22.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 23.03.2024 - 09:51
Ahir Maria Rosa Biadiu Robaina va fer noranta-un anys. Fa tot just una setmana que em va telefonar des de Nova York, on viu d’ençà del 1966. “Truco per dir-te adeu, m’estic morint”, va soltar tan bon punt vaig agafar el telèfon. Segons que marca l’aparell, vam parlar cinquanta-set minuts i cinquanta-tres segons. Però no recorde res del que li vaig dir jo. En el cap em reboten una vegada i una altra aquells dos primers segons i el meu plor desconcertat.
Maria Rosa Biadiu Robaina és una catalana més. Supose que desconeguda per la majoria de vosaltres. Vaig sentir-ne parlar, primer, quan Andreu Barnils vivia a Nova York, ciutat on és un puntal de la comunitat local de parla catalana. Maria Rosa, l’any 2012, es va trobar a la pantalla del televisor una cosa inesperada: els seus havien eixit al carrer i a l’altra banda de l’oceà se’n sentia l’eco. Vivia a Amèrica d’ençà del 1966, però en veure les imatges de la Diada a la televisió americana, de sobte, se li va despertar un sentiment volcànic. Va reconèixer, i es va reconèixer, en la nació que es posava a caminar pels carrers de Barcelona i va decidir que això ella no s’ho deixaria perdre. De manera que l’11 de setembre de 2013 es va plantar a Barcelona, pràcticament sense conèixer-hi ningú, i va emprendre un retorn imparable que tan sols ha pogut aturar ara la malaltia.
Una de les coses que Maria Rosa va fer aquell setembre del 2013 va ser venir a VilaWeb. Ens llegia a Nova York i ens va voler conèixer. Somreia d’orella a orella i li brillaven els ulls quan va entrar a la redacció. Vam xarrar molta estona, crec que hores. Per primera vegada. Després hem tingut moltes ocasions per a parlar. A Barcelona i també a Nova York, al restaurant Guadassuar –que llueix amb orgull, a Manhattan, l’escut quadribarrat d’aquest poble de la Ribera Alta–, o en moments que recordaré sempre, com aquella vesprada magnífica i plena d’il·lusions que vam passar amb un grapat de catalans de la ciutat al meravellós estudi de Martí Cormand a Brooklyn –que ella, que és de Queens i molt de Queens, no dubta mai d’anar on siga per trobar-se amb la gent.
I heus ací que, després de dècades vivint a Amèrica amb molt poc contacte amb la Catalunya d’on havia eixit, Maria Rosa va començar a venir sempre a la Diada i després, de tant en tant, a passar temporades amb amistats que havia anat fent al carrer, entre estelades, pancartes i crits que eren molt més que estelades, pancartes i crits. I amb ells recorria amb una alegria contagiosa el país que havia deixat enrere feia tantes dècades, tot reconeixent pobles, viles i ciutats. I sempre, algun vespre inesperat, venia a VilaWeb amb aquell somriure que li omplia la cara i xarràvem. Passàvem hores amb ella, la Sandra, l’Àlvar, la Txell, qualsevol que hi hagués en aquell moment per la redacció. Perquè era un goig escoltar com explicava històries sensacionals –com ara que el dia que va arribar a Nova York, venint de la fosca Catalunya sota Franco, la primera cosa amb què va topar de cara va ser una manifestació contra la guerra del Vietnam. I s’hi va apuntar.
Amb tot, allò que més li agradava explicar era com havia renascut en ella la nació que dècades d’estada a Nova York semblaven haver difuminat. I que feliç i contenta que estava de viure el procés d’independència, i d’haver-se trobat a ella mateixa, gràcies a aquest moviment. “I me n’aniré tranquil·la el dia que toqui –em va dir avui fa una setmana–, perquè tot el que ens ha passat ja és extraordinari, ja és el millor que em podia haver passat.”
Per tot plegat, jo, que procure cada dia d’abstreure’m discretament de la meua realitat immediata per a escriure aquest article editorial, vaig decidir ara fa una setmana que avui trencaria el meu estil i us parlaria d’ella, pel seu aniversari. És una feblesa personal que crec que em sabreu disculpar si no ho trobeu bé, si penseu que no és correcta.
Vaig decidir que parlaria d’ella per expressar-li la meua admiració per la vida que ha tingut, per la manera com ha treballat la seua llibertat i per contar la meua felicitat d’haver-la conegut. No sé si em pots llegir encara, Maria Rosa, o si el fantàstic estol d’amigues que tan bé t’acomboia aquests dies ho sabrà i ho podrà fer. Però si em llegeixes sàpigues que deixes petja, a banda i banda de l’Atlàntic. I que molta gent som avui al teu costat, celebrant la vida que has tingut.
Però vaig decidir també que parlaria de la Maria Rosa perquè ella és un exemple clar i concret d’una cosa que intente d’explicar fa anys i que no sé ben bé com articular: que la lluita ens ha fet molt de bé i ens fa molt de bé. Que ens ha compactat com a nació, ens ha posat l’un al costat de l’altre agafats de les mans, creuant les mirades, albirant el mateix horitzó –ens ha fet ser un grup humà ja distingible en el planeta. Que ens ha tret de casa, de l’aïllament i de l’individualisme contemporani, i ens ha fet moure amunt i avall i conèixer i apreciar molta gent que sense aquest combat per la independència no hauríem conegut mai. Que lluitar ens fa rics d’esperit.
Dissortadament, avui, aquella celebració ritual del “per molts anys!” només pot ser metafòrica. Però “per molts anys”, estimada amiga, estimada Maria Rosa. I –com sempre t’acomiades– visca Catalunya lliure.
