Per no ofrenar, ni haver de demanar

He estat fent una ullada ràpida a mitjans espanyols per veure com explicaven el debat que hi ha hagut hui al Congreso sobre la reforma de l’estatut d’autonomia valencià i m’he trobat un desert informatiu. Per posar-li un punt d’aventura he mirat les notícies de Tele5 on, després de parlar del desgavell del PSOE i d’algunes truculències, s’han referit a un debat en aquell parlament sobre… l’IVA en els tractaments i altres necessitats dels animals de companyia. Tot molt normal. Valencià no és ni animal de companyia.

Resulta que aquest mateix dimecres la Generalitat i les Corts han comboiat a Madrid un acte de convocatòria solemne per demanar una millora en el finançament i fer visible allà el problema que patim els valencians. O siga, el problema que ens fan patir als valencians. Diu que s’hi aplegaran consellers, representants del grups parlamentaris de les Corts i d’entitats econòmiques, sindicals i socials. Entenc que hi seran també el president i la vice-presidenta. Espere que hagen pres nota de com va tractar la premsa, i el govern espanyol absent, el debat a què van assistir. Si no s’espavilen i es decideixen a fer bona cosa de soroll, l’acte no passarà de ser una anècdota voluntariosa.

Encara que ben mirat, tot i que puguen moure bona cosa de rebombori, d’ací un any parlarem d’aquell viatge i d’aquella concentració valenciana com d’una expedició que no va servir de res. O millor dit, de res d’allò que deia el guió, perquè tinc quimera que la qüestió dels diners no canviarà significativament, per no dir gens. Pot servir per anar deixant de figurar com un territori desllavassat i consentidor, per ensenyar -i ensenyar-se- que no li han pres tota la dignitat de país que tant han insistit a soterrar. I també, per comprovar que si deixem d’ofrenar no ha de ser per posar-se a pidolar.

Amb això no farem res, perquè al remat només estem demanant allò que ja és nostre i s’enduen alegrement. I coneixent-los, ja sabem que no soltaran el mos. No dic que no s’hagen de fer aquestes ‘performances’ reivindicatives. Dic que a la llarga la utilitat que tindran serà la d’evidenciar que allà no hi ha res a fer, i això no és poc.

Si ja hem començat a deixar d’ofrenar, ara tocaria anar pensant que demanar tampoc no és un bon negoci i mirant de plantejar-se la possibilitat de tindre casa pròpia amb la clau que necessitava el Tio Canya. Si cal, anem a pams i no a vares, però sense torbar-nos.