres demandes. Encara que potser no els votem. Ells, els polítics, són els que haurien d’actuar per altruisme, i no per interessos electoralistes.
Si, a la gent si que l’interessen els pressupostos. Però els pressupostos sempre van a rentar la cara dels polítics, i no a defensar els interessos de la majoria. Tampoc s’aprofundeix en actuar contra els interessos dels rics ‘del cagar’, és a dir, dels més rics dels rics.
Aquesta és la qüestió. No cap altre.

Una pressupostos autonòmics?. Una pressupostos que depenen dels criteris d’un Estat, que ho administra, en funció del benestar dels seus propis ciutadans (els espanyols que no els catalans) i del manteniment indefinit de la seva permanència?.
No se perquè ens hauríem de preocupar per administrar les sobres que en definitiva serviran pel manteniment d’un Statu quo que dura des de mes de tres cents anys, sempre en benefici d’ells mateixos?.
Tot amb tot, teníem un programa (aixi ho havíem entès una gran majoria de catalans) la prioritat del qual no es basava precisament en la administració d’un percentatge determinat de cabals públics (aquells que mai satisfan les nostres necessitats) sinó en la manera de poder-los administrar, d’acord amb els bens que entre tots els catalans produïm amb els nostres treballs i que per assolir-ho, ens calia trencar amb el control dels espanyols sobre nosaltres i obtenir prou sobirania, com per a poder decidir en ferm, que em fem d’aquests nostres cabals.
No veig que aquest tramit s’hagi posat en marxa (el vam votar i vam assolir una majoria absoluta del 52%) i menys que es vegi per cap banda.

Jo estic tan fart de tota aquesta colla d’escalfa cadires i xucla sous dels nostres impostos, que no els tornaré a votar mai més, a cap dels tres. La propera votaré en blanc, tret que surti una altra candidatura articulada des de la societat civil, amb llistes obertes i que em mereixi un mínim de confiança que anirà de veritat per feina a aixecar la DUI.
Ja no s’enten perquè seguim creiem-nos a aquests farsants dels partits i no reeixen iniciatives com les de Primàries o semblants. La responsabilitat és tota nostra de tornar-los a votar una vegada i una altra. És que no tenim criteri, és que no tenim el mínim de judici, és que no ens adonem de com se’ns en foten com més va, més?

La partida d’escacs està avançant i ara es veu que la democràcia real de la independencia del 52% a Madrid no li interesa ni de bon tros, i per tant, una manera d’alterar aquesta democracia real del 52%, és complicar les coses per afavorir el mateix pacte a Catalunya que el que hi ha a Madrid, PSOE + ERC + PODEM, i vet aquí que de l’enaltiment patriotic del 52% a fer punyetes i pasem a 40 anys mes a passar pel forat del pany. I a més, com si fos la torna!! Regalem la capital de Catalunya per trenta monedes.!!
Jo marxo cap Escòcia que allí tots van a una!! Aquí a Catalunya Ja dura massa l’estira i arronsa del full de ruta cap a la independència. La gent que vota ERC es independentista? Estarà eufòrica en aquests moments!! Veure com trenquen el 52% i pacten amb “podemos”!! És d’una eufòria nacional espetarrant!!