23.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 23.03.2025 - 21:43
Arran del film Algérie, sections armes spéciales, hi ha un abans i un després de dimensions històriques en el relat oficial imposat per l’estat francès sobre la guerra d’Algèria. L’emissió ha estat desprogramada del canal France5 amb arguments poc consistents, cosa que ha ocasionat una polèmica important entre historiadors, intel·lectuals, acadèmics i periodistes. Tot i això, de moment, es pot veure a la web de la cadena.
El mateix dia que se’n va anul·lar l’emissió televisiva, el diari oficial algerià El Moudjahid afirmava en portada que havia esclatat un gran escàndol, amb el titular: “França menysté la llibertat i silencia un documentari que revela els seus crims”. Tot seguit, les cadenes públiques algerianes van emetre el documentari, que ja circulava per internet, i també l’havia emès una televisió suïssa. Per la societat algeriana, que ja ho sabia, és una restitució de la veritat negada, una necessitat de reconeixement dels perjudicis de la guerra colonial.
La cadena pública Canal Algèrie va organitzar un debat amb destacats especialistes algerians i els directors del film, per telèfon o videoconferència. Entre moltes coses, es va remarcar que, seixanta anys després, els efectes del gas encara eren presents en alguns indrets. Hi ha coves perilloses. De moment, és incalculable el nombre d’afectats durant tots aquests anys de càncers, malformacions i unes altres malalties de la pell i dels pulmons.
Per contra, el corrent revisionista francès, com més va més actiu i fort, atiat per l’extrema dreta lepenista i uns altres grupuscles, els colonialistes, els negacionistes del genocidi israelià a Gaza, i els descendents de l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS, per les sigles en francès), combat públicament la veritat amb tota mena d’atacs i desqualificacions. Els grans mitjans censuren i manipulen. Els intel·lectuals i especialistes que prenen la paraula públicament per restablir la veritat són, automàticament, denigrats pels corrents de l’extrema dreta. Hi ha intents de deslegitimació del combat d’alliberament del FLN i temptatives de reescriure la història. És com si es volgués prohibir la paraula “massacre”. Molts francesos no en saben res i són fàcilment manipulables.
En el debat de Canal Algèrie es va afirmar que, en aquest cas, es posava en marxa la mateixa maquinària que a final de febrer va fer dimitir de l’emissora de ràdio RTL el prestigiós periodista Jean-Michel Aphatie.
El passat 25 de febrer, a RTL, el periodista va comparar les massacres comeses per França en la conquesta d’Algèria el segle XIX amb la dels nazis a Oradour-sur-Glane, amb aquestes paraules: “Cada any, a França, commemorem el que va passar a Oradour-sur-Glane, és a dir, la massacre de tot un poble. Però nosaltres en vam fer centenars a Algèria. És que no en tenim consciència?”
El film de Claire Billet i el doctor en història Christophe Lafaye, de la Universitat Aix-Marsella, no opina ni compara, demostra inapel·lablement, amb proves factuals i materials, que França, entre el 1956 i el 1962, durant la guerra per la independència d’Algèria, va fer un ús en massa i generalitzat de gasos i armes químiques bàrbars i letals contra el poble algerià i els combatents del FLN, prohibits per la Convenció de Ginebra d’ençà del 1925.
Fins ara, teníem notícia de la repressió sanguinària dels francesos contra els algerians, les massacres, tortures, violacions i execucions extrajudicials. Ara, quan han passat més de seixanta anys, apareix una altra veritat irrefutable: França seria responsable de crims contra la humanitat a Algèria i d’haver blocat i silenciat la informació oficial sobre la qüestió. Les responsabilitats són d’alt nivell. L’estat major, el ministre de Defensa i el ministre d’Interior, que aleshores era el cínic i camaleònic François Mitterrand. Són definitives unes imatges d’ell en una compareixença de premsa durant la guerra en què garantia “utilitzar tota la força”.
L’any 1925, a Ginebra, França va signar l’acord perquè centenars de milers dels seus soldats havien sofert les conseqüències de les armes químiques alemanyes en els camps de batalla de la Primera Guerra Mundial. Però hi ha un detall molt important: l’acord en prohibia l’ús, però la fabricació quedava autoritzada perquè les grans potències eren obertes a una guerra amb armes químiques. La Gran Bretanya, els EUA, l’URSS i França, amb el suport d’Alemanya, tenien amplis programes d’investigació i fabricació d’armes químiques.
Ara sabem que, enmig d’un gran secretisme, França les va llançar en massa durant anys contra el poble algerià. Això no va impedir que perdés la guerra i hagués de concedir la independència a l’ex-colònia. Després va ser molt discreta. Va silenciar el tema i va ocultar la informació oficial comprometedora. Fins avui.
Aquesta investigació, que tot just comença, sense dubte afectarà les relacions franco-algerianes, ara molt deteriorades, sobretot, d’ençà que l’ex-metròpoli va acceptar la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental. A la taula de negociació entre els dos països, s’afegeix una qüestió nova i greu als greuges i ressentiments històrics, ja importants.
Una investigació llarga i pacient
L’historiador Christophe Lafaye fa molts anys que investiga l’ús d’armes químiques a Algèria. Ha estudiat en els arxius totes les capses de documents relatives a la qüestió. Alguns documents els ha pogut desclassificar, la majoria, no. Totes les seves demandes de més informació als arxius oficials i militars francesos topaven amb una hermètica barrera infranquejable. Unes traves i un silenci espès imposats en secret per l’anomenada raó d’estat.
L’excusa oficial per a impedir l’accés a la informació era: “Segons el codi de patrimoni resultant de la llei del 2008, aquests elements compleixen el règim d’arxius incomunicables a perpetuïtat”, amb el pretext que serien susceptibles de “conduir a la difusió d’informació” que permetria “el disseny, fabricació, ús o localització d’armes nuclears, biològiques, químiques o qualsevol altra” que tingués “efectes destructius directes o indirectes similars”.
L’excusa es desmunta per si mateixa, perquè als arxius militars no hi ha informació científica ni tècnica, sinó simplement històrica i de les operacions militars. També hi ha qui ha esmentat que en els acords de Ginebra del 1925 es prohibia l’ús d’armes químiques, tret del cas que l’enemic n’hagués fet ús. Tampoc és creïble en absolut que el FLN pogués tenir accés a aquestes armes, ni de bon tros. Era una guerra de pobres. Els algerians tenien un armament considerablement inferior al dels francesos. Atacaven en grups guerrillers, aprofitant els seus coneixements del terreny a la Cabília i el massís de l’Aurès, al nord del país.
Un dels avantatges dels combatents del FLN era la geografia. En aquestes muntanyes hi ha infinitat de coves, algunes de gran profunditat, amb diferents espais i amagatalls, tant per a refugiar-hi combatents i població civil de les viles dels voltants com per a convertir-les en magatzems d’avituallament, dipòsits d’armes o infermeries. Com fer-los fora dels seus caus? Llençant-hi armes químiques per matar-los o expulsar-los.
És espectacular de veure en el documentari el mapa del nord Algèria i tots els punts on l’exèrcit francès va establir unitats de forces especials especialitzades en armes químiques. Christophe Lafaye i Claire Billet hi han pogut identificar 440 coves gasejades, d’un total entre 8.000 i 10.000, segons que s’ha deduït dels pocs documents oficials que s’han pogut contrastar i ampliar fent recerca en arxius d’ultramar, i a partir de testimonis i documents de molts algerians que han col·laborat en la recerca i la filmació del documentari: supervivents, historiadors, ex-combatents i, també, alguns soldats francesos que, amb els anys, no han volgut obeir la llei del silenci oficial. Les cartes, els mapes, les fotografies i els diaris personals dels soldats han estat molt clarificadors d’alguns fets i la manera d’actuar francesa.
Segons les proves trobades en el decurs de la seva investigació, Christophe Lafaye documenta que l’ús d’aquests gasos letals es va començar a posar en pràctica el 1956 de manera experimental. L’any següent va començar-ne l’ús generalitzat a tot Algèria amb la creació de les Brigades d’Armes Especials (BAS) i 119 equips de coves, cadascuna amb trenta-vuit homes.
Un dels caps militars clau en la planificació de tota l’operació va ser el general Raoul Salam, que, després de la independència l’any 1962, va capitanejar els grups terroristes d’extrema dreta que actuaven sota la cobertura de l’OAS. Van intentar de matar De Gaulle dues vegades. L’Espanya de Franco era per a ells un refugi segur. Els unia l’africanisme colonial. Amb els anys, molts dels seus seguidors van acabar essent mercenaris disposats a treballar amb totes les policies i màfies que els paguessin bé.
Els documents militars que l’historiador mostra en el documentari proven, tal com afirma ell, que era “una política pensada, reflexionada, experimentada i generalitzada”. Es detalla que el gas verinós que llançaven a les coves per les portes o per les escletxes de les muntanyes era CN2D, un còctel mortal de derivats del cianur i l’arsènic.
Els algerians, desprevinguts, es trobaven de sobte envoltats per un fum negre espès que anava envaint les coves. No veien res. No entenien res. Respirar-lo els causava tos, vòmits, cremor als pulmons i, finalment, en qüestió de pocs minuts, la mort per asfíxia o atac de cor. Així van morir, com rates, molts milers de vilatans i combatents. Les xifres definitives no s’han establert perquè el 95% encara s’ha d’investigar.
Segons uns quants testimonis d’algerians supervivents dels gasos a les coves, era un fum negre, sentien com si els llancessin a la cara un grapat de sorra. La gent tossia, cridava, plorava, vomitava i, al final, moria. Quan l’endemà podien anar a rescatar els cadàvers dels seus familiars, l’escena que hi trobaven era dantesca: dins les coves hi havia una massa de cossos recaragolats, molts d’ells irrecognoscibles si no era per la roba, si en quedava. Els cadàvers estaven inflats i eren de color blau.
Testimonis d’algerians supervivents i soldats francesos
Entre els testimonis d’algerians supervivents o descendents de les víctimes, hi ha homes com Mohammed Ben Slimane Laabaci. Ell era un nen que va poder fugir d’una cova on van morir dos-cents cinquanta vilatans al massís de l’Aurès. “L’endemà de l’atac, vaig tornar a la muntanya amb ma mare. D’amagat, vam veure els francesos traient cadàvers. Eren irrecognoscibles. Completament blaus. Els cossos inflats […] Totes les dones ploraven a les cases. Les senties si passaves caminant pel carrer. Tothom havia perdut algun familiar. Era com un film d’horror. Els morts es van quedar allà fins a la independència, quan les autoritats van anar amb els vilatans per enterrar-los en un mateix cementiri memorial.”
Ould Zaouache Latamen, ex-combatent del FLN, explica que els francesos utilitzaven tota mena d’armament: gas, avions, helicòpters, morters, bombes… “Va ser terrible. Nosaltres ho vèiem tot de la muntanya estant. Quan baixàvem als pobles a buscar provisions, les dones, que ens ajudaven molt, ens ho explicaven. Van patir molt. Avui encara no ho podem explicar tot”, confessa. “Hi ha tantes coses horribles que és inimaginable.”
També són molt il·lustratius, per contrast, els testimonis dels soldats francesos de les Unitats Especials que han acceptat de ser entrevistats. Ells aporten veracitat i experiència pròpia als documents oficials i complementen la versió de les víctimes.
“Sabíem que eren armes prohibides per la Convenció de Ginebra, però a nosaltres no ens explicaven res”, diu Jacques Huré, que conserva el diari personal d’un company en què s’explica detalladament, hora per hora, com actuava un escamot gasificador.
Jean Vidalenc conserva algunes fotografies personals que no li van ser confiscades i avui són proves dels fets. “No vaig saber mai la composició del gas… També ens afectava a nosaltres. Ens en vam queixar i ens van donar uniformes i màscares protectores.” Ell va ser condecorat per la Secció. Després de la guerra, es va imposar un mutisme total sobre la qüestió que, malgrat tot, sempre ha estat present en la memòria dels soldats. “No he dormit ni un sol dia, d’ençà de llavors, sense pensar en la guerra d’Algèria.”
Armanda Casanova era prim i àgil. L’anomenaven el “rata” perquè era dels qui penetraven a les coves per les escletxes de la muntanya per explorar la situació després del llançament de gasos. A la seva unitat feien dues operacions o tres de gasificació el mes. Ell va passar dos anys i tres mesos a la Secció. Encara avui sent l’olor del gas i dels morts. Alguna vegada va arribar a passar sis hores explorant una cova sense respirar aire pur. Una vegada es va intoxicar i el van hospitalitzar durant un mes.
L’acord secret del general De Gaulle
Hi ha dues aportacions del film que ens situen en el context actual i històric. A mitjans de segle XIX, quan França conqueria Algèria, l’exèrcit francès ja havia posat en pràctica la tècnica d’intoxicar les coves amb fum per desallotjar els algerians dels seus amagatalls.
I quan es van negociar els acords d’Evian (1962) per a la independència, De Gaulle va aconseguir de mantenir en secret un detall important: França va poder mantenir a Algèria unes bases al desert del Sàhara per a experimentar-hi i fabricar-hi armes químiques, després destinades, també, a proves d’armes nuclears i biològiques. No se sap quins efectes sobre la natura, els animals i els humans han tingut aquests experiments. Van ser operatives fins el 1984.
