14.10.2021 - 21:50
Ara fa dos anys, l’anunci de la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el govern, la presidenta del parlament i els dirigents d’Òmnium i l’ANC va desencadenar una onada històrica de protestes. L’ocupació de l’aeroport de Barcelona, les enormes Marxes per la Llibertat, els enfrontaments arreu del país contra la policia, contra les policies, i molt especialment l’èxit de la batalla d’Urquinaona ens van ensenyar moltes coses.
La més important, dos anys després de la proclamació de la independència i el colp d’estat del 155, fou que era ben clar que el conflicte entre Espanya i Catalunya no s’havia tancat, de cap manera. Ben al contrari: l’octubre del 2019 se superposava al del 2017 i creixia des d’aquella data. Com explica magníficament bé Julià de Jòdar, el segon simplement no hauria nascut sense el primer. La protesta, que tant va sorprendre tanta gent, naixia del Primer d’Octubre i ens projectava a partir d’aquella data. Tant, que ens féu pensar a tots que si allò que havíem viscut aquella setmana s’hagués viscut el 28 d’octubre de 2017 la història avui seria una altra.
Jo no m’atrevesc a especular si el 2017 la gent hauria eixit al carrer amb la intensitat i la força, amb la decisió, amb què hi eixí el 2019. Però m’és igual. Perquè sé que el 2019 Catalunya va demostrar de què era capaç.
I és important de remarcar que ho va fer en un moment, ja, en què la maniobra d’una part de l’independentisme per a aparcar el procés cap a la independència havia començat. I que la tensió que causava això era vivíssima. Ho recorde en primera persona perquè vaig escriure un article editorial defensant aquells xiquets, segurament l’editorial de què em sent més orgullós, en el moment precís que els partits polítics volien frenar-los i es van trobar que ja no ho podien fer i quan la immensa majoria dels altres mitjans intentaven, amb tota la força al seu abast, de criminalitzar-los.
Recorde perfectament els missatges irats que em van fer arribar alguns polítics independentistes catalans aquella vesprada i sóc ben conscient de les represàlies que VilaWeb n’ha pagat. I recorde encara més, perquè són molt més importants, les conseqüències que tot allò va tenir per a la gent que hi havia al carrer, en la primera línia. Més de dos-cents detinguts, vint-i-vuit empresonats i tres expulsats al Marroc. L’ordre, que es va saber ahir, perquè s’investiguen les tortures que va rebre a la comissaria de la Via Laietana Guillem Padilla, el noi de la dessuadora carabassa, és un recordatori que arriba en el moment adequat. Com en un magnífic combat de boxa, ens van pegar molt fort, sí, però nosaltres vam pegar molt fort també. Tant que les policies, totes dues, van optar per guardar les armes i retirar-se.
D’aquell octubre vam anar a parar al febrer següent a Perpinyà, a l’acte del retorn dels exiliats a Catalunya, que celebrava la seua estratègia guanyadora, tan diferent de la dels polítics de l’interior. Però, de sobte, també vam anar a parar a la pandèmia. A una pandèmia que arreu del món ho ha paralitzat tot, però de la qual encara no havíem eixit que ja vam tornar als carrers amb la multitudinària manifestació de la Diada i les mobilitzacions del Primer d’Octubre. Una manifestació, la de Barcelona, transcendental no tan sols pel nombre de gent, molta més que la que ningú no s’esperava, sinó sobretot per l’actitud dels qui hi anaren.
La cara contrària d’aquest relat que faig és, evidentment, la degradació de la política. En la seua nova secció, “Bots i barrals“, Ot Bou ja ha explicat aquests dies, amb l’ull tan afilat que té, la maniobra que vol, i pot, acabar portant ERC a formar part d’una nova esquerra federal espanyola i el desconcert total, de no saber ni on són ni què volen, de l’hidra de Junts. La formació del govern autonomista, tal com es va fer, afavorint allò que va afavorir, és evident que ha dut els polítics a córrer per a resituar-se en allò que ells es pensen que és un nou escenari. Cosa que, en un país tan exageradament dependent dels líders i amb tanta tirada a l’autoflagel·lació, al pessimisme i al plany com és Catalunya, ha dut tones de desencís, de desesperació, de colps al pit i juraments abrandats per a exclamar que mai no serem lliures ni mereixem ser-ho.
Jo no he volgut perdre mai, i no ho faré ara, ni un segon replicant als enterradors del procés. Però sí que vull remarcar que, per damunt de tot, hi ha una decisió que ha de prendre cadascú. Perquè cadascú de nosaltres, i la societat en conjunt, podem mirar els quatre anys que han passat d’ençà de la proclamació de la independència –o els dos que han passat d’ençà de la sentència i la reacció de la gent– amb els ulls fixats, com si portàssem ullera de cavall, tan sols en les ocurrències de la classe política. O podem mirar la gent amb admiració i veure com va fent-se cada volta més dura, més madura, més conscient. No veurem, ni de bon tros, el mateix país si mirem l’una cosa o si mirem l’altra. Ni les mateixes possibilitats. Ni les mateixes perspectives de futur.
Ho he escrit tantes vegades que em fa por de cansar-vos, però avui em sent obligat a tornar-ho a dir. El procés d’independència ens ensenya que és la pressió del carrer que ordena la classe política, que fa operatius i reals els canvis. El carrer és l’amo de la por, personal i política, de consellers, diputats, càrrecs ben pagats del sotagovern, spin doctors i professionals arrimats de tota mena i condició. Perquè al final ells, sense el carrer, sense la decisió del carrer, no són gran cosa. I el carrer, els ciutadans, tots nosaltres, hem après més aquests darrers quatre anys que no havíem après els set anteriors. Que això no és prou? És clar que no. Que és molt, moltíssim, també. Que si he de triar preferesc un poble sense dirigents que dirigents sense poble.
I és per aquesta raó, exactament per aquesta, que quan mire enrere no pense mai en els organitzadors del Tsunami Democràtic, en els seus càlculs i les seues maniobres, sinó en el tsunami amb minúscules. En cadascuna de les poderoses onades que, des de la vostra responsabilitat, vau protagonitzar amb plena llibertat. Els qui vau caminar, si calia camps a través, per a arribar a l’aeroport, els qui vau plantar cara i foc als carrers de les nostres ciutats, els marxaires que vau arribar esgotats i plens de butllofes a Barcelona. Els qui no us amagàreu ni un segon, ni abaixàreu mai la cara.
He dit abans que la conseqüència més important de la mobilització contra la sentència va ser demostrar que dos anys després de la proclamació de la independència i el colp d’estat del 155, el conflicte entre Espanya i Catalunya, no s’havia tancat, de cap manera. Quatre anys després, en vista de la Diada, en vista de l’Alguer i en vista de tantes coses més, també és ben evident que no s’ha tancat. I això és molt. I diu molt d’aquest país que puguem expressar-ho amb seguretat plena i total, quan l’estat ja s’ha trobat obligat a gastar cartutxos tan gruixuts com ara alliberar al cap de quatre anys gent que havia condemnat a dotze. O quan els partits que un dia van fer Junts pel Sí han decidit ara de comportar-se impúdicament com si l’únic horitzó real fos recuperar aquell escassíssim marge de poder que tenia Jordi Pujol.
I a partir d’ací qui vulga plorar i plànyer-se que ho faça. Però hi ha molta feina a fer i avise que el primer pas, sempre i a qualsevol país, és mirar on toca per entendre que la victòria és a l’abast.
PS. Si voleu rebre les anàlisis d’Ot Bou al vostre correu, podeu deixar l’adreça ací. Recordeu també que si podem oferir-vos aquests continguts amb accés lliure a tothom és perquè més de vint mil lectors s’han fet subscriptors i ens ajuden. Però en necessitem molts més encara. Feu-vos subscriptors en aquesta pàgina.
