Per la llengua, per l’escola, pel que som

Si no vaig equivocat la proclama de Massimo d’Azeglio anava referida en bona part a la llengua. En el moment de la unificació italiana l’italià el parlava un 2% de la població. En unes dècades van aconseguir que una llengua artificiosa (basada en el toscà amb aportacions de les altres) passés a ser l’hegemònica a costa de ridiculitzar la resta de llengües (el mot “dialecte” és molt pejoratiu a Itàlia)

Explico això perquè cal que ho tinguem molt en compte. Avui l’italià és una llengua reconeguda i respectada arreu inventada per un estat acabat de crear. Nosaltres estem en una situació millor de la que estava l’italià en el moment de la unificació, però ens manca un estat (un estat de debò).

Un altre exemple que sempre poso: L’hebreu era un idioma mort més enllà d’actes religiosos. Dos mil anys després es va recuperar (amb una òbvia posada al dia) i ara està reconegut i es fa servir per a tots els usos a Israel.
En aquest cas el fet de tenir un estat va ser fonamental per a recuperar la llengua però va haver un altre factor encara més important, molt més important. La voluntat de fer-ho.

Per molt malament que estem estem en una situació infinitament millor en que ho estava l’hebreu en el moment en que a Ben Jehuda se li va ficar al cap recuperar i actualitzar la llengua.
Però tenim prou força de voluntat per a aconseguir la recuperació total?

No dic pas que sóc valencià perquè parle català, ni tampoc no dic que parle català perquè sóc valencià. Tot plegat, massa enrevessat, per no dir una palla mental. Parle català o valencià perquè no en sé de cap més llengua, cert. Fins ací m’han dut les cirscumstàncies de la vida, que hi farem. El castellà la considere una llengua enemiga i ningú no es pot imaginar amb quanta passió la deteste. Deu ser aquest el motiu pel qual la vaig deixar de parlar i, a hores d’ara, gairebé me n’he oblidat del tot, de com es parla. I em fa l’efecte que respire i dorm més bé per això. I camine més lleuger, també. He descobert que tot són avantatges. Si algú ho troba exagerat, a mi més aviat em sembla d’allò més ridícul i patètic l’actitut d’aquests catalans que posen damunt d’un pedestal l’idioma dels veïns i en el fons meynstenen l’idioma de sa mare. I en alguns casos, fins i tot se’n foten, de la llengua que van aprendre mentre els donaven de mamar. Trist, molt trist. I fora bo que comencessim a assenyalar-los, per pocapenes i cagons. En realitat, les coses a la vida són més fàcils que no ens pensem. Amb una mica de voluntat i determinació, la major part de les vegades n’hi ha prou. La resta no són més que romanços, com diuen al meu poble. Romanços. És allò que li falta a la casta política dels nostres països (convicció, determinació, voluntat), i allò altre que, malauradament, li’n sobra (por, confusió, xerrameca). Per això ens van fallar l’octubre del 2017. Massa teories.

Tot moviment social necessita una articulació política.

Fins i tot les revolucions exitoses, com ara la bolxevic o la revolució islàmica iraniana, que comencen amb un moviment social de fons (fixeu-vos que poso d’exemple dues revolucions que han comportat règims autoritaris i genocides) necessiten a la llarga una articulació política.

El mateix passa amb la defensa de drets fonamentals. És el que va intentar ser Podemos respecte del 15M. Com deia el professor Grosfoguel en una intervenció que volta per internet, el problema és quan dins el. moviment que tendeix a la revolució (poseu-li defensa de drets en comptes de revolució) hi ha tot un conjunt de gent que vol aigualir-la o desvirtuar-la. Això és el que passà amb Podemos, per exemple, ara ja plenament integrats al règim.

Dic tot això per indicar que a banda del clamor popular, necessitem una articulació política que defensi efectivament, amb fermesa i dignitat, l’escola i la llengua (ja deixo el tema nacional a banda). Això actualment no existeix, ni crec que amb els polítics actuals pugui existir. Són presoners de les seves fílies, fòbies i baralles de galliner. Ni PSC ni res que pugui pertànyer a l’entorn espanyolista o de la cosa colauica defensarà ni una coma de l’escola ni del català. Per principis i per la por que una cosa com C’s se’ls torni a menjar els vots a Tabarnia. ERC és evident que no farà res més enllà de quatre proclames, i dubto que JxCat, en cas que governés ho fes gaire millor, veient el que estem veient dels seus consellers autonòmics. Ja no parlo dels diletants majors del regne, els nostres entranyables sòmines de la CUUUP.

Ergo, crec que cal bastir un moviment polític nou amb líders polítics nous que articulin les esperances i la dignitat del país. Un moviment com l’ANC (malauradament amortitzada) i Òmnium dels primers anys del procés, liderat per gent com fou la Muriel Casals que- aquesta vegada sí- es fiqui en política. Un moviment transversal tipus SNP i on les baralles de galls de campanar quedin proscrites. No sé qui ho podria encapçalar actualment, ni si és possible, ja que entre els polítics zombies que no volen marxar, l’exili, el CxR que no acaba d’arrancar, la inveterada mania que tenim els catalans de barallar-nos, l’ofec econòmic, etc, la situació està molt embarbussada.

Tanmateix, crec que, o anem per aquí, o la nostra nació no aguanta una generació més. Ni políticament ni cultural.

Com a canari que viu a Catalunya, vaig decidir fa molt de temps de fer servir la llengua catalana com a posicionament polític. Sense oblidar mai les meves arrels illenques, la meva terra de volcans, sento que sóc d’aquí gràcies a la llengua. Si els conqueridors i colonitzadors no haguessin eliminat de bon principi la llengua canària, és el primer que van fer després d’assassinar milers d’aborígens, a les illes tindríem més força per reivindicar la independència. Així, en tot el que faig aquí, quan escric, quan publico, quan demano un tallat, ho faig en català i vaig decidir de no canviar de llengua si em contesten en castellà. Salut!

Com a membre del sindicat majoritari de l’ensenyament a Catalunya USTEC-STES IAC, sindicat que des dels seus inicis ara fa 40 anys té la llengua com un dels seus eixos principals, ja fa anys que veiem i denunciem el relaxament que tant la mateixa administració com els parlants mostren, i en aquest cas parlo del col.lectiu docent, envers la llegua. A la secundària, al professorat castellanopartant ningú li ha imposat mai l’ús del català a les seves classes i aquells que les fan en català, en molts casos renucien a la llengua quan l’alumnat se’ls dirigeix en castellà, quan utilitzen les noves tecnologies a classe o fins i tot, quan deixen respondre un examen en castellà.
El dia 12 de setembre, USTEC juntament amb Plataforma per la Llengua i el sindicat CSC vam iniciar la campanya http://www.notexcusis.cat on volem que la comunitat educativa, tota, reflexioni a partir de la pregunta que pengem als centres i que diu : Segur que tenim una escola en català?
Amb aquesta campanya, volem que docents, alumnes, famílies, personal administratiu, personal de menjadors … prenguin consciència de l’ús de la llengua en l’entorn educatiu.
Fa 15 dies, el Departament d’educació ha llençat un Pla de xoc després que ha comprovat que el els darrers 15 anys, l’ús de la llengua a minvat de forma considerable en els centres educatius. Ens alegrem que després de tants anys de mirar cap a un altre cantó, sembla que vulguin començar a revertir la situació.
Caldria però, retornar a l’esperit dels primers anys d’immersió, quan l’administració va apostar de manera clara per la llenguai els mestres, vinguts d’arreu, van posar totes les ganes i voluntat perquè el que van reclamar les famílies, sobretot vingudes d’altres llocs de la geografia espanyola, fos una realitat.

Així de clar i senzill d’entendre. Som catalans perquè parlem català. I què diuen alguns il.lumitats d’una Catalunya independent amb dues llengües oficials? No saben que el bilingüisme és una etapa temporal cap al monolingüisme? I de quin monolingüisme parlem? No cal més que mirar la situació del gaèlic a Irlanda, en estat agònic, pràcticament aquest país ja és monolingüe anglès. Què ens espera a nosaltres? Quin serà el nostre monolingüisme? No cal la resposta, la pregunta és retòrica.

…Però només tenim la llengua.

Des de l’abolició, per la força bruta de les armes, de les nostres lleis, Constitucions Catalanes i costums, quan ja érem una nació amb el nostre sistema propi d’eleccions (Sistema molt més democràtic que el de Castilla).
I ja teníem un Parlament Sobirà mentre la Corte absolutista castellana era dictada pels reis (Borbons, Habsburg, Àustries…) sense tenir en compte la voluntat del poble.

La llengua és important però estic en desacord amb el fet que les editorials de Vilaweb no tinguin en compte gairebé mai que una nació també la conformen les lleis i els milers de morts que han defensat una Pàtria sotmesa en tots els aspectes possibles.

Si oblidem la història estem condemnats a repetir tots els mals de Catalunya sotmesa de manera aterridora.

On dic Catalunya dic també Països Catalans.
Entesos?

Gaziel diu : les llengües dels pobles són, doncs, l’expresió més perfecta d’una manera de ser, d’una ànima col.lectiva inconfusible…

És per això que el gobierno, ara, està fent un gran esforç per a anorrear-la, més intens que en altres moments, perque, havent esbotzat l’economia, el sistema financer, bona part del sistema sanitari, també bona part de l’ensenyament, li queda pendent, per a assimilar-nos al sistema castellà i poder munyirnos economicament al seu gust, el destruïr l’element més important de cohessió, que és el català.

Hem sobreviscut fins avui per haver tingut una demografia, com a mínim del rerepaís, real. Però avui la demografia de parla catalana és més petita que no pas el flux migratori espanyol i estranger. I la gent jove no practica la militància lingüística. Conceben la realitat de forma diferenta.

Hem sobreviscut fins avui perquè hi havia una universitat en català, un teatre en català… a la mateixa Barcelona. El català tenia un prestigi cultural. Avui això s’ha capgirat com un mitjó, la universitat s’ha venut la llengua, a canvi de màsters ben pagats. I el teatre…

Molt capficats amb la llengua, però la llengua és en perill perquè no tenim sobirania, poder, mercat… digueu-ne com us plagui. Sense clau de la caixa no hi haurà llengua.

I els nostres ninots de polítics, han jugat a la independència, sense creure-se-la. Un funest joc el seu per a tots nosaltres. Seus bancàries fora de la Catalunya sud, societats venudes a correcuita, multinacionals franceses d’obediència espanyola (carrefour, decathlon, bricodepot…) o directament blaveres valencianes (mercadona). El model català de creixement és de subsistència, llocs de treball de molt baixa qualitat i immigració controlada per Espanya i França per tal d’assimilar tot el que no sigui de matriu estatal.

Els ninots de polítics catalans, uns ninots maldestres, venuts al sou-i-cadira, han esgavellat el procés d’independència.

Fil de llengua perseguida
https://twitter.com/jaumemoll/status/1423787333275504643?s=20
Quan s’admet que puguin ocupar un lloc de feina de cara a la gent en general, persones incompetents en una de les llengües oficials, s’està fent un atemptat contra els drets lingüístics de tots, i un atemptat contra els drets laborals de la gent que. … … perquè ha estudiat aquí, o perquè s’ha esforçat en aprendre-les de gran, les coneix i les entén sense problemes, i que ha de veure que llocs de feina que haguessin pogut ocupar ells són ocupats per gent que n’és incompetent.