Per evitar una inhabilitació jurídica, Borràs s’ha inhabilitat políticament

Massa paraules i massa fets tractant-nos com a súbdits. No havíem quedat que faríem un país millor, diferent, que seríem ciutadans d’una república ?

Massa poca predisposició a retre comptes. L'”accountability” típica de les societats més progressistes.

Sembla ser que amb la maquinària dels partits polítics actuals no podem fer un país millor.

Cal, si més no provisionalment, una associació d’electors/electes que es presenti al Parlament. Dels 135 candidats a ocupar un escó, en tingui la meitat de figures destacades, professionals de la gestió, i la meitat de ciutadans lliures independentistes, que acreditin militància des de 2012 a ANC, Omnium, Junts x Sí, Seleccions Proesportives, Plataforma per la Llengua (per tal que no se’ns colin aprofitats).
Excepte el cap de llista, la resta, TOTS, en l’ordre que un sorteig determini. Una legislatura per atrevir-se a “fer que passin coses”.
I , a veure com ens va.

Si més no, no restar captius dels partits actuals que ens tracten de súbdits.

Ara sabem fefaentment que Junts és, respecte a la llibertat de Nació Catalana, igual que ERC. Fa temps que alguns ho dèiem i ens contestaven que érem un pessimistes i que no valoravem prou bé “el gran estadista Puigdemont”.

El fet que Junts escollis Jordi Sànchez per dirigir el partit va ser molt significatiu perquè Sànchez ja havia traït en altres ocasions Catalunya (“La traïció dels liders” / Xirinacs).
I fa deu mesos Sanchez ens deia: “De fet, sóc dels qui creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per a assolir un referèndum acordat que no per proclamar efectivament la independència” amb el consentiment de Puigdemont.

Per altre costat quan els exiliats ens diuen que l’exili sempre guanya es refereixen que guanya el procés legal personal dels que viuen a Waterloo i mai han fet res per fer conèixer el règim colonial espanyol a ningú.

La Constitució seguirà sent la del 78 pels segles dels segles perquè Espanya és i serà immune al Tractat de Lisboa.

Estem com estàvem fa deu anys. O pitjor perquè hi ha massa mentida i ciutadans del nostre país desenganyats. Paralitzats. Anorreats com persones lliures pels partits.

Sembla que s’ha convertit en una estratègia de JxCat per excloure’s políticament. Ahir vam veure l’espectacle de l’entrevista del vicepresident Puignero a LaVanguardia ‘Volem que Arago ens acompanya en els Jocs’ i la foto a Twitter de Joan Canadell juntament amb la diputada del PSC Romero com a grans amics. (No és que sigui un problema que els parlamentaris mantinguin bones relacions, però publicar la foto en Twitter, sobretot en aquests moments, trobo incomprensible.) Al costat de Borràs, són uns representants en què molts votants havien posat les seves esperances.

Jo ho veig exactament igual, benvolgut Vicenç. Però quina explicació té aquet comportament?. Per què es produeixen aquests suïcidis polítics?. Què enterboleix el criteri de persones, els discursos de les quals són engrescadors i creïbles i que, de cop i volta, canvien com un mitjó?. Hi ha qui ho atribueix al pas per la presó però aquestes metamorfosis també les pateixen dirigents que no hi han estat a la presó, com en el cas que ens ocupa; aleshores, quina mena de virus contamina els nostres líders i quina vacuna evitarà el contagi dels que encara queden sans?. Una mesura elemental és, ho diuen els epidemiòlegs, evitar el contacte mantenint una adequada distancia de separació.

Tenim a primeres espases de JUNTS, com el Vicepresident Jordi Puigneró i l’expresident de la Cambra de Comerç, ara diputat de JUNTS, Joan Canadell, defensant fer negocis amb Espanya amb els Jocs Olímpics, com a les “millors” èpoques autonomistes de CiU.

Es veu que hi ha gent que amb això encara no en tenia prou. Ha calgut la caiguda d’un altre mite.

Votar partits que demostren continuament amb fets que són autonomistes, i defensar polítics carismàtics, “bones persones” i professionals del numeret, no sembla que ens hagi de portar gaire lluny.

La fase 2 o descolonització a Catalunya porta bon ritme, tal com posa en relleu l’editorial d’avui, que Junts s’afegeix a ERC i, des del meu punt de vista, també a la CUP en la seva intenció autonomista a l’escenari A, que votem i no mana.

També, hem presenciat com Òmnium s’afegeix a l’ANC dopada de fa temps per la partitocràcia politicomediàtica, en el seu control no sigui cas que desbrossin el camí que transitem ara, el de la descodificació de l’entramat de l’escenari B publicoprivat.

Que és on passen coses, aparentment inconnexes, atès que fins ara no s’ha explicat com la teranyina partitocràtica transita de l’escenari A-oficial- al B-publicoprivat-. I que el “demos” viu a la sanitat, ensenyament, universitats i altres; és a dir, els seus vincles.

En definitiva, el “demos” català com els responsables polítics i informatius no ho han fet prou o bé, està vivint les experiències de les distàncies; d’una banda, entre les idees i els comportaments i; d’una altra, del doble escenari del format colonial.

En aquest sentit, proposava als tres directors del Galeusca d’aquesta setmana que seria hora de començar a detallar les diferències dels escenaris B –simultanis a l’A peninsular espanyol- a Galitzia, Euskadi i Catalunya per tal d’informar els “demos”, respectius.

Perquè el retard a descodificar aquest doble escenari determinarà si aquests mitjans són part del problema; és a dir, de les elits politicomediàtiques actuals i l’únic que fan és fer-se notar i valdre per mantenir o guanyar posicions de mercat dins dels regionalismes respectius.

Caldrà escollir entre descodificar l’artefacte colonial imposat per les elits politicomediàtiques i professionals de cada nació o repetir el jou, allunyant-se de l’alliberament dels “demos” respectius, i l’homologació d’aquestes nacions a la resta del continent.

El pecat original està en la rendició incondicional de la classe política a l’endemà del gran èxit del poble que l’1O va derrotar la força bruta de l’estat. Aquesta victòria demostra que la independència és possible i que el camí és una desobediencia massiva i el control del territori. Però els nostres dirigents dels partits polítics falsament independentites parlamentaris, tots, no tenen el valor per fer-ho. Els hem de passar per sobre, apuntar-nos a totes les accions pacífiques però fermes de desobediència i votar a uns altres partits. A una llista electoral que pugui sorgir o a Primàries. Només que treguèssin 3 diputats ja es produiria un bon sotrac. Hem de construir lideratges socials al marge dels partits polítics. En calen uns quants Xirinachs.

Com ja vaig dir en un altre fòrum, vaig a prendre’m un descans com a comentarista. Crec que hi ha massa acusació creuada fins i tot entre nosaltres mateixos, i que hem d’aprendre a anar a l’una i entendre qui és l’enemic del país.

Només diré una última cosa: és cert que deixar-se inhabilitar per qualsevol cosa és inútil i que- per desgràcia- en aquest país (l’estat espanyol, mal que ens pesi) ens oblidem de les coses ràpidament (o personatges com els líders del PP o molts polítics catalans no serien mai més ni presidents d’escala.

Però aquí no va d’això: va de no entabanar la gent. Com dic moltes vegades, ara i el primer d’octubre volia i vull que em tractin com a ciutadà. No vull que em diguin mentides pietoses, ni que m’intentin engrescar per captar el meu vot o el meu entusiasme per després fer el que ells creuen oportú. Vull que em diguin la veritat. El gran pecat d’ERC, JxCat, CUP, el MHP Puigdemont, els presoners polítics, etc és que amb notables excepcions com la consellera Ponsati, no han dit realment mai la veritat. No es va dir la veritat el primer d’octubre sobre què es volia fer ni com, ni s’ha dit la veritat després.

Hauria estat molt millor, més honest, amb conseqüències menys nefandes a la llarga, dir que realment no hi havia res preparat, que el nostre topall era el referèndum i ja està (perquè al final va ser això), o explicar que donada la tenalla sobre les institucions, la nostra autonomia i capacitat de decidir eren nul·les, que no pas intentar ser equívoc o tirar endavant sabent objectivament que anàvem a la derrota sense lluitar. I que ningú em digui que no es podia preveure que Espanya no faria el que ha fet perquè ells ens ho havien dit mantes vegades- en això varen ser brutalment sincers- recordeu la intenció de querella del fiscal Maza ja abans del referèndum. I si no ho havíem interpretat bé, només calia haver llegit història d’Espanya per saber com les han gastades històricament.

Sincerament, crec que tots hauríem pogut entendre la veritat encara que no ens hagués agradat. Amb el que varen fer han malbaratat una generació.

Ultra el treball ingent que tenim, des de sota, per consolidar i per construir, per regenerar i per tornar a crear l’entusiasme necessari, l’altra cosa que urgeix extrodinàriament és obligar els nostres servidors públics escollits a fer-se responsables de les seves accions i promeses. L’accountability, que sempre dic.

Si volem ser com dinamarca, hem de fer com Dinamarca. A Dinamarca no li deixen passar a un ministre que llogui una peli porno en un hotel per valor de 10€: ha de dimitir per vergonya i perquè sap que ningú el tornarà a votar si no ho fa. A Alemanya 2 ministresses varen dimitir per haver plagiat a la tesi doctoral- 20 anys abans !! i mai més se n’ha sabut res. Això és el que distingeix un país democràtic i modern d’una república bananera (amb respecte per la república bananera real de debò: Costa Rica, un model real de prosperitat i de democràcia que per cert no té exèrcit).

Dit això, bons comentaris, salut, força i fins d’ací un temps.

Plenament d’acord amb Josep Blesa i amb Enric Emo. Al Joan Rovira em costa capir-lo, entenc que ens cal descolonitzar-nos, potser sóc innocent però jo no criticaria l’ANC més que a mi mateix, tan l’ANC com jo hem de rectificar i per poder fer-ho en de veure-hi clar. Al Ramon Pros li valoro la seva disposició a escoltar la MH Presidenta del Parlament. Avui trobo massa àcida la crítica del editorial, no vull que dolguts acabem de fer costat als qui volen oblidar el 1r-O i la DUI catalana o als que sota o sobre la capa de la “gran mentida” volen començar de zero com si el que hem assolit no serveixi per a res. Em nego a tornar als llimbs de l’autonomisme, jo ja he fet el pas i el salt, m’he censat a la incipient República Catalana Independent i no vull tirar enrere. No demanaré ni permisos ni concessions ni als espanyols, ni als russos, ni als americans, suport sí però ni permisos ni concessions! No vull esperar ser mort!

Ara que, com constata Partal, ja som tots iguals, tots culpables! Per què no tornem a començar, però sobretot aprofitant el camí ja fet?

Ni el Poble, ni la Nació, ni el 1r d’octubre, ni la DUI del 27 d’octubre no en són culpables, no els castiguem a ells, fets raó de la nostra història! Nosaltres tots, uns més i uns altres potser menys sí que en som culpables.

A vegades cal arribar ben avall per poder tornar a aixecar-nos, per tornar pujar … Fem-ho! No ens traïm a nosaltres mateixos!

Caldrà votar uns altres? Potser sí, però els petits que no siguin rucs, que s’uneixin entre ells, que facin unes primàries independentistes més grans, sinó tornarà ser un intent inútil. Això ho ha de saber el mateix Santiago Espot.

I fira de la Colònia … No oblidem fora de la Colònia! El CxR s’ha de fer gran de maduresa i els catalans que vulguin s’hi han de censar, els que no vulguin que es quedin fora, no els esperem! Van votar i ara no tenen nassos ni esma de censar-s’hi que es quedin, esclaus, a casa.

El CxR s’ha de fer Gran i Puigdemont potser s’ha de fer petit. Primer és la Independència molt abans que no pas ell. Si torna sense la Independència potser l’haurem de substituir per una altra versió d’ell mateix que s’hi comprometi.

I per últim, qui es compromet amb la DUI? La Borràs? Tan de bo! Escoltem-la. L’important no és caure sinó aixecar-se i tornar-hi, tornar-hi, tornar-hi!

Catalans, completem la darrera versió, a la manera de la informàtica, del que ja hem assolit, el 1r d’octubre i la DUI, no ens deixem enredar, no som millors per començar de zero.

En un comentari anterior ja vaig dir que li donaria la oportunitat a la MH Laura Borràs, i així o faré, sols vull dir que com tots , aquets dies , he pensat, que pot ser ha fet bé de no tirar endavant ella sola.
La idea que ma vingut al cap es que com ella esta dins del partit, ella sap el que es cou i sap segurament que la part que hi ha de autonomistes es el que volien que ella fos inhabilitada i treurase-la de demunt , i així d’aquesta manera poder tirar per el dret i no tenir cap reticencia i poder fer de Convergéncia.
La Laura Borràs es una persona que sempre ens la hem cregut, perqué ha passat aixó ara, estic pensant que els tres partits ER/Junts/ CUP, de esquenes a ella s’han possat d’acord per apartar-la del tauler de joc i no tindre ningú que els i faci treure els colors , pensem que ella té tots elnúmeros per a poder ser Presidenta de la Generalitat i per això estorba tant.
Jo la escoltaré.

Bon dia, jo no ho veig així.
En Torrent va decidir cedir quan encara no havia ni començat la represió, va cedir en un context que si no es feia enfadar als amos potser la cosa quedaría en un no res.
En el cas de la Presidenta, ella no ha pogut fer una altre cosa perquè la represió brutal política i econòmica posava a tothom en perill tant polítics i funcionaris per tant calia neutralitzar la, I de pas desacreditar la.

NO CAIGEM A LA TRAMPA, no és el mateix

Primer trampa: l’estat espanyol posa la trampa, ells sont els únics culpables retoçant les lleis i reprimint.

Segona trampa: el sotogovern i els polítics que viuen de la política, més els mitjans de comunicació la OBLIGAN a prendre una posició

Tercera trampa: els independentistes se senten decebuts perquè ella no ha pogut complir la seva paraula amb la que tothom li havia parat una trampa

Resultat: l’estat guanya, quan és l’únic culpable de tot i ningú parla dels… de pas polítics catalans dividits i una líder escapçada…. Victoria total.

Vicenç no caiguis tu també a la trampa

A mí el que em sap greu és que per culpa d’aquest trifàsic processista, l’independentisme ha deixat de ser una solució de valor. El que fins ara representava una solució per a escapar-se de la presó espanyola i construïr una societat millor, s’ho han carregat. Ara queda més associat al ridícul dels partits: el Parlament és un plató de Telecinco, a la pràctica governat per C’s. El que no poden obtenir amb vots ho obtenen per la via judicial, fins i tot van aconseguir desfer-se d’en Torra: el president de la Generalitat!

Ahir en Puigdemont deia en una entrevista a un diari hongarès que en 10 anys està segur que serem un estat independent. No sé si està parlant de la partida del Rise Of Nations, però estaria bé, d’aquí 10 anys, que Vilaweb publiqui aquesta entrevista traduïda al català. Com a mínim que aquesta colla de tril·lers quedin ben retratats per a haver destruït el nostre poble.

Els borbons tenien la “medalla” d’haver-se carregat el nostre autogovern, aquests han fet exactament el mateix sense fer cap guerra.

LA ‘”IMMOLACIÓ” JURÍDICA TÉ MÉS TRELLAT QUE LA POLÍTICA, ÉS EVIDENT

No m’esperava que Laura Borràs cedís a la por perquè estic convençut que els arguments d’en Vicent, que comparteixo, també els haurà mesurat. Potser la por d’una fosca maniobra en l’horitzó per acusar-la de corrupció ha tingut alguna cosa a veure si hi sumaven l’inhabilitació. Veurem…

Però, dit això, la Laura s’ha fet l’hara-kiri polític fent allò que critica de l’adversari, amb tots els matisos que vulgueu i que segurament seran els arguments de la seva explicació. També, ben segur, ha sospesat les conseqüències per la seva trajectòria política quan l’inhabilitació jurídica té un abast molt més curt i sobretot preserva la dignitat, defensat els seus valors fins al final tal com va fer el president Torra.

Però encara més, agenollada davant dels togats, també se situa al peu dels cavalls dels l’adversaris neoautonomistes d’ERC i de la CUP. Clarament ERC i Junts van a la una i per aquest ordre…

Alguna amenaça molt grossa haurà fet fer a la presidenta entomar una decisió tan poc intel·ligent políticament.

Aquesta vegada no estic gaire d’acord amb el que diu vostè, Partal. Jo crec que hauria estat millor esperar que la presidenta Borràs expliqui la seva versió i, desprès, treure’n conclusions.
Vostè sap millor que no pas jo que l’adversari -i no sé si enemic- és ferotge i juga amb totes les eines al seu abast, convertint en tribunal una cosa que no ho és, i fent que aquest “tribunal” digui coses que no li toca, que per alguna cosa els han posat a els, que ja tenen currículum suficient, per aquesta funció.

Primer escoltaré que ha dir la Presidenta.

Ara el punt de mira i l’objectiu a abatre és la Presidenta Laura Borràs, no es té en compte res del que ha fet abans, mai ningú es va acarnissar amb en Roger Torrent que les va fer (o no les va fer) de l’alçada d’un campanar. La misoginia sura sempre.

En el cas Juvillà, el recolzament d’ER i la CUP era un dard enverinat per tal que la Presidenta s’immolés ella sola, tal i com va passar amb el President Torra, que un cop estava tot pactat, el van deixar sol i inhabilitat.

Vist el comportament d’aquests dos darrers partits i amb els antecedents que coneixem de que se l’acusa? D’optimisme pensant que la recolzarien? De moment i si ningú em demostra un altre cosa, és un actiu independentista important, Ella, no el seu partit, m’estimo més que s’equivoqui que no pas que la inhabilitin per vés a saber quan de temps.

I aquest diari sempre apuntant-se al darrer crit de moda, però no s’atreveix amb quins realment posen obstacles. En fi…

Encara gràcies que hi ha alguns comentaris que mostren intel.ligència i sentit d’estat com el de Josep Vilà -llegiu-lo bé- i algun altre, també a remarcar. Amb la resta no anem enlloc, amb aquesta monumental manca de sentit d’estat no anem enlloc, editorial inclosa. Però no és nou, fa anys que anem així, però sembla que el fracàs i la impotència no va amb vosaltres i seguiu culpant i assenyalant aquesta o aquell. ‘Ens han enganyat’, ‘tots són iguals’ resulta tan trist i patètic d’escoltar, a mi em fa inclús més vergonya que el fet de tenir un president doblegat als capricis i injustícies de l’Espanya més roïna. Qui s’arriscaria per qui a la primera de canvi aixecarà la pedra contra tu? Llegiu l’article de Joan Ramon Resina, avui fa un retrat diàfan de la ‘consistència’ d’aquest tarannà, sempre tan orgullós en el pitjor sentit i fàcil d’ofendre per aquesta mena de complex d’inferioritat. Tot el partidisme en plè, tota la immaduresa i la deslleialtat cobreixen totes les coses com una capa de marró en l’afer la Presidenta Laura Borràs. No sereu mai lliures.

Trobo molt injusta aquesta anàlisi dels fets, Vicent! I més, sentint les explicacions ara mateix de la MHP Laura Borràs a RAC1 dient el que ja sospitàvem. Sense unitat és impossible la defensa col·lectiva del país quan és atacat per terra mar i aire. Davant d’una proposta explícita de front únic davant de la presidència del país, la resposta ha estat un cop més No.

Si no som capaços de defensar-nos junts ens penjaran per separat, com algú va dir. I és ben cert. Tenim mala peça al teler. Alguns ja fa molt que s’han rendit si és que mai van lluitar.

Núria Garcia

Està clar que tots voldríem tenir a un Gandhi (o una colla d’ells) liderant el camí cap a la Independència (ja me n’he fartat del terme “prusés”, doncs ha quedat vuit o contradictori amb la realitat regressiva actual).

Però Gandhi va ser un líder social (no va ser un polític), va desposseir-se de les lligadures materials (perquè no fossin un llast en la presa de decisions), va tenir el suport dels polítics (que van aprofitar-se’n clarament d’ell) i no va tenir por de passar per la presó tantes vegades com fos necessari (i van ser-ne unes quants !!!). El van apallissar més d’un cop, va fer vagues de fam i, finalment, el van assassinar perquè la seva grandesa era tan enorme que les misèries polítiques no podien permetre’s el luxe d’un lideratge social (i, de retruc, polític) tan immens.

N’hi ha hagut d’altres que han liderat la transformació de canvis impensables amb un preu personal molt gran. Mandela és un altre clar exemple. I, fins i tot, a casa nostra tenim exemples més o menys recents (tot i que a escales molt diferents) con el del MHP Francesc Macià.

De líders com Gandhi, Mandela o Macià no se’n troben amb facilitat. Però si que hem de fer nostre el seu esperit i amb les lliçons apreses de la Història canviar el nostre full de ruta cap a la Independència amb noves estratègies, tàctiques i plans d’ACCIÓ. Amb lideratges col·legiats de persones (NO POLÍTICS) disposats a patir per la victòria final i amb NOUS POLÍTICS de primera línia d’una nova formació integrada per no professionals de la política però amb bon currículum independentista i de gestió a la vida real. Oblidem-nos de JUNTS, ER, CUP.

Els líders socials, principal impuls del moviment Indepe, no estarien sotmesos a les merdes de les JEC i de les inhabilitacions arbitràries de la justícia franquista espanyola (no deixarien d’estar perseguits, és clar, però amb menys fronts que els polítics) ni a les direccions de partits polítics covards, col·laboracionistes, traïdors i empastifats amb les xarxes clientelars dels negocis amb els diners públics.

Els líders polítics, en segona línia, haurien de dedicar-se a fer una espanya ingovernable a Madrid. La política al “congreso de los diputados” hauria de ser de blocatge permanent. espanya, tal com està i progressa l’ecosistema de partits espanyols, sempre necessitarà a la “minoria catalana” per fer governs i aprovar lleis. Davant de l’oposició permanent dels polítics catalans indepes a Madrid, el partit del “gobierno” només tindria com alternativa els pactes anti-natura que hauríem de desestabilitzar encara més a mitjà termini al país veí. Per administrar l’autonomica a Catalunya, amb bons gestors en tindríem més que prou. La Generalitat ja no és més que una oficina de segona fila de l’administració de l’estat espanyol.

Estic segur que n’hi ha de gent disposada a liderar i canviar el full de ruta. Jo ho estic.

La presidenta Laura Borràs ha perdut tota la credibilitat que tenia, és un fet. No pot ser presentar-se a les eleccions i agafar la presidència del Parlament fent bandera que defensaràs la sobirania del Parlament, criticant a més l’anterior president perquè no ho havia fet, i a l’hora de la veritat acatar a la primera de canvi la JEC, ni tant sols un tribunal. Per molta escenificació que vagi fer els fets són que no ha defensat la sobirania del Parlament ni els drets del diputat Juvillà, ni tant sols davant d’un òrgan administratiu com és la JEC. Després d’això ja no podrà mantenir el seu discurs ni un segon més sense que li caigui la cara de vergonya, ja que el discurs de confrontació ja no colarà. Lamentablement Junts ha abraçat definitivament l’estratègia d’ERC.

Bon dia,

Crec que és una mica agosarat emetre una opinió sobre uns fets sense esperar les explicacions i assumir que no aportarà res que justifiqui o expliqui tot el que ha passat. Per exemple, en un moment comenta que la JEC justifica la seva decisió pel precedent del MHP Torra. Hi ha altres arguments. Potser no s’ha de personalitzar amb ella, que crec que lluita honestament contra aquesta divisió estratègica del independentisme, com ho demostra la presentació d’una proposta, sinó amb les actuacions dels tres partits.

De fet, des de la falsa autonomia no es pot fer res. No val la pena perdre el temps i les energies. Si un polític català intenta fer alguna cosa que Madrid no veu amb bons ulls és inhabilitat ràpidament. Qui mana, mana. Només amb una acció popular contundent i continuada es podran canviar les coses. Esperar que des de les institucions autonòmiques subordinades al poder estatal es faci quelcom útil és com esperar a Godot. Altra cosa seria que tots els partits independentistes fessin pinya. Ja s’ha vist que això no passarà. Es tenen més rancunia entre ells que als partits estatals. La menjadora local és prioritària.

Per mi avui el títol de l’Editorial d’avui no és encertat, és un resum massa “de base” que en els millors dels cassos no porta intencionalitat, sentencia com ho fem a vegades quan parlem per parlar, anar directament a la síntesi quan el que diem no és massa important. De fet el que està passant, extremadament lamentable, seveix, si més no, per descobrir quina “classe política” tenim i mantenim, espero que tanta estratègia no aconsegueixi treure de la política els que no són polítics, doncs crec que són els únics que mantenen les brases, déu mos en guard si es queden nomès els polítics de partit.

No em sembla adequat el to de l’Editorial d’avui, sense haver escoltat el que ens ha de dir la Laura Borràs. D’acord, jo tampoc crec que ens digui res que modifiqui la valoració que en fa en Partal, però esperem. M’agradaria que el format fos davant de la premsa i admetés preguntes. Si fos així jo li preguntaria: Presidenta, amb el què sabem –cas Torra- i després d’aquest cas Juvillà i de tots els casos que han suposat la retirada de lleis aprovades pel Parlament i la intervenció de la judicatura –basada en el frau- sobre la llei d’educació -25%- amb quins arguments pot mantenir que es pot arribar a la independència des de les institucions autonòmiques?, creu que els ciutadans encara tenim fe –la confiança fa temps que l’hem perdut- en uns parlamentaris extraordinàriament ben pagats que són incapaços d’executar el seu programa electoral perquè l’estat, aplicant el dret penal de l’enemic, no els permet moure’s del tub “constitucional” que han dissenyat?. Presidenta, a hores d’ara, després d’haver perdut la credibilitat davant dels seus electors, no seria més honest tornar a la Universitat a donar classes de literatura i deixar la política en mans de gent més valenta i disposada a tenir una relació més adulta i sincera amb el poble que vota una vegada i una altre per la independència?

Estic completament d’acord amb Joan Cuscó (07.02.2022 | 10:27) quan diu que aquest cop el nostre admirat Vicent s’ha precipitat. Abans d’escriure un editorial criticant la Laura Borràs, calia escoltar les seves explicacions. Jo ho he fet i m’ha convençut. No comparteixo l’opinió dels que afirmen que la Laura s’ha inhabilitat políticament, al contrari ha demostrat que té una ‘fusta’ política molt superior a TOTS els dirigents d’ERC i penso que si es presenta com a cap de llista per JxC en les pròximes eleccions pot arribar a ser una molt bona presidenta de la Generalitat. Per descomptat el meu vot ja el té. Endavant Laura !

Bones soc en Ll. Caula ,que ahir al vespre vaig enviar ho que en pensava i no ho veig ?
Bones, crec que tens raó en part, però per mi es tractava que el 52% es el que tenia que haver-se plantar i hagis el poder judicial a España hagués quedat retratat a Europa i era una oportunitat de trencament.

Si L. Borràs hagués fet ho que tu dius, les conseqüències ja las has exposat però sens dubte ella tenia els dies contats. Demà escoltaré a la L. Borràs però estic molt decebut amb el 52% i amb la estructura de la Generalitat (que els funcionaris manin més que els parlamentaris es molt trist) , a cada entrebanc que ens posa el Estado hi responem com uns xais permetent que aquest vagi afinant les poques escletxes que queden.

En resum, hi ha molt a fer i cal no defallir dons s’ha fet un llarg camí, però no podem deixar-ho tan sols en les mans dels polítics.

Ll. Caula

He escoltat amb atenció les explicacions de la Presidenta Laura Borràs i francament, la meva decepció es l’editorial del Vicent Partal i molts comentaris realment precipitats de molts opinants.
Per a mi les explicacions de la Presidenta han estat més que suficients per creure-la i adonar-me, de la gran Presidenta que tenim al Parlament, amén de quina és la categoria humana, política i ètica, de la gent que – amb molta paciència i dedicació – ha intentat de convèncer per FER UN PAS ENDAVANT.
Si abans no tenia clar – es un dir – alguna cosa, ara veig que a no ser que hi hagi una multiplicació de Lauras, com en els “Pans i els peixos” de l’Avengeli, amb la gent que mana i tenim al actual Parlament, ens anem tots a la ……

Quan parlem de partidisme és molt recomanable no assenyalar a ningú. Especialment si es té tendència per un partit concret. Les claudicacions dels presidents de mesa (entre) altre es veurien a venir d’una tan clara, que hom es feia creus de que els rivals polítics dins l’independentisme tiressin el roc volent fer creure que no hi hauria claudicació. De fet j no acabo de veure que les claudicacions que més soroll han fet, fossin un error. Les coses són, i per desfalcar l’orgull derrotador de l’espanyolisme una de les coses és democratitzar la vida social. De t retruc la política. No fan falta polítics de boca valenta. En canvi hi ha pòsit del 2017 que l’independentisme una hora o una altra ha d’aprofitar. No per gallejar, sinó per alliberar al poble català ‘una cultura tan rònega i destructiva com la que es practica a l’estat espanyol. Copiar els seus mètodes, és legitimar-los. Cal no llençar a les escombraries el valor dels votants de l’1 d’octubre, els que varen ser apressats o exiliats, així com la carrandella de repressaliats per estima al país. El partidisme desvia d’aquest carril. Inclús la Presidenta Borràs, si s’arrapés sense cap mena d’ engany a aquests valors, no li caldria ésser un cadàver polític. Els catalans ens adonaríem de que ja no és partidista. I que, amb en Roger Torrent, han de sumar, cadascú des del model social, no pas competir per rampinar vots.

Només cal sentir l’entrevista-trampa feta a Laura Borràs a RAC1 i es veu clarament que les especulacions benintencionades, desesperades, interessades, cainistes o demagogiques i la realitat viscuda son mons diferenciats. Cal bona y contrastada informació independent, pura i dura per a jutjar o analitzar els fets.
https://www.rac1.cat/programes/el-mon/20220207/411155585242/laura-borras-entrevista-jordi-baste-cas-pau-juvilla-dimitir-rendicio-parlament.html

Vicent, el teu comentari sobre l’actuació política de Laura Borràs m’ha decebut. No esperava un comentari tan poc raonat, oimés venint d’una persona que té per costum filar prim en tots els seus comentaris. Primer et dediques a formular una crítica del personatge, sense contemplacions: no és un personatge vàlid, és la mateixa cosa que els d’ERC. Ah! Però, després com molts altres opinants del tema, més abrandats que tu, creus que caldrà esperar tot allò que la Presidenta del Parlament manifestarà aquesta setmana i, en funció del que digui, faràs les teves avaluacions. No creus que seria més lògic esperar les seves declaracions i formular, després, un judíci de valor sobre el personatge?

Tot aquest joc de política a la Generalitat és una pèrdua de temps. El camí ‘legal’ no és possible. A un canto o a un altre! Som, o no som. Així no es pot fer res. Un dia vindrà, de color blau, que el poble català esdevingui el protagonista de la seva pròpia identitat històrica. Aquest dia vindrà, de color blau, com el cel …. I un gran estel blanc lluirà al cel, tant o més brillant que el sol…. Visca Catalunya lliure! Aviat acabarà la meva subscripció. I no la renovare. La energia que gasto aquí es totalment desaprofitada. Adéu siau.

Un tret massa estès de tots plegats, és l’entronització personalitzada cap als líders, producte del gregarisme que ens porta a la necessitat d’un guia, gurú, o dirigent.

Potser m’equivoco, però l’atracció és fonamenta més del compte en la simpatia que ens desperta l’aspècte físic, la simpatia, la contundència expressiva o la capacitat de dir el què volem sentir…acompanyat de la nostra ferma adicció a qui ens ofereix un futur lluminós a baix cost

No surto mai a dir res, però avui estic tant en desacord amb el teu escrit que ho faig.. No tinc pas cap ganes de encetar debat.. El meu lema és la llibertat, també la de pensament i expressió..

Els motius pels q no estic D acord amb Tú Vicent.

1. La seva immolacio política hagués servit, a part de que alguns, o molts haguessiu pensat que era positiu de cara a qui i perquè… NO HAGUÉS SERVIT PER RES..
2. LA solució conjunta proposada de fer valdre la resolució parlamentària conjunta els tres partits… SI QUE HAGUÉS TINGUT UN GRAN RESSÒ POLÍTIC I SI HAGUÉS ESTAT ACOMPANYAT D OMNIUM I ANC, MOLT RESSÒ INTERNACIONAL

3.. HI haurà més oportunitats de jutjar la MHP BORRÀS.. no oblidem que Reguant, i Ella mateixa són al punt de mira..

Per acabar.. A PRES LA DECISIÓ MÉS DIFÍCIL… EL MÉS FÀCIL ETA ANAR CAP A CASA I JA US HO FAREU…
TINGUEM EN COMPTE QUE LAURA BORRÀS NO ES EN POLÍTICA PER LA MENJADORA…

No m’escarrassaré en cercar culpables, prou problemes ens dona l’estat. Tot plegat és el resultat de la desunió dels partits independentistes, que és el terreny ideal perquè l’estat es trobi còmode amb la situació de Catalunya. El què fa cada partit en favor o en contra d’aquesta unió és per tots abastament conegut i ara ja no si pot posar remei. Estic astorat per l’infantilisme que manifesten alguns polítics catalans i algun partit en conjunt. El poble tampoc està gaire per la qüestió, altrament hauria esperat veure un suport massiu al CxR, que tampoc s’ha donat. Per mi els únics que segueixen sent coherents amb l1O són els exiliats, i prou que fan suposant els no suports que deuen rebre des d’aquí. Per tant, que cadascú s’apliqui el conte i posem-nos-hi còmodes que això va per llarg… moooolt llarg.

EN POSITIU
Per ser un nou estat d’Europa, independent i en forma de república, ja sabem que la força política de Catalunya es suporta sobretot en la desobediència, mentre que els partits polítics, ben a l’inrevés, només poden prevaler en la obediència.
Per tant, la política de partit no ens serveix per canviar els fonaments de l’estat, perquè els partits polítics són els fonaments de l’estat.
La visió en positiu ens fa descobrir que JxC al Parlament, tot i comptar amb Laura Borràs, tampoc no pot desobeir.
Ho trobo una evidència realista i oportuna que confirma com per desobeir fins a canviar les estructures de l’estat no podem comptar amb la política de cap (cap!…) partit polític.
És doncs positiu que no perdrem el temps per aquest camí.

Fa dos dies vaig remetre aquest mail al correu personal de Laura Borràs a Twitter… Crec que explica la meva visió del tema i aportava una sortida alternativa per a la Laura, que ara ja no és possible :

Benvolguda Laura, tenc quasi 70 anys, he viscut sempre a Mallorca però som català de naixement. Estic inscrit al Consell de la República…

Com per a molts, personifiques una de les meves poques esperances…

Pens que seria bo per a la causa que no perdessis la teva credibilitat.

Si de l’autonomia estant no es pot lluitar, has considerat la possibilitat de fer-ho des de fora, tot preservant el teu cabal d’integritat, per fer-ne ús de bell nou en el moment adient?

L’únic que ara pot distanciar-te de torrent (per a mi en minúscula per sempre més) és deixar l’autonomia per lluitar des de fora.

I ja que m’he pres la llibertat d’expressar-te la meva opinió… deixa’m comentar també:
NO ENTENC QUE A CADA CANTONADA DELS CARRERS DE TOT CATALUNYA NO HI HAJA UNA GUINGUETA ON SE PROPICIÏ LA INSCRIPCIÓ AL CONSELL DE LA REPÚBLICA.

ÀNIMS ❗i gràcies per tant treball ❗

Carles Benito

Companyes comentaristes com ja he dit anteriorment hauríem de provar el camí del CxR, crec que si massivament donéssim suport al consell vull pensar que això posaria els pels de punta a l’estat repressor, aquest suport l`hauríem de fer sobtadament per que si ho fem a poc a poc donarem temps a l’estat enemic de torpedinar nos, es a dir agafar los amb els pixats al ventre, no se si es un bon camí però imagineu vos que tots els que vàrem votar 1- O hi donéssim suport vull pensar que causaria un terratrèmol de dimensions desconegudes ,nomes ens cal un teclat així de fàcil, ja se que direu que això es somia truites, però com deia anteriorment en alguns comentaris potser es trobar el camí cap a l’autopista i mes a mes seria un clam de que tot l’independentisme esta dempeus, un gerro d’aigua freda per l’enemic.

No coincideixo plenament amb l’editorial d’avui.
Siguin quines siguin les explicacions de Laura Borràs, cap polític de cap partit s’immolarà a títol individual sense el suport del conjunt de forces independentistes. El President Torra ho va fer i li admirem la coherència, però políticament va ser un sacrifici inútil. Tots els polítics no són iguals, encara que no n’hi hagi cap d’ideal, i no els podem cremar un darrere l’altre.
Si ERC, la CUP i tot Junts haguessin recolzar la decisió, Laura Borràs hauria estat capaç de plantar-se. Sense estratègia d’unitat a la Generalitat no podem esperar heroïcitats individuals. És al carrer on hem de cimentar la unitat (amb l’exili) i plantar cara. Hi haurà polítics que s’uniran al carro i altres que en fugiran.

Trobaré a faltar el Miquel Gilibert, amb qui discrepo en altres temes, però amb qui he coincidit sempre que ha comentat sobre el tema de Catalunya i la seva causa d’alliberament nacional. Comprenc tanmateix la seva decissió. El considero home de clara visió i esmolada intel.ligència i, com a tal, l’imagino conscient de la fondària del pou on hem arribat a caure, sabedor de que trigarem molt a eixir-ne i probablement cansat d’intentar-ho a còpia de comentaris. Perquè ell, vosaltres i jo mareix, sabem que no seran les paraules (orals o escrites) les que ens duran la llibertat, sinó els actes. Actes necessariament heroics que, si bé ens són exigibles a tots i cadascun de nosaltres, formen part, principalment, de les obligacions dels dirigents electes que de debò vulguin representar-nos.

El que passa és que pensen: “Jo donaria exemple… si els altres em donéssin suport”.Dissortadament, això és el que pensem tots, -jo el primer-, amb el resultat que ningú es mou i tothom obeeix. I no, la cosa no funciona així.

La cosa funcionaría quan una persona (i tenim dret a esperar que aquesta persona sigui un representant electe), decidís desobeïr acceptant les consequències penals, i, en lloc de restar abandonat davant la repressió, com un màrtir solitari, fos substituit immediatament per una altra que desobeís com la primera, acceptés el càstig i fos substituit per una tercera que… i així successivament.

Un represaliat abandonat a la seva sort és una víctima inútil. Una munió de represaliats que omplíssin gradualment les presons, acabarien constituint una força que l’Estat no podria afrontar, amagar ni justificar als ulls del món.

Si Torrent hagués anat a presó, seguit de Torra, Aragonés, Borràs i molts d’altres, els catalans seríem molt més aprop d’un triomf que ens alliberaría a tots, i Espanya més aprop de la derrota.

No. La desobediència seguida de multa (impagada, per descomptat), inhabilitació o presó, seguida d’una altra desobediència i una altra,i una altra…, de segur que no sería inútil. Sería, per contra, l’instrument del nostre triomf. Com diria Gandhi, però, “no sense sofriment, perquè tota lluita el comporta.”

La pregunta és: Qui vol ser el primer en acceptar el sofriment d’una cadena de desobediències ?