13.10.2024 - 21:40
Els jutges del tribunal d’aplicació de penes francès van triar la data del 7 d’octubre passat per fer una audiència amb Georges Ibrahim Abdal·là, a la presó de Lanamesa, per tal de prendre una decisió sobre la seva desena demanda de llibertat condicional. La data triada, el primer aniversari de l’atac criminal d’Hamàs contra Israel, no sembla, precisament, un bon auguri. Els jutges s’hauran de pronunciar abans del 26 d’octubre. Això no obstant, ni les experiències anteriors, ni l’actual context al Llevant permeten de ser gaire optimistes.
De fet, dues vegades abans la justícia francesa ja l’hi havia concedit, en canvi de l’expulsió immediata al Líban; però a l’últim moment el govern francès va refusar de signar l’ordre d’alliberament. Israel i els EUA sempre han fet grans pressions per evitar-ho i, sempre submís, França ha acabat cedint. En el seu moment, Ronald Reagan va pressionar personalment François Mitterrand. La darrera vegada, el ministre d’Interior Manuel Valls va ser qui es va negar a signar l’ordre, per pressió directa de Hillary Clinton. Aleshores, Valls va insistir a dir públicament: “El mantinc a la presó voluntàriament. Ho faig per convicció. Ja n’he informat el president de la República François Hollande, que no m’ha dissuadit pas.”
Georges Ibrahim Abdal·là és el pres polític més antic d’Europa i l’home que ha passat més temps empresonat al món per fets relacionats amb el conflicte israelià-palestí. No hi ha cap palestí, ni entre els condemnats a perpetuïtat, que hagi passat quaranta anys a les presons d’Israel. Ell és la víctima expiatòria de la complexa política internacional i diplomàtica, més o menys visible, o entre tenebres, que envolta de fa anys els afers del Llevant.
L’han condemnat a una mort lenta als altars de la raó d’estat. No d’un, sinó de tres estats. Aquests dies s’han tornat a alçar veus que clamen contra “el Guantánamo francès” i que recorden que Abdal·là és un pres alliberable d’ençà del 1999. Ja ha complert vint-i-cinc de més, sense més argumentació que “no es penedeix de les seves idees” o que la seva tornada al Líban podria empitjorar el conflicte.
Ara com ara no sé què al·legaran en contra seu, però és evident que el conflicte no pot anar pitjor sense ell, que, a més de marxista, és d’origen cristià maronita, i no té res a veure amb les organitzacions islamistes. Ja té setanta-tres anys, quaranta dels quals els ha passat empresonat a l’estat francès. El vell militant del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP) i de les Fraccions Armades Revolucionàries Libaneses (FARL), vol tornar al seu poble del nord del Líban per viure en pau amb la seva família la resta de la seva vida.
Moltes veus en demanen l’alliberament de fa anys
Arran de la cita amb la justícia d’ara, les organitzacions d’esquerra i els grups pro-palestins i de drets humans s’han tornat a organitzar per manifestar-se, informar i ser solidaris amb ell.
S’ha publicat, per exemple, una tribuna a L’Humanité que refusava “la pena de mort lenta infligida a Georges Ibrahim Abdal·là”. Els autors de l’escrit, intel·lectuals, universitaris, artistes, ciutadans i juristes, demanen la llibertat del militant comunista libanès i remarquen que, si bé sota l’impuls del ministre de justícia Robert Badinter, França va abolir la pena de mort l’any 1981, en paral·lel, “es van allargar les penes de reclusió criminal, infinitament més silencioses que les execucions judicials, però no menys revoltants. Les penes de mort lentes, també anomenades ‘morts blanques’, estan condemnades per la Convenció Europea dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals”.
També citen una resolució del Tribunal Europeu dels Drets Humans que diu: “S’ha d’oferir una esperança d’alliberament a la persona condemnada a reclusió perpètua. No fer-ho seria infligir-li un tractament inhumà i degradant.” L’article és signat per l’escriptora i premi Nobel Annie Ernaux, el director de cinema Robert Guédiguian, l’escriptora premi Goncourt Lydie Salvayre i Jean-Luc Mélenchon, diputat de la França Insubmisa, entre molts més. Amb el suport d’infinitat d’organitzacions polítiques, sindicals, culturals humanistes i d’esquerra.
Un article llarg de Le Monde ha estat polèmic, atès que dóna veu al policia que dirigia la brigada que el va detenir i investigar i torna a publicar contra Abdal·là acusacions policíaques falses no demostrades als tribunals. Cal recordar, i és significatiu, que, durant el procés judicial l’any 1987, diaris com ara Le Monde i Le Nouvel Observateur, van donar veracitat i publicitat a la versió no demostrada política, diplomàtica i policíaca, orquestrada entorn d’Abdal·là i les FARL. Un factor que juntament amb els “informes” policíacs de Charles Pasqua i les pressions dels EUA i Israel, van acabar convertint una petició fiscal de set anys o deu en una condemna a perpetuïtat que, tal com podem veure d’aleshores ençà, es compleix literalment.
Segons el seu advocat d’aleshores, Jacques Vergès, el van acusar sense proves d’haver dirigit els escamots que havien mort l’any 1982 a París un agent del Mossad i un militar dels EUA, veterà del Vietnam. Al judici que es va fer a París el 23 de febrer de 1987, al Palau de Justícia del barri dels Orfebres, sotmès a unes mesures de seguretat extraordinàries, Georges Abdal·là declarà: “Que un combatent àrab sigui jutjat per un tribunal especial al món occidental és del tot normal. Que sigui tractat com un criminal i malfactor no és res de nou. Però quan el criminal ianqui, botxí de tots els desposseïts de la terra, és a més a més el representant de les presumptes víctimes davant vostre, llavors hi ha una raó per a abstenir-se de cap comentari sobre la naturalesa del vostre tribunal i la tasca assignada.”
Jacques Vergès va confessar al documentari L’advocat del terror (2007), de Barbet Schroeder, que sentia una gran admiració i respecte per Abdal·là, que s’havia negat a declarar davant el tribunal, i que li va demanar, si us plau, que no fes tractes, ni cerqués atenuants. O la llibertat o la perpètua. Va ser la perpètua. Ja ha complert quaranta anys de reclusió, però en fa vint-i-cinc que pot sortir en llibertat i, constantment, li la neguen.
El cas Abdal·là, als anys vuitanta
Abdal·là va néixer a Kobayat, al Líban, el 1951. De jove, al seu país hi havia molts refugiats palestins represaliats i expulsats de la seva terra. L’exèrcit israelià va atacar, va fer fora els fedaïns i va causar les matances de centenars o milers de palestins refugiats als camps de Sabra i Xatila per part de la Falange Libanesa, d’origen cristià. Georges Abdal·là, que va ser mestre i va viure en un camp de refugiats palestins, va optar per la lluita activista, es va fer milicià fundador de les FARL (Fraccions Armades Revolucionàries Libaneses) i va ampliar el seu camp de lluita al territori francès.
L’any 1984, Abdal·là va ser detingut a Lió i acusat de portar documentació falsa. Més ben dit, un passaport algerià autèntic amb identitat falsa. Eren anys de plom i de molta agitació pro-palestina a Europa, causa a què s’adheriren bona part dels grups d’acció d’extrema esquerra, com ara Acció Directa, Cèl·lules Comunistes Combatents i la RAF.
Quan va ser detingut, el govern algerià va intercedir per ell davant el govern francès. Com que els seus camarades havien segrestat un francès, es va pactar que farien un intercanvi d’ostatges. Les FARL van complir i van alliberar el seu, però el govern francès, no. Abdal·là va continuar empresonat.
Més tard, van aparèixer proves noves en contra seu. La policia va dir que havia trobat una arma que, suposadament, s’havia fet servir per assassinar un agent del Mossad i un militar americà en un dels apartaments que freqüentava. No hi havia les seves empremtes, però, segons que sembla, a la policia i al tribunal no els va importar gaire aquest detall clau per a incriminar-lo. La policia també va trobar una maleta amb una ampolleta de corrector per a màquina d’escriure on hi havia, ara sí, una empremta seva, i un diari. Curiosament, la data del diari coincidia amb un temps que Abdal·là havia estat reclòs a La Santé. Com podia oblidar un diari en una maleta alhora que era tancat en una cel·la de seguretat? Aquest detall tampoc no va influir en les deliberacions del tribunal.
Mentre era empresonat a La Santé, entre el 1985 i el 1986, van esclatar un seguit de bombes a París. La policia va assenyalar els amics d’Abdal·là i Le Monde va divulgar la versió policíaca i va publicar que els terroristes eren les FARL, que era com dir Georges Ibrahim Abdal·là. Le Nouvel Observateur va rematar “l’operació informativa” definint-lo en un titular com “L’home que ha fet tremolar els francesos”.
Al documentari Fedayin, le combat de Georges Abdallah (2020), el seu advocat actual, Jean-Louis Chalanset (Vergès es va morir l’any 2013), deia: “La sentència que es va dictar contra Georges, i fins i tot l’acusació de complicitat d’assassinat, es basava tan sols en el fet que ell tenia armes, però no hi ha cap element que provi que era al lloc de les execucions. Res. Les armes i prou. Hauria pogut ser demandat per possessió d’armes amb una sentència de cinc anys de presó o sis a tot estirar.”
Més endavant, Chalanset afegia: “És sorprenent. Paris Match, Le Monde, crec que també Libération, tots van dir que els germans Abdal·là eren responsables d’aquells atacs. Van donar per bones les declaracions del Ministeri d’Interior sense verificar res de res. Els germans Abdal·là eren al Líban, llavors. Un és professor universitari. A conseqüència d’això, no han vingut mai a França a visitar Georges, perquè no se sap mai, de debò. Fins i tot, vint anys o trenta més tard, les sospites podrien renéixer. I encara avui, fa dos anys o tres, quan el fiscal dels EUA al·lega contra Georges, recorda que els germans Abdal·là van ser responsables dels atemptats del 1986, amb la notícia de Paris Match, encara que tothom sap perfectament que és falsa.”
Al film també es recollien opinions interessants de gent molt pròxima a ell o a la història. És el cas del comissari Yves Bonnet, que declarava: “Tenia el dret de reivindicar les accions comeses per la FARL com a actes de resistència. Podem no estar-hi d’acord, però això és un altre debat. Cal recordar el context, també, de les matances del tot impunes de Sabra i Xatila. I avui França el manté empresonat, mentre que ha alliberat Maurice Papon, còmplice del genocidi nazi.”
El de Papon va ser un cas molt famós a l’estat francès. Era un polític que havia sobreviscut a tots els règims. De Vichy a arribar a ser ministre de Pressupost del govern de centre-dreta de Raymond Barre, del 1978 al 1981. Però, aquest darrer any, el diari Le Canard Enchaîné va destapar un escàndol sensacional i va denunciar, amb proves evidents, la seva col·laboració amb els nazis. L’any 1998 la justícia el va condemnar per crims contra la humanitat perquè durant el règim de Vichy havia estat responsable de la persecució, repressió i deportació a Alemanya de milers de jueus. Després de passar tres anys engarjolat, el van deixar en llibertat per motius de salut, a noranta-dos anys.
Qui tem Georges Ibrahim Abdal·là?
L’any 2008 vaig publicar en aquest diari l’article “Qui tem Georges Ibrahim Abdal·là?”. Aleshores no em podia imaginar l’obscena perversió de la història, que fa que, avui, el 2024, setze anys després, l’article encara sigui plenament vigent. Eren els temps en què es debatia l’alliberament a Europa de presos polítics condemnats a llargues penes de reclusió, com ara els de la RAF a Alemanya i els d’Acció Directa a l’estat francès.
Vull acabar avui, molts anys després i a les portes d’una nova possibilitat, la desena, que la justícia francesa atorgui finalment la llibertat a Georges Abdal·là, citant el darrer paràgraf d’aquell article en què reproduïda les sàvies paraules del seu advocat:
“Jacques Vergès, en la seva darrera intervenció davant la justícia francesa, el setembre de 2007, titulada ‘Per Georges Abdal·là, contra George Bush’, afirma que el seu defensat ha complert condemna, que ha de ser alliberat, que les pressions dels EUA sobre la justícia francesa no poden continuar, que Abdal·là és inculpat de fets que daten del 1982, no de després de l’11 de setembre de 2001, que no se’l pot barrejar amb la nebulosa d’al-Qaida o amb les noves formes de terrorisme del Llevant. És urgent, diu, fer creu i ratlla amb els anys de plom. Resoldre els casos de qui ja han complert condemnes de dues dècades. Ho ha fet la justícia alemanya amb els darrers presos de la RAF i la francesa comença a fer-ho amb els d’Acció Directa, i ho ha fet, també, amb Philippe Bidart, d’Iparretarrak. Queda Georges Abdal·là. Una nova negativa seria insostenible. Jacques Vergès acaba així la seva intervenció: ‘El temps dels procuradors ha passat. Ara toca parlar als historiadors. És per això que demanem que la justícia francesa segueixi l’exemple de la justícia alemanya, i faci veure als nostres condescendents amics americans que França no és una dona submisa, en una paraula, una puta.’” D’això, ja en fa setze anys.
