Per la independència, al País Valencià

Per aquells que encara ho dubtaven, l’Estat espanyol és, per als valencians, un paràsit. Res més. És un organisme que se n’aprofita de nosaltres sense oferir-nos cap avantatge a canvi. El problema rau en què, com a més a més volen viure molt per dalt de les seues possibilitats, ens han de sagnar fins a pràcticament escanyar-nos. De moment, el que tots els parlamentaris valencians reaccionen a la vegada, és un pas molt important. (En qualsevol cas, veure als del PP o als de Ciudadanos defensant un espoli com el nostre hauria segut impagable). El que cal ara és aconseguir que la gent, que els valencians, entenguen que, del seu vot, depèn la seua pensió, la seua sanitat, l’escola dels seus fills i néts i també el disposar d’infraestructures que permeten, per exemple, evitar el tancament de la seua empresa. Tan bon punt com ho entenguen, ja tindrem la majoria independentista. I, quan vegen als veïns, encara més.

Des de fa una anys les agressions contra el PV i contra la resta dels
Països Catalans no paren d’augmentar. L’objectiu d’aquests atacs és
clar: volen acabar de sotmetre’ns per tal de tenir una corrua
d’esclaus dòcils que només sàpiguen dir sí senyor i que paguin i
callin o que ofrenin noves glòries a Espanya. Es pensen que som
curts però amb el pas del temps ja estan veient que no és aquesta la
realitat. Ara, el que passa és que han collat tant aquestes nacions
que la paciència s’ha acabat i ha arribat el moment de dir prou i
fotre un cop de puny a la taula. I organitzar-se per actuar en contra
d’aquest estat de coses mobilitzant-nos al carrer muntant unes
manifestacions de milions de persones que reclamin el que els pertoca
i que si no ho concedeixen, en pagaran les conseqüències perquè s’ho
hauran de fer sols. Ha arribat el moment que les tres nacions, seguint
l’exemple de Catalunya, facin el mateix camí cap al seu alliberament.
Sense por i amb fermesa sense que en tremoli la veu ni les cames.

A més, tot aquestes respostes, propiciaran que els que han estat anys
i panys governant Espanya, és a dir, a casta governativa i els
neofranquistes, hauran de marxar i deixar pas a noves generacions de
polítics que canviaran una Espanya més reduïda però més ben governada
amb la qual, fins i tot i de govern a govern i amb l’ajut
internacional, es podran pactar actuacions conjuntes.

Ara és possible que els valencians comencin a assumir un sentiment de rebel·lió, precedent de l’aspiració a la independència, com a reacció a aquesta atzagaiada del govern espanyol en forma dels pressupostos de l’any 2017. Com si fos l’equivalent de la sentència del TC contra l’Estatut d’Autonomia del Principat. L’estat espanyol demostra que en aquestes coses aprèn de la experiència. O no, depenent de com es miri.
En una entrevista a Josep Costa el dia 29 de març proppassat, aquest digué: “Espanya acceptarà abans la independència que no la reforma de l’estat”. Aquesta actitud, que no és tan difícil d’intuir, hauria d’estar més present en els debats sobre la independència. És una actitud coherent amb aquests pressupostos insultants per al País Valencià, les Illes i el Principat.
I no només és greu la discriminació entre les diferents comunitats autònomes, sinó, potser encara més, l’enorme quantitat de diners públics que van a parar a butxaques particulars en forma d’autovies sense trànsit, trens de gran velocitat sense passatgers i aeroports sense utilitat i de projectes com el Castor, etc.
Que Espanya rebutgi de totes totes una reforma de l’estat en un moment de tanta tensió com l’actual, probablement implicarà la seva destrucció com a estat. Si al món cada any es suiciden milers de persones, perquè no poden fer-ho també els estats?

L’agressió que rep el PV és una més de les estan rebent tots els Països Catalans.Unes agressions que no tenen altre finalitat de desfer-nos com a països fins el punt de voler-nos transformar en uns esclaus dòcils que només saben donar noves glòries a Espanya i mentrestant a pagar i a callar. Hauríem de tenir clar que aquestes agressions del PP no poden quedar impunes. No pot ser que aquestes humiliacions es vagin perpetrant sense resposta. Per això és normal que el poble oprimit es desperti i que com diu el poeta digui d’una vegada prou a tanta ignomínia i comenci a plantar cara i a organitzar manifestacions multitudinàries tenint més que clar que amb Espanya no hi ha res a fer. Que s’acabat, cony! I Que per fi, vegi que només amb la independència podrem tornar la dignitat perduda i venuda. Si Catalunya serà la propera colònia que Espanya perdrà, el País Valencià podria ser el següent i també seria bo que s’hi sumessin les Illes Balears.Això tindria la conseqüència

Com diu Joan Maria Minguet, el monstre és cada vegada més gran i ara no el para ningú. Si sempre ha estat contra els països de parla catalana ¿que no farà ara que volen fugir de Castella?.
Si van ser capaços de portar-nos en temps d’Aznar a una guerra que va fer centenars de morts innocents ara el monstre és capaç de tot. De allò més bestial per sortir-se amb la seva com sempre.

No sap on està la realitat ni la veritat de la vida. No el frena res. Ni l’opinió del món democràtic.
Ens pot portar al desastre encara sabent que ell, el monstre, també sortirà perdent.
La seva ceguesa és total.

Vivim a l’era de l’absurd. Els polítics valencians ho tenen clar, els empresaris també. Però demà la senyora Bonig parlarà que el valencià ve dels dinosaures i el senyor Puig se n’anirà a beneir la faraona del PsoE i, la senyora Oltra, que els catalans tenen millor finançament perquè “montan pollos” -senyor Albinyana ho ha dit ben clar i castellà per RNE, fins a dues vegades ho ha repetit a pregunta de l’entrevistador-. Jo podria parlar d’un informe de l’INECA (Institut d’Estudis Econòmics de la Província d’Alacant) que diu com la província d’Alacant va rebre el 2016 5,65 milions d’euros menys dels que hauria de rebre per població i 39,71 euros menys que la província de Castelló, que va rebre 64,3 euros per habitant. Ja tardeu en dir-me provincià, però la lògica d’Alacant és aclaparadora, demana a València el mateix que València demana a Madrid, és a dir, més diners tenint en compte població i aportació al PIB. Però, a un país fragmentat per províncies absurdes i sense solidaritat interprovincial necessitem el gran angular que aplica el senyor Partal per tal de veure el problema. Des de València fins a Cabanes hi ha una autovia que acaba a l'”aeropuerto del abuelito”. No hauria costat molt més acabar l’obra de l’autovia a Sant Rafel del Riu i donar oportunitats a la indústria de la Sénia, però com tothom sap “a los catalanes ni agua”. Això sí, si volem anar a Zamora, podrem anar-hi amb AVE, i sense problemes, des de Castelló, València i Alacant. I sí, el problema serà, si Catalunya es fa independent, com ens ho farem els valencians per a pagar encara més la festa dels madriles.

A mi m’ha decebut la reacció a-nacional dels regionalistes principatins i els avalentadors del twtter i el FB.

Encara que a VilaWeb intenten amagar-ho, i passar d’amagatotis, però cal remarcar-ho i blasmar.

Que la rèplica estirabòtica a l’Honorable vice-preesidenta Mònica Oltra la fera una senyora acostumada a estralejar als mercats audiovisuals espanyols com na Pilar Rahola i Martínez no m’ha estranyat.

I pensar que et duia a tu i a l’Àngel Colom i Colom amb el meu cotxe als mítings d’ERC -o a recollir-los de l’helicòpter- pel País Valencià , quan el 80 % de principatins eren unionistes ferms encara !…diguem-ho clar: quan el principat era corrull de blavers-regionalistes que desconeixien què passava a Canet de la Marenda, a Calaceit, Biure d’Empordà, a La Pobla de Segur, a Gandesa o a Ginestar.

Ja no dic el captar els múltiples matisos del País Valencià, doncs, sempre els vostres viatges han estat acompanyada de gent “del rotllo pan-barcelonista”…mai heu estat capaços de baixar a l’arena a mesclar-vos amb la gent normal i corrent. Toqueu d’oïda.

Per això desconeixeu realment la meitat del Principat i quasi res del País Valencià, en el llunyaníssim propòsit de voler veure el vostre abarcelonament arreu del país.

Si no és així, no enteneu un borrall del que teniu al davant…tot us és estrany i ridícul.

La supèrbia Neonoucentista que projecteu sobre els que no pertanyem al hinterland barceloní no us exculpa d’ignorància manifesta.

Quina ful de República farem si continueu així. Còpia de la piràmide funcional española.

Tot plegat mostra que no tens trellat, Pilar, i quin “xavisme” tan espanyolista !

Recordaràs la pregunta que et vaig fer per a que t’esplaiares a la Facultat d’Història de VLC:

Què guanyem els valencians votant-la a vós? ,……(quasi fent-me passar per blaver).

Ací baix, com allà dalt o a les Illes a la gent de seny prospectiu els/ens ha calgut representar tots els papers de l’auca, contra l’omnipresència informativa provinent de la metròpoli colonial, quan teníem moltes variables a concitar i activar en la direcció d’eixamplament de llibertats en general i nacional en particular. Incidint-hi en les semblances i diferències.
La pluralitat i els matisos ens enriquia a tothom.

I el pòsit existent entre els nostres ciutadans és divers i polièdric.

Com molta gent de València hem sabut destriar què passava a cada comarca principatina o illa balear per a fer-los moure i estretir la germanor entre uns i d’altres.

Àdhuc vosaltres Lluís Llach i Germà Bel fent el ridícul…contraatacant amb la cançoneta de la “llibertat” a la vicepresidenta, i la corrua de feligresos titlant-la d’esquerra espanyolista, quan mai, en la situació anterior -durant 22 anys de pujolisme- mai no l’heu titlat d’espanyolisme vestit de colla sardanística montserratina. Que és el que n’era.

Si el “Và Pensiero” verdià parlava de llibertat, al País Valencià reclamar igualtat en una situació colonial també ho és. Quina vergonya aliena la retafila de blavers aquells del vostre twitter fardant de que el País Valencià era “vintage” i que Catalunya estava ja en d’altres pantalles molt més avançades. Llach em recordses de les manifestacions del “Salvem el delta” i dels dinars-reunió a Ca Conill a Les Cases?

No us vaig veure el pèl -ni les gorres- a cap de tots dos quan vam organitzar aquella manifestació en defensa de l’Ebre a València. Eixa que calia tindre-los ben posat en l’època de “l’aigua per tots” de Camps desfilant per València amb un dia de pluja.

Què prompte t’has oblidat de les estatjades a la Marina Alta, i les excursions a Elx, Lluís.

I tu Germà, sembla mentida que sigues de Les cases,…de tant d’estar-te a la universitat de la ciutat has perdut el sentit íntim del temps per a mobilitzar la gent. Comprenc que estu neguiitosos , però no perdeu munició diparant a gent amiga.

O el discurs és el mateix a Vic que a Almenar o a Gavà?

Serà el discurs el mateix a València, a Ontinyent que el d’Oriola?…penseu-hi.

I pensar que quan pixaves al Sénia l’aigueta anava a parar als camps de Vinaròs.

A PROPÒSIT DE LA SUPÈRBIA:

1. Recordeu que els camins tenen doble direcció, tant per a anar cap amunt com cap avall.
A València som experts a fer anticatalanisme i fer trontollar qualsevol projecte aliè.

2. El nostre llegat més ocultament preuat són la “Camorra napolitana” i la “mano nera siciliana”…cal que sabeu fer el vostre projecte de tothom i siga beneficiós per a tothom.

3. Si no corregiu el tret, igual podreu tindre problemes més endavant si no collaboreu escaientment amb el País Valencià i apreneu a compartir els matisos infinits d’una nació que us ve gran.

És tant difícil per a un espanyol de cap allà, veure-hi clar? És impossible que entenguin que son justament els que ells, amb el seu aparent sado-masoquisme voten, els que estan acabant amb l’Espanya que tant diuen que s’estimen? No ho veuen que aquests partits que els fan creure que son la garantia de l’Estat, són els mateixos que l’estan destruint de la manera més absurda, només amb l’interès de crear una minoria multi-milionària que els mantingui indefinidament al poder?
Davant de tanta estupidesa, nosaltres anirem passant. Ja ens trobarem quan hagin avançat els dos segles que ens separen.

Com que llegeixo habitualment amb atenció alguns comentaris, en aquest cas Josep Blesa, hi voldria posar cullerada.
La llibertat no és una cosa de quatre dies i el que ha viscut sobordinat li costa molt pensar pel seu compte i com a persona lliure. Primer, el que fas, és respondre al que et tenia aixafat i mirar quina cara fa. Veure que pots protestar i desobeïr i no passa rés – insuportable-. Però d’aquí a la dignitat de comportar-se com un poble sobirà hi ha un camí llarg. Fins que la por no desparegui del nostre univers mental condicionant les nostres actuacions no serem pròpiament lliures ni serem capaços de prendre decissions com estat.
La revolució catalana, aquesta vegada, no neix a Barcelona, és una revolució de les classes mitjanes i crec que es bastant de tot el país. Ja veurem qui s’endurà el gat a l’aigua, però això no ho mou Barcelona, ara com ara.
Crec que es pot entendre que ha calgut i cal aprofitar tot i tothom, el que és clar i el que és gris, amb els riscos que comporta. Una altra cosa serà que, arribat al moment, caldrà estar a l’alçada de les circumstàncies i no valdran solucions porugues ni anàlisis equivocats.
Crec que, malauradament, Catalunya encara no se sent prou segura com per ajudar als altres i veu les coses des d’un prisma egoïsta. No crec que, ara, se’ns pugui retreure.
El perill més greu, encara, és que fem confiança a actors de fora, com Anglaterra o qui sigui, i tornem a caure en els paranys que la història ja ens mostra.

Em quedo amb la frase: “la societat valenciana encara ha d’interioritzar que el projecte polític de l’estat espanyol ens amenaça els drets més elementals. Mentre això no siga assumit majoritàriament, poca cosa podrem fer”. És la clau. L’anticatalanisme ha calat també dins les files del valencianisme i això ens fa (als ciutadans dels països catalans) molt febles per qualsevols defensa del drets més elementals. Només cal llegir el comentari visceral d’en Blesa rescalfat d'”antibarcelonisme”, amb greuges propis, per veure que no nem bé.

Com deia l’assaig d’en Josep Vicent Marqués: “la peculiaritat valenciana esdevé fonamentalment, la manifestació d’una “falsa consciència” …d’una societat que tossudament s’autoignora i es menysprea”. Comencem per aceptar que l’enemig és dins la societat del País Valencià.

Sí sembla que El Govern espanyol, està conscientment escanyant als Païssos Catalans, no sé si per escarmentar-nos i sotmetre’ns per mostrar qui té realment el poder, o per mostrar als seus votants arreu d’Espanya que si volen seguir mantenint el seu estatus els han de votar a ells, o perquè veuen que se’ls hi està acabant el temps i en volen treure el màxim profit abans no ens independitzem.
El que és clar és que és que estem sota un saqueig, un espoli als Països Catalans, el trist és que Cs no són res més que uns lacais de l’oligarquia espanyola, és a dir l’IBEX, per recollir els votants que perd el PP pels casos de corrupció, amb vistes a substituir-los, res més.

Que el País Valencià, com la resta de països catalans, és carn d’espoliació, a ningú no se li escapa . Res de nou baix la capa del cel. Ara bé, el que fa aquesta situació especialment interessant són dos elements relativament nous que hi podem afegir.
En primer lloc; per primera vegada al País Valencià no hi ha coincidència entre el govern de Madrid i el de la Generalitat. Fins ara el partit que governava a Madrid era el mateix que a València i això feia dissimular o directament silenciar tot un seguit de fets que podien interpretar-se com a discrepàncies de partit que millor no esbombar massa.
En segon lloc i molt important i no suficientment valorat; PP i PSOE van perdent el monopoli hegemònic de la informació que ostentaven als seus grans mitjans de conformació de l’opinió pública.
De fa anys, des que Catalunya va aconseguir que es publiquessin les balances fiscals, vinc insistint a alguns dirigents del BNV, amb no massa fortuna per part meva, que l’escletxa per on pot començarà a escolar-se una consciència nacional sòlida, amb recorregut i transversalitat suficients al País Valencià és la via dels pressupostos.
Per tant, si a aquesta situació quasi colonial hi afegim els elements anteriors de discrepància entre els governs de Madrid i València i el fenomen dels diaris digitals cada vegada més puixants i amb més nombre i qualitat de lectors i la potència de les xarxes socials, tot, ens dona una situació que a diferència de situacions anteriors pot anar creixent fins a l’explosió sense possibilitat de ser ocultada o maquillada des del poder.
I una última consideració, els valencians ho tindrem infinitament més fàcil que els catalans. No haurem de fer cap agència tributària, ni construir cap Estat, ni cercar el reconeixement internacional ni la integració a Europa. Tot estarà fet i consolidat i ens podrem integrar, si així ho volem (en la forma federal, confederal o la que vulguem) a un Estat, la República Catalana, ja constituït, sense necessitat de recórrer la immensa i feixuga tasca que està fent ara mateix el principat. Però això, amics meus, encara és a venir.