Per Nyholm: “Els catalans són europeus i els espanyols potser no”

Per Nyholm (1943) és un periodista danès veterà, amb més de seixanta anys de carrera. Ha cobert la guerra dels Balcans, la Itàlia de Berlusconi i els conflictes de Rússia per al diari Jyllands-Posten. I també coneix la península ibèrica, que fa més de quaranta anys que visita. Després del seu epíleg sobre Catalunya al llibre Cuba, la soledat que no s’acaba (Saldonar), ara ha escrit Més enllà de les muntanyes (Saldonar) llibre de viatges a la península ibèrica en què Nyholm s’atura a Catalunya, l’Espanya profunda, el País Basc i Astúries. Parla amb Javier Pérez Royo, Jaume Cabré, professores àrabs de Ceuta, joves franquistes a Madrid i el professor Josep Maria Solé i Sabaté. En aquesta entrevista feta per telèfon, un Nyholm vital ens explica què ha vist durant la seva visita.

—Em dèieu que abans de res volíeu marcar la diferència entre els drets humans i els drets estatals.
—Crec que és molt important i molt en la tradició europea que distingim entre els drets humans i els drets estatals. Naturalment, hi ha estats. Espanya és un estat. Però l’estat com a tal no pot tenir drets que dominin els drets de l’ésser humà, dels ciutadans. Considero Espanya un estat solament semieuropeu i, de fet, semidemocràtic, perquè l’estat espanyol no reconeix realment el dret humà dels catalans de triar la forma d’estat en què volen viure. I ho veig especialment amb alguns dels meus vells coneguts de la banda espanyola, que creuen que l’estat té drets que superen els drets dels ciutadans. En aquest cas, els catalans.

—No és la primera vegada que visiteu l’estat espanyol.
—Vaig venir durant el franquisme. I em vaig adonar bastant aviat que Espanya no era una dictadura com les de l’Europa de l’Est, les dictadures comunistes. Certament era un lloc millor. Podies comprar el New York Times, hi havia llibres, la gent se sentia més lliure, podies viatjar. Només després del gran canvi a Europa el 1989, quan van caure les dictadures a l’est, vaig adonar-me del que era Espanya: una màquina repressiva, però no brutal i assassina com les dictadures de l’est. Se’n podria dir una mena de dictadura civilitzada. [Amb la transició] Espanya intentava ser europea en la superfície, però políticament i humanísticament continuava subdesenvolupada. Ara ho veiem amb Vox i, en gran manera, amb els conservadors. Es comporten, del meu punt de vista, d’una manera medieval i subdesenvolupada davant el fet que hi hagi persones que pensin diferent. Espanya per mi és presonera del seu passat, de les seves fantasies colonials. Veig una diferència entre els catalans i els espanyols en el sentit que els catalans, per mi, són molt més oberts, molt més europeïtzats. Espanya encara prova de posar-se al dia amb Europa. Crec que s’ha fet progrés, però no al grau que seria satisfactori.

—A Alemanya és impossible d’anar a visitar la tomba d’Adolf Hitler, a Itàlia tampoc no es pot visitar la de Benito Mussolini. Doncs vós vau anar a Madrid i vau visitar la tomba de Francisco Franco.
—Una gran part de la nació espanyola encara es troba al voltant de la memòria de Franco. Em va sorprendre i em va xocar conèixer un jove que va dir que hi havia ordre en l’època de Franco. Si necessites l’ordre, llavors potser no ets realment un demòcrata. La democràcia en principi és desordre, discussió, obertura, fins i tot lluites. En una petita ciutat vaig aparcar el cotxe en un carrer amb el nom del General Mola. Això és indignant. Era un assassí. No pot ser veritat que hi hagi un carrer en un estat democràtic europeu amb el nom d’un assassí notori, un assassí polític.

—També vau visitar Astúries i vau veure gent que reclamava l’ús de la llengua.
—Sí. I vaig conèixer alguns polítics que eren lleials a la idea de Madrid, però insistien que tenien dificultats per a parlar asturià i que volien parlar-lo. Hi ha un renaixement. Si Espanya no s’hi pot acomodar, llavors l’estat espanyol tindrà problemes. Crec que aquesta és la tesi del llibre: Espanya està políticament subdesenvolupada. Espanya procura esdevenir europea, però no hauria de pensar que ja ho és. Tens una mica el mateix problema a l’Europa de l’Est. Polònia és molt europea de cor, però encara són presoners de la seva història.

—A Ceuta us esperàveu una cosa i en vau trobar una altra.
—Vaig gaudir de Ceuta. Esperava un lloc desesperadament pobre, ple de refugiats. I, sorprenentment, em vaig trobar una ciutat pacífica i ben organitzada. Hi havia fins i tot una estàtua a un antic batlle, assassinat pels feixistes. Vaig conèixer una senyora marroquina, una professora, que va dir que el seu cor era àrab, però el seu cervell, espanyol. Apreciava el grau més gran de civilització que tenia a l’estat espanyol respecte del que tindria al Marroc. Realment va ser una sorpresa agradable. Més agradable que alguns llocs de l’Espanya peninsular.

—Què us vau emportar de Salamanca?
—Una ciutat molt aristocràtica, molt bonica, probablement molt antiga. Diria que molt més espanyola que Madrid. Salamanca em va fascinar. Un lloc on m’agradaria viure? Diria que no. Massa dur. Novament, aquesta duresa espanyola. Un lloc interessant per a visitar.

—També vau anar a l’Aragó, prop d’Osca, cercant les passes de George Orwell.
—La ciutat era gairebé morta. Una mena d’Espanya buida. Aquesta Espanya nacionalista dura. Vaig parlar amb un home de mitjana edat que vivia a Osca, fill de la ciutat. Érem a la línia de front entre la República i les forces franquistes. I un autor famós, Orwell, va ser ferit a menys de cent metres d’on ens vam trobar. Era prou amable, però no sabia gairebé res de la lluita entre Franco i la República, entre dictadura i democràcia. “Bé, això és història. No m’interessa.” I aquesta és una actitud que trobes una vegada i una altra, i que normalment no trobo a Catalunya o al País Basc.

—Vau conèixer Javier Pérez Royo a Sevilla. De tota la gent amb qui vau parlar, qui us va impressionar més?
—Pérez Royo em va impressionar molt. Però també vaig conèixer un professor català que em va portar a l’Ebre. N’he oblidat el nom.

—Solé i Sabaté?
—Sí, Josep Maria Solé i Sabaté. Em va agradar molt. Era menys acadèmic que Royo, però em va impressionar amb la seva humanitat, amb el seu dolor de ser dins la història catalana. També vaig parlar amb Jaume Cabré i la seva dona a Terrassa. Cabré va aconseguir que captés el cor català. La importància de la llengua catalana. Crec que és millor que el nacionalisme català no depengui solament de la llengua. Preservar la llengua és molt important, però Catalunya també té molt a oferir en termes d’història, literatura, poesia, viatges exploratoris. Per mi, els catalans són gent fantàstica. Són europeus, cosa que potser els espanyols, no. I tot això és molt més valuós que la llengua sola. Jaume Cabré em va ensenyar molt sobre per què Catalunya és com és.