Per molts anys, Josep Vallverdú!

Les commemoracions oficials decretades solen celebrar aniversaris rodons de les grans personalitats del nostre país. Enguany, per exemple, segons que ha decretat la Generalitat, se celebren els quatre-cents anys de la mort de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, els centenaris de la mort de Lluís Domènech Muntaner i de l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i un segle del naixement del pintor Antoni Tàpies, la pianista Alícia de Larrocha, la soprano Victòria dels Àngels, el científic Joan Oró, l’economista Fabià Estapé o la religiosa Sor Genoveva Massip. El fet poc habitual és que la celebració es faci amb el protagonista viu i en plena forma. Aquest va ser el cas de la degana de les lletres catalanes, l’escriptora Teresa Juvé, vídua del polític i pedagog Josep Pallach, i ha estat, enguany, el cas de l’escriptor Josep Vallverdú, que avui fa cent anys. Vallverdú ha arribat fins a aquest aniversari després d’uns quants mesos d’activitat frenètica, durant els quals ha inaugurat exposicions, ha participat en homenatges i taules rodones, ha presentat nous llibres… Tot, sense deixar d’escriure en cap moment.

Una infantesa entre la monarquia i la república

Josep Vallverdú i Aixalà va venir al món el 9 de juliol de 1923, al carrer del Carme número 34 de Lleida. El seu pare, del mateix nom, era l’hereu rebel d’un propietari  carlí, amant de la caça i profundament vinculat amb la terra. Contra les idees del padrí, el pare era un prototip del saltataulells de la capital de la terra ferma, esportista i republicà. De fet, el Camp d’Esports era de la influent Joventut Republicana de Lleida, fundada per Alfred Perenya i el seu cunyat, el doctor Humbert Torres. Vallverdú pare, que arribà a ser gerent d’una important casa de teixits de la ciutat, era d’Acció Catalana i llegia, com pertocava, el Mirador i La Publicitat, capçaleres d’aquesta formació intel·lectual i republicana. El pare li inculcà els valors cívics i el padrí l’educà en l’amor a la terra i la natura.

El petit Josep neix en les darreres setmanes de l’agònica Restauració, passa la primera infantesa en un país que viu sota la bota de Primo de Rivera i arriba a tenir ús de raó amb la República, que recorda perfectament, com també els presidents Macià i Companys. Igual com l’esclat de la guerra i la revolució, que significa un daltabaix familiar quan el seu avi, propietari i antirepublicà, és detingut. La família viu aquells anys entre Puiggròs i Sant Martí de Maldà. L’avi en sortirà benparat, malgrat tot, però el pare haurà de començar de cap i de nou a Barcelona, i amb ell se n’anirà tota la família. Lleida serà, com escriurà el poeta, la ciutat llunyana, aterrada pel braç potent de les fúries.

A Barcelona, Vallverdú, convertit ja un vailet de setze anys, hi acabarà els estudis i entrarà a la universitat l’any 1941. Una universitat marcada per les depuracions, els professors expulsats del claustre i els rituals feixistes, on malgrat tot, els estudiants provinents del pòsit del catalanisme d’abans de la guerra –com Miquel Tarradell, Antoni Badia i Margarit, Frederic Roda, Pere de Palol, Josep Palau i Fabre i Vallverdú mateix– es reconeixeran. Abans d’acabar la carrera, però, es mor Pilar Aixalà, la seva mare, a l’edat de quaranta-dos anys. Per mantenir-ne el record, Vallverdú es passa dues hores dibuixant-la de cos present al llit de mort.

La influència de mestres com Rubió i Gaziel

El final de la carrera de filosofia i lletres, l’any 1945, en què s’acaba la Segona Guerra Mundial, és també per a Vallverdú el del compromís amb la seva companya d’estudis Isabel Arqué, futura pedagoga nascuda en una família vinculada a Alexandre Galí. Es casaran l’any 1952 i tindran un únic fill, Eloi, afectat de retard i epilèpsia i actualment ingressat en una residència. Pare i fill continuen trucant-se i Vallverdú ha escrit per a ell, setmanalment i puntual, un conte. La vida del llicenciat Vallverdú tindrà certa tendència a un nomadisme i una hiperactivitat que li permetrà de conèixer personalitats com el doctor Jordi Rubió o l’escriptor Gaziel. A Rubió, filòleg i ex-director de la Biblioteca de Catalunya, represaliat pel règim, l’ajudarà en les seves recerques històriques a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. I amb Gaziel, ex-director de La Vanguardia, hi connectarà gràcies a la seva estada com a mestre a Sant Feliu de Guíxols. Durant la seva vida, també freqüentarà intel·lectuals com Joan Triadú, Jaume Vicens i Vives i Manuel de Pedrolo.

Vallverdú, que havia assistit a les festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, va sovintejar amb el seu amic Roda, i convidat per Josep Espar Ticó, les reunions del CC, encapçalat ja llavors per Jordi Pujol. Tot i que va defugir d’implicar-se en els moviments pre-polítics, sempre va mantenir la tenacitat d’activista per la llengua i la cultura, especialment a partir del seu trasllat a Balaguer i, més tard, a Lleida, on la seva dona fundà l’escola Alba. En relació amb això, cal destacar la publicació el 1967 del llibre Lleida, problema i realitat, amb la col·laboració de personalitats com Francesc Porta, Simeó Miquel, Josep Lladonosa i Joan Gabernet, que presentava la realitat lleidatana a partir de diversos punts de vista, i que va desvetllar consciències en una ciutat dominada pel leridanismo oficial de l’elit política lleidatana, una mena de localisme en clau espanyolista, que pretenia allunyar o separar la Terra Ferma de la resta del país.

Un autor tot terreny

Llavors, Vallverdú –que completava la feina de mestre amb les traduccions de l’anglès i havia fet uns tímids inicis narratius en castellà–, ja era conegut com a autor infantil. Tot i que de ben petit ja tenia la dèria de la lletra –a dotze anys va escriure un poema, l’any següent ja es va atrevir amb uns Pastorets–, no serà fins l’any 1960 que publicarà la primera novel·la en català, El venedor de peixos. Després vindran La caravana invisible i Trampa sota les aigües, premi Joaquim Ruyra de 1963. Cinc anys després va rebre el premi Josep Maria Folch i Torres per Rovelló, el seu personatge més conegut i que el va convertir en un dels quatre asos de l’editorial la Galera, juntament amb Sebastià Sorribes, Emili Teixidor i Joaquim Carbó. Malgrat això, la seva producció és extensíssima, amb novel·les, assaigs, poesia, quatre volums de memòries –tot just s’acaba de publicar el darrer, Mosaic de tardor (Proa), que completa el cicle amb Vagó de tercera, Garbinada i ponent i Desmudat i a les golfes–, articles, epistolaris… i els singulars volums de Catalunya visió, amb el fotògraf Ton Sirera. La xifra d’obres seves supera de llarg la dels seus anys.

Dedicat a l’ensenyament fins a la jubilació, l’any 1988, el professor Vallverdú, com el coneixien els seus alumnes, ha estat reconegut amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d’Or i un doctorat honoris causa de la Universitat de Lleida. L’han fet fill predilecte de Lleida i adoptiu de Sant Martí de Maldà, les Borges Blanques, l’Espluga de Francolí i Balaguer. A la capital de la Noguera és on viu actualment, amb Antonieta Vilajoliu, la seva segona esposa, amb qui es va casar després de la mort d’Isabel Arqué l’any 2012. El casament anà precedit d’un festeig en què ell li va escriure seixanta-dues cartes d’amor.

Avui Vallverdú fa cent anys, però “l’escriptor tot terreny”, com l’havia definit l’editor Isidor Cònsul, continua escrivint, tant articles de premsa com llibres nous. Ni els fasts, als quals no acaba de donar gaire importància, no l’han distret de la seva gran vocació. En aquest Any Josep Vallverdú, del qual ha tingut cura Carme Vidal Huguet –un autèntic àngel de la guarda vallverduià–, encara han d’aparèixer una nova novel·la i continua treballant en un llibre de poemes, titulat Orama. Mentrestant, per anar fent boca, es pot visitar al Palau Robert Geografies de Josep Vallverdú, una exposició dedicada a la seva obra.