Per a legitimar la por no compteu amb el meu silenci

L’1-O de l’any passat jo vaig veure a molta gent que tenia por. Diria que la majoria de la gent. Però malgrat la pluja i les amenaces no vaig veure moure’s ningú d’allà. No tenir por seria ser uns inconscients i no és això el que érem. El poble tenia por i va respondre amb valentia i la ferma decisió de mirar cara a cara al nostre destí. Siga qui siga el miserable que es crega capaç de tractar al poble, de nou, com si de borregos es tractara, anirà directe, ell mateix, cap a la paperera de la història. Bon viatge!

Sr. Partal no crec que el problema ara ja sigui només la por. ERC o millor dit, el sr. Junqueras sembla que hagi pactat amb el P. Sanchez fer estimbar l’independentisme, provocar la divisió per desmobilitzar-lo i si pot ser, carregar-se a Puigdemont i els seus consellers a la presó, que són els únics que segueixen lluitant. A canvi, obtindran condemnes més lleus i perdó. A més del que pugui suposar un altre tripartit.

Observi els seus moviments, l’interès sobtat dels mitjans espanyolistes per Junqueres, el doble joc d’aquest i Torrent, com ridiculitzen Puigdemont o menystenen Torra a la TV3 i parli amb els seus militants/votants que ho veuen plenament justificat. Per a tots ells, abans que res són els presos i no tenir més repressió, fins i tot abans que la llibertat de Catalunya.

El més trist de tot és que és una por injustificada.

Avui saben que en cas de ser perseguits poden marxar a un país civilitzat i trobaran protecció. De fet és llàstima que no prenguin la decisió de reunir el govern i el parlament a Brussel·les sistemàticament per tal que ningú els pugui coaccionar.

També tenen a les mans la possibilitat de constituir el Consell de la República fora de les urpes de les forces d’ocupació i fer des de allí tot el que sigui més compromès i no ho fan.

La veritat és que si el poble català aconseguissim que els nostres polítics ens fessin tant cas a nosaltres com fan a les forces d’ocupació ho tendirem quasi tot guanyat.

Estimado Sr Partal e amigos da Catalunya:

Vou partilhar convosco um texto escrito o 25-7-1936. Naqueles dias, na terra de Galiza onde moro, já se vivia o terror imposto a sangue e lume polos facciosos assassinos que uma semana antes se tinham alçado em armas. Tinha começado um genocídio de magnitudes desconhecidas para a grande maioria do público actual, que tinha como objectivo aniquilar aquela geraçom de galeguistas que tinha trabalhado pola nossa identidade e conseguido a aprovaçom do Estatuto de Autonomia apenas três semanas antes. Os alcaides das principais cidades (Corunha, Vigo, Santiago, Ferrol…) fôrom assassinados e o mesmo destino padeceu Alexandre Bóveda, quem fora uma das almas do citado Estatuto. Seria interminável fazer a listagem dos crimes. Também se queria com esta política terrorista implantar o medo no mais fundo dos corações. É difícil entender a muitas vezes injustamente vituperada Galiza actual sem estes precedentes históricos.

Pois bem, no meio deste clima de terror, aquele 25-7-1936, no concelho de Lóvios (Sul de Ourense) um moço de 26 anos chamado Bieito Fernández Alonso tinha a coragem de distribuir entre a vizinhança da paróquia de Grou este escrito, que convidava a comemorar o Dia da Pátria Galega:

“Ao povo de GROU

Galegos: Hoje, 25 de julho, data consagrada desde há tempo como Dia da Pátria, queremo-nos dirigir aos nossos vizinhos para lhes lembrar a obriga que temos todos, como galegos, de dedicar o dia de hoje à exaltaçom de todos os valores da Naçom Galega, tanto espirituais como materiais.
Parelha com essa exaltaçom patriótica é mester também que afirmemos a nossa vontade decidida de libertar totalmente a nossa Pátria da tirania estrangeira que a tem avassalada desde há quatro séculos e meio.
Que hoje, amanhá e sempre, só ressoem no âmbito da Pátria o Hino Nacional Galego e as nossas fermosas cantigas populares; que se bailem e respeitem as nossas danças nacionais como a moinheira, a redondinha, a ribeirana, etc.; que se leiam os jornais e livros escritos no nosso idioma; que se consumam com preferência os produtos galegos; e por último que hoje, amanhá e sempre, só se fale, pense e escreva em idioma galego.
Galegos: Por enriba de todos os partidos políticos e de toda crença religiosa: GALIZA, GALIZA e mais nada que GALIZA.
VIVA A REPÚBLICA GALEGA!
Grou Dia de Galiza 1936”

Provavelmente esta tenha sido até hoje a última vez que alguém comemorou com dignidade tal data. Quando se lê isto é de lamentar que os nossos profissionais da política actuais (na Galiza, em Catalunya…), em circunstâncias muito menos dramáticas, nom tenham nem 1/1000 parte do valor, coragem, dignidade e valentia de um moço como este. Só com essa miléssima parte muitas cousas seriam diferentes para melhor. Fica-nos o fermoso exemplo, isso sim, nom como algo a imitar pois os tempos e o contexto som diferentes…mas sim como algo que deve deitar luz sobre o nosso proceder e servir de guia.

(Mais pormenores sobre o assunto em: https://www.galizalivre.com/2018/07/23/1936-o-ultimo-dia-da-patria/)

La por és legítima. Però quan es fa alguna cosa que s’està convençut que és correcta, malgrat la por s’ha de fer. I més ara, que ja tenim el reconeixement de mig món sobre la manca d’arguments de l’enemic. és lícit, tindre por; però no ho és amagar-se darrere dels qui van patir per a defensar les urnes. Caldrà continuar parlant clar. I dient les coses pel seu nom. Clar que hi ha baixes, en un enfrontament. Nou presos, uns altres tants exiliats i més de mil ferits. I els traumatitzats. Però cal seguir empenyent. I amb força. Gràcies per la injecció de moral, Vicent. La necessitàvem.

La por va sorgir quan es va assolir l’objectiu.
Fins l’1-O semblava que res podia aturar els nostres polítics. Van fer mans i mànigues per votar i tots van dipositar el seu vot, el què ens donava força a tots mentre esperàvem si ens tocaria o no la “porra”.
I incomprensiblement, després d’haver vençut un estat i el seu CNI, després de veure ells que el poble era incondicional i que aturaríem tants envits com fes falta…ells, tots, el MHP Puigdemont tb, van començar a tremolar.
Que potser no creien el què estaven fent??
El què està passant ara, ja em perdonareu , però des del moment que no es va proclamar i defensar la república 48 hores després d’haver guanyat el referendum, tal com ens havien promès, es veia a venir. Mai pots aturar una cursa quan estàs guanyant!!
Aquella errada s’hagués pogut esmenar, per descomptat el 27-O, però tampoc es va fer.
La por d’aquell moment no dic pas que no fos ben justificada, la d’ara és una excusa. Puc entendre i perdonar Puigdemont, i el respecto i admiro per tot el què va fer i el què no dubto, voldria fer. No així a ERC, no perdonaré mai que menysprei e MHOl Torra , al Parlament i als catalans en genersl i als seus votants en particular entre els wue em comptava.
Mai més tindreu el meu vot.

Sra Gispert, perdoni que em dirigeixi a vostè. Ho faig com arquetip d’una posició. Demano que no simplifiquem. Obtenir la independència és complex, d’una banda, i a aquesta situació ens han dut els polítics que governaven el 10 i el 27 d’Octubre de 2017, tant els que ara estan a JxCat com els que son a ERC. Amb alguna exepció notoria com la de la consellera Ponsatí. El que hem d’exigir és una estratègia comuna i cap renúncia a l’objectiu de treballar per fer efectiva la república democràticament a la primera oportunitat.

En James Bond no en té de por, però els humans de carn i ossos sí que en tenim. Però no és aquesta la qüestió. La qüestió és la capacitat de controlar la por quan l’objectiu buscat té valor suficient. I la història de la humanitat està plena de gent que ha superat la seva por amb la finalitat d’assolir un objectiu d’alt valor moral, un objectiu que suposés un benefici per a altres persones, per a moltes persones. Si no fos així, encara viuríem abans del Paleolític. Si no fos així, no haurien caigut tantes dictadures sanguinàries com han caigut.

I com que la por és humana, és d’una baixesa moral flagrant (intentar) fer-la servir per arrabassar els drets de les persones o de les col·lectivitats.

Fa dies que tinc molt malestar amb l’actitut d’ERC perquè era el partit de la meva vida. Molts ens hem preguntat en els darrers mesos que està passant amb ERC. Es feia difícil deixar de donar-li confiança, sobre tot tenint bona part dels seus dirigents a la presó. Ahir el crèdit es va acabar.
El Parlament va deixar de representar la voluntat del poble de Catalunya des que Roger Torrent en va assumir la presidència. I això va ser evident des del principi de la legislatura. Però jo, votant d’ERC des de sempre i defensora d’ERC com l’esquerra catalana, no m’ho podia acabar de creure. Ara em sento profundament estafada i molt enfadada. No és això el que han defensat durant anys, no és això el que ens van vendre en campanya electoral.
A ningú s’obliga a ser president del Parlament de Catalunya , i molt menys en aquest moment. Però si s’accepta, s’ha d’actuar en conseqüència i complir els compromisos adquirits amb els electors.
No crec que ERC sobrevisqui a aquesta presa de pel.

Crec que no només ens han venut que no tenien por, sino que ens han venut que volien la independència. Porto mesos pensant, i el que escric ara és una reflexió personal però he llegit articles en akesta direcció, que ERC, no volia el referendum. Anar d’indepe donava vots, igual que el Mas s’apuntaven a la gresca, i no tenien cap responsabilitat perquè el President no er d’ERC. Creien que en Puigdemont no arribaria fins al final. Llavors eleccions, missatge de ja veieu, són l’antiga Convergència, us han tornat a enganyar i Oriol Junqueras, president. Però ves per on, Puigdemont va arribar al final. Penso que en Junqueras va tornar perquè pensava que treuria més redit electoral a la presó que a l’exili, i un altre cop, errada. Tampoc es pensava que el govern espanyol seria tant cabró de tenir-lo gairebé un any i el que queda.

Totalmente d’acord amb l’Anna Niño I la Rosa Gispert: de fet fa molt de temps que dic que la cúpula d’ERC, amb en Junqueras al capdavant, està traïnt els votants sobiranistes, i la premsa de Madrid porta com a mínim des de l’any 2016 explicant com en Junqueras estaba pactant amb la Soraya per a fer-li el llit a en Puigdemont a canvi d’endarrerir les aspiracions independentistes unes dècades més. De fet, amb un vicepresident venut als poders de l’Estat Espanyol (i possiblement passant-los informació) no veig com hauriem pogut defensar efectivament la independència en cas que s’hagués proclamat de forma efectiva el día 10 d’octubre (a menys que el recolzament internacional hagués fet innecessària aquesta defensa, que no va ser el cas). Això explica per què en Junqueras no es volia comprometre mai a res, i per què el dia 27-O quan van reunir-se tots els membres del govern per a decidir què fer, ell no hi fos. Com crec que després ha indicat el propi Vidal-Quadras, Junqueras com a cap d’un nou tripartit era la gran esperança de l’Estat espanyol pel 21-D, i la idea de tenir-lo a presó tenia sentit per a donar-li una mística que competís amb la de Puigdemont, i és perquè no ho va aconseguir que el van deixar a presó (no feu mai tractes amb una màfia!). De fet al gener/febrer la premsa de Madrid el tornava a assenyalar com la persona en que el govern espanyol confiava per a desfer-se de Puigdemont – però a JxCat van ser prou llestos com per a proposar en Jordi Sánchez de segon candidat i, com que aquest no va poder sortir de presó ni tan sols per a ser investit, era impossible proposar en Junqueras sense que fos evident la seva traició. El que ha passat després no ha estat més que un seguit de petites traïcions, d’intents de refredar el sobiranisme (recordeu el comunicat d’en Junqueras just abans de l’11-S?) i de maniobres orquestrades amb la premsa unionista (que cada cop recolza ERC contra JxCat de manera més evident). La visita d’abans d’ahir dels caps de la CEOE i UGT a en Junqueras per a conèixer la seva opinió sobre la situació política (que és l’explicació que han donat, i segurament és veritat: la qüestió és per què fan un viatge tan llarg per a parlar de política amb ell i no, per exemple, amb el President Torra).

Sovint penso que menys mal que no vàrem intentar fer efectiva la república l’any passat, perquè un moviment revolucionari pot sobreviure moltes coses però mai, mai cap no ha sobreviscut tenint un talp (o més, perquè la cúpula sencera d’ERC sembla seguir la mateixa direcció) en una posició de vicepresidència… El que ara cal, i urgentment, és desar el lliri que portem sempre a la mà, adonar-nos que en aquest joc hi ha interessos molt foscos on no tothom que es declara independentista treballa per la independència, i apartar en Junqueras i els seus acòlits,del moviment sobiranista com ja abans ens vàrem desfer d’en Duran i Lleida…

Bieito Seivane, moltes gràcies per l’escrit que heu compartit, és molt emotiu. Però diria que la nostra situació és encara pitjor que el que dieu: no és que no tinguem polítics prou valents per fer aquesta mena de discursos, és que els polítics actuals no dubtarien gents a acusar-nos de racistes i de feixistes, si poguéssim difondre aquest discurs als mitjans de comunicació. Ja haureu sentit això que el castellà és una llengua pròpia de Catalunya/Galícia que no ha estat mai imposada per la força i que l’hem de protegir perquè el maligne català/gallec no la facin desaparèixer, oi? Així d’acomplexats estan per la colonització castellana… Tant de bo puguem recuperar l’autoestima nacional!

Sobre el tema de l’editorial, només diré que això és el que passa quan passem de “No tindran prou presons per tots!” a “Que vols que els posin a la presó?! És molt fàcil parlar de casa estant!”, tot assumint que els altres no estem disposats a anar a la presó per a justificar la covardia pròpia. Bé, en realitat, a mi el setembre del 2017 ja n’hi havia molts que m’aplicaven una versió d’aquest argument tot tractant-me de tarat: “Que vols que hi hagi una guerra?! És molt fàcil dir-ho de casa estant sense haver-ho viscut!”. Em preocupa que els polítics puguin ser un reflex prou fidel de la societat en aquest cas…

Suscric totalment el que diu l’Eduard Gràcia!
Vaig dir, a tothom qui vaig poder, ja abans de les eleccions del 21D, que ERC no era gens de fiar i molta gent no s’ho va creure…, ara tots ells es penedeixen del fet que els seus vots, de bona fe, no només no serveixen per avançar cap a la República sinó que els utilitzen perversament per a dinamitar-la sense cap mena de dignitat!
Bé, espero que n’aprenguém alguna cosa de tanta porqueria política, perquè veig gent que, de bona fe i tendenciosament, encara defensa aquesta ignominiosa actitud!

TORRENT, DIMISSIÓ!

Bon dia (encara que aquests darrers no siguin gaire bons) des de Mallorca! Aquest Editorial, com el d’ahir mateix, és potent i aclaridor. M’ha agradat molt i estic d’acord. NO TENIM POR… i els qui en tenen, han de tocar soletes i prendre els atapins cap a cases.

Em manca però encara un clam sense embuts i la nostra gent el reprimeix per vergonya aliena. Dia 30 de gener es va consumar una infàmia i cap partit polític, cap organització, cap entitat cívica, ningú!, no va reclamar la dimissió de Torrent! Fa tres dies, la ignominia (sectaria, partidista i a les ordres de Madrid) s’ha repetit. Haurem d’esperar, com en el cas de Santi Vila, la tercera malifeta que pot resultar irreparable? La dita catalana és prou clara: qui fa tres, ase és! El comportament de Torrent profana la voluntat majoritària dels electors i, per tant, del poble de Catalunya. Ell no pot continuar com a dic de contenció dels qui volen la República.

Puc entendre la por dels empresonats. Un sentiment humaníssim més que comprensible, però com va dir un d’ells, el valent i irreductible Jordi Cuixart, la presó no ha de condicionar la lluita.

Ahir vaig rebre un correu d’ERC fent jutipiris amb es paraules i intentant justificar allò que no es pot justificar sense insultar intel·ligències i sentiments. Molt poca vergonya voler entabanar la nostra gent amb un escrit tan sectari i, sobretot, tan manipulador. Em dol enormement, perquè vaig militar a ERC entre el febrer de 1981 (m’hi va afiliar Francesc Vicens al Teatre Principal de Palma, després d’un homenatge a Emili Darder) i l’estiu de 1995. Vaig ser President de la Federació Regional de les Illes Balears i Pitiüses, vaig ser membre del Comitè Executiu, vaig anar a la llista per Barcelona, l’any 1992, acompanyant Àngel Colom i Josep Lluís Carod-Rovira (i Joan Ridau, entre d’altres), a les eleccions que marcaren la represa del partit (esmorteït aleshores amb Hortalà). Vaig ser cap de llista al Congrés de Diputats a les eleccions generals espanyoles de 1993, amb el lema MADRID ENS ROBA! CAP A LA INDEPENDÈNCIA! (que tant molesta ara als actuals dirigents).

Cal parlar clar i català. El mes de desembre totes les enquestes (especialment les espanyoles, però també les de la premsa catalana) anunciaven que ERC sobrepassaria la llista de Puigdemont. No va ser així. Estic segur que, com va explicar molt bé un històric independentista a ultrança com Josep Guia, mota de gent va prioritzar el compromís patriòtic al sentit social. Espanya, amb totes les seves maquinàries i amb el pacte del 155 (ep, amb el PSC-PSOE d’escolanet imprescindible), havia decapitat el legítim govern de Catalunya i calia restaurar de manera pública la figura del seu President. Els resultats electorals cantaren santa clara. Qui ha profanat la voluntat del poble de Catalunya ha de ser foragitat de l’escena política. Dia 29 de gener un personatge tan execrable com Casado del PP recordà a Torrent que tenia fills. L’endemà Torrent tenia dues opcions: respectar el mandat de la gent o fer-se por i sucumbir a l’amenaça. Les coses són com són i no com voldríem. Aquell dia 30 de gener, va capgirar totalment el procés en curs. Va provocar una involució que fa dos dies, Torrent ha revalidat. Circula un vídeo aquests dies on Torrent amenaça a qui es faci enrere. Fins i tot, assegura que si Puigdemont o Junqueres es fan enrere, els agafarem per qualque part del seu cos i els retirarem. Doncs… justícia poètica! PATERE LEGEM! Talment el Dret Romà: que li apliquin la llei que ell va dictar!

Cal deixar de ser pusil·lànimes. Em consta que són moltes les persones que pensen això que he escrit i no gosen dir-ho per no atiar lluites internes entre la gent sobiranista, però això que ens ha fet ERC en la figura del President del Parlament és justament atiar el guerracivilisme i no ho hem de consentir. Talment el cas de Santi Vila (que vaig preveure i denunciar dia 3 de gener de l’any passat), hem arribat al punt que cal substituir amb segell d’urgència Torrent i qualsevol que no estigui disposat a obeir, fins a les darreres conseqüències, la voluntat de la gent que va suportar la pluja de porres i, malgrat el desencís de la usurpació de la Generalitat per part d’Espanya, va tornar a les urnes el desembre per dir allò que vol majoritàriament el poble de Catalunya. La CUP, Òmnium Cultural, l’ANC, els CDR, els creadors d’opinió… què esperen per reclamar la dimissió de Torrent i emetre el missatge que aquí ningú no pot unipersonalitzar el dret a ser del nostre poble?

FER NIU EN LA POR

La por no és pas un “sentiment menys noble”. Els instints no són mai sobrers ni menyspreables sense pors no hi hauria valentia… però en política la por no pot justificar la renúncia, això és covardia i quan se’n fa d’això teoria política per emmascarar-la, es va en sentit contrari del que es predica. És una traïció als principis per els quals s’ha votat tal o qual força política. Aquesta apologia de la por no crec pas que “la practiqui tot el parlament” perquè si no, no s’entendria la divisió entre els que es sotmeten a Llarena i els que no. Després llegeixo “la por física i concreta d’alguns…”, això sí.

El més reprovable és que una consigna tan constructiva com eixamplar la base del sobiranisme sigui, en realitat, una coartada de la por, un refugi a l’autonomisme.

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS, LLIBERTAT EXILIATS!!

El que va votar erc ja sabia que farien el que ha fet o es una persona sense intuició i poca intel.ligencia, ja que erc sempre ha fet el mateix, trair l’independentisme, com va fer el Gran Macià de la republica catalana pero dins el condó espanyol, el gran Carod imposant la perla espanyolista del montilla por la gracia de dios, i del Companys, posant-nos en una guerra per fer-se l’espanyol com cal, quan era el gran moment per escapar.se del condó podrit d’espanya.
Ara, el futur, es eixamplar el nazional.socialisme del tripartit espanyol, i cara avall que el vent bufa pels traidors espanyolistes, oi Torrent d’España, la teva?
La Calvo ja dona per fet que erc votara els seus pressupostos, bub, bub, diu el ric franquista de Pineda de Franco

Recordo molt bé al Foment Mataroní, 48 hores abans de la declaració del 27 d’octubre, organitzat per l’ANC i Òmnium, les cues que arribaven a la plaça de Santa Maria que van omplir tan el teatre que a molts ens van col·locar en un altre sala sonoritzada, sense poder veure l’escenari. Això ho van haver de repetir a les 2 h perquè era molta la gent que volia rebre les instruccions o recomanacions que feia Jordi Cuminal. No hi havia por, hi havia molta il·lusió continguda, tanta que els aplaudiments no deixaven al ponent acabar les frases. El dia 26 recordo que a la feina (hospital, servei d’Urgències, sala de relax, TV) ens fèiem torns per veure el missatge del President a la TV que no arribava mai però que tot apuntava que anunciaria eleccions, alguns van plorar. No hi havia por, ni abans del u d’octubre ni després. No hi ha por perquè som conscients que som molts i ens sentim molt protegits, molt acomboiats. Tornem-ho a dir perquè quedi claríssim, som molts. Els polítics amb por no ens representen, no tenen el dret moral d’ocupar cap càrrec institucional en nom nostre.

Digueu-li a ERC el que dèiem al Setembre – Octubre de 2017.:
“Davant de la Injustícia espanyola, manipuladora o que vulnera les seves pròpies lleis en el que és un judici polític, el fer ni un pas enrere és la solució.
Empresonar arbitràriament 10 persones ho han fet, afegir 10 més ja seria un problema greu davant Europa, però arribar a 100 arbitràriament detinguts faria esclatar davant el món les misèries de la Injustícia espanyola i provocaria la llibertat de tots”

Per això, el col·laboracionista Roger Torrent, a les ordres de gran col·laboracionista Oriol Junqueras, no ha volgut mantenir posicions fermes, i ja no dic per por, que respectaria si fos certa, i faria que per honestedat en Roger Torrent plegués, si no que ho ha fet col·laborant amb Llarena al seu insult al Parlament i a minar des de dins el moviment republicà independentista. Al darrera la obsessió d’ERC, de Junqueras, de manar en un govern amb el PSC autonomista submís i folklòric. Amb això demostren que ens han enganyat i que només volen el partit davant del País.

ERC hauria d’esborrar la paraula republicana de les seves sigles, i esborrar lo de ideologia independentista del seu ideari.

Conclusió, tenim encara presos polítics perquè Roger Torrent (ERC) va actuar per Llarena el 31-G, moment clau després del 21-D per a iniciar la afirmació valenta de Catalunya.

Hi ha dues paraules que fan falta en els nostres politics: Valentia i intel.ligencia. En canvi hi ha molta por, moltissima por i aixo ho sap el jutge Llarena . Excepte el President Torra, dispossat si fos necesari anar a la presó per les seves ideas, els de la Mesa del Parlament amb el seu President Torrent, els consellers del govern, els parlamentaris de ERC, Junts per Cat i fins els de la CUP, no volem arriscar-se a desobeïr i encara menys a s’he imputats, i aquesta es la realitat, tindrem moltes paraules i pocs fets. També reconec que els nostres politics ho tenen dificil ja que han de lluitar tenin en oontra tots els mitjans de comunicació de Madrid i els d’aqui com La Vanguardia i El Periodico a mes dels altaveus de Rac1 amb en Baste al front i la neutralitat cada dia a més acentuada de Catalunya Radio i Tv3.

Sincerament penso que per molta por que alguns puguem tenir aquí, mai arribarem a la por que té tota Espanya. Nosaltres tenim un projecte i/o en qualsevol cas tenim la seguretat que en el pitjor dels casos podrem menjar cada dia perquè tenim possibilitats de guanyar-nos la vida, i si no ens farem un hortet en qualsevol racó, però els nostres enemics no la tenen i es temen el pitjor. Mireu si en tenen de por, que les constants amenaces d’Extremadura, d’Andalusia i de tantes altres autonomies es van parar en sec quan vam declarar la independència i la República (per molt que les tinguem en stand-by), i per molta “fanfarronada” que hi hagi per part dels esbojarrats d’alguns partits madrilenys, oficialment tenen prou cura per evitar que aquí ens emprenyem de debò. La nostra por en vers la seva faria riure a qualsevol, per això encara fa més ràbia que algú s’hi doblegui per a assolir avantatges futures que mai tindrà mentre els polítics hagin de ser escollits en un sistema electoral més o menys democràtic. El poble no perdona mai l’incompliment d’un pacte i hauríem de tenir ben après que el feixisme espanyol mai perdona, mai pacta i si alguna vegada ho arriba a fer, ho incompleix sistemàticament. De debò que trobo d’un il·lús manifest refiar-se en un sol moment dels feixistes, per molta por que un pugui tenir.

Totalment d’acord amb en Bartomeu Mestre. Subscric el teu escrit fil per randa. Ja n’hi ha prou!…. I jo afegiria, reprenent una mica les paraules de l’Elisenda Paluzie d’ara fa uns dies, que cal reintegrar les CUP a l’estratègia, i això podria fins i tot dir que hem d’escoltar allò que en Carles Riera va posar sobre la taula en començar la legislatura: que ells entrin a la Mesa del Parlament. Per què no? (i això no ho proposo des de cap vista partidista; de fet mai de la vida he votat les CUP). És una idea. Ens en calen més. El rumb l’hem de canviar la gent. Cal un cop de timó i urgent.

El problema principal d’ERC, el bàsic, el que els guia, no és la por en abstracte, sinó el sectarisme i el fet que mai no han anat de debò per la independència. Intentaré explicar-ho molt breument.

Amb la fixació de desmuntar les jugades i jugadetes de Mas i companyia, i aconseguir l’hegemonia com a partit, han anat cometent errors importants, l’un darrere l’altre. I tot els ha sortir malament fins al moment.

Ara, en la mateixa línia d’acció de cercar la preeminència electoral, i com a conseqüència que la seva estratègia i la d’alguns convergents no era d’arribar a la república sinó la millora de competències autonòmiques, han ideat aquesta política basada en excuses impresentables.

La veritable por és que els desmuntin completament el partit; tenen presses per guanyar, estan desesperats per fer el cim partidista, i novament fracassaran. Si no, malament rai per a tots els que volem la República Catalana i per al país.

Fa dos-tres dies que torno a llegir una mica … una miiica només, ni molt menys com mesos enrere, quan encara em creia la farsa (diguem que, com diria en Dedéu, soc dels que a poc a poc “he tornat a l’hortet”: les meves aficions, les meves il·lusionetes del dia a dia, les meves estratègies evasives, etc). Però en el poc que porto llegit els darrers pocs dies, ja he llegit un parell de cops, per aquí-per allà, no recordo on ni de qui, però sí el concepte: “La Montse Venturós, a Berga, tampoc ha desobeït, també ha acatat” … ai mira!, i dons, que us fa por la CUP ara? No em desagrada aquesta por, en tant que espero que sigui realista. No fa gaire que vaig haver d’explicar a uns amics de confiança màxima, absoluta, quina seria la meva estratègia personal pels propers anys (dècades, si tinc la sort de poder-les viure): cada vegada que tingui oportunitat de votar, fer-ho amb la intencionalitat d’enfonsar deu metres sota terra, o sota el mar, els partits “esquerra i convergència”, o com es diguin a cada moment. Això passa a curt termini per votar la CUP, encara que jo estigui a les seves antípodes, ideològicament parlant. I que consti que el meu afany no és negativista, no és que gaudeixi desitjant la desaparició dels partits esmentats, no, no és això, tinc amics amb carnet del partit tant en un costat com en l’altre; el que passa és que he arribat a la conclusió que la seva desaparició com a partits (a molt llarg termini, en soc conscient, tenen moltíssima resiliència) és la única possibilitat de que emergeixi una força sociopolítica amb la seva representació política pertinent, a imatge de l’Scottish National Party, però a Catalunya (p.e. un PNC, Partit Nacionalista Català). Ja sé que el mot “nacionalista” provoca urticària, però si de mica en mica entre tots el despullem de les seves connotacions ètniques o culturals, i li donem una mica de contingut “antiglobalització, o “anti – especulació del capitalisme financer internacional”, etc, -ja m’enteneu-, això pot rebaixar el nivell d’urticària. Recordo que fa mesos, Partal, en un dels seus editorials, explicava que Catalunya és un país plural, i que per tant, creia que això no era una bona idea. En un dels meus antics comentaris vaig demanar que s’estengués una mica en l’argumentació del per què no li semblava una bona idea. No n’he llegit res més. Però fa pocs dies que torno a trobar sintonia amb els seus editorials. Gràcies.

La por és una conmoció psico-fisiològica, per tant és irracional, no atén a la racionalitat i cada persona pot reaccionar de forma diferent davant d’ un mateix fet i això en genrl no serà voluntari, és a dir la reacció que tingui serà involuntària.
Davant de fets col·lectius la gent es pot agrupar ambn els que diuen que tenen por i amb els que diuen que no en tenen…..tot i que el més normal és que dins de cada grup hi hagi una mica de cada i fins i tot tot el ventall de possibilitats.
En el cas de Jxcat i Erc, deu passar el mateix, la posició de cada grup deu ser un procés de racionalització posterior el que fa que cada grup prengui un plantejament de la situació, però segurament llavors ja no estariem parlant de por sino d’ una altra cosa.

Diria que alguns estan tenint un comportament molt espanyol. Allò de más vale honra sin barcos que barcos sin honra; sostenella i no emmendalla…

La pregunta és: tenim força per desobeir? La base real de qualsevol acció o negociació no és la raó que es tingui (que totes dues bandes creuen que la tenen) si no la força amb que cadascú dels negociadors pot sostenir les seves pretensions.

Tenim més força ara que fa un any? Ja passem del 50%? Ja ens veiem capaços de controlar els llocs bàsics del territori? Potser ja sabem com frenarem o farem cas omís del proper i més dur 155? El Baix i la petroquímica pararan dirigits pels seus sindicalistes? Els mossos es quadraran davant del President i no de la Delegada del Gobierno?

Menys essencialisme i simbolisme estèril i paralitzador i més realisme, govern del país i organització per fer-nos més forts i aprofitar tots els recursos de què es disposa para conseguir el efecto sin que se note el cuidado.

Que de pressa i bé, no pot ser. Com ja va quedar demostrat.

Comparteixo l’editorial i molts dels comentaris. En carn pròpia sento com meves les paraules dels decebuts/des amb erc (tota la vida votan-los, jo. I creient-los, il.lús).
No estic d’acord en la línea de que els mou la por. No. Coneixent els fets passats i reflexionant sobre declaracions antigues i veient els moviments actuals, arrivo a la conclussió que sempre han estat igual. Per la repùblica espanyola. L’independentisme és, ha estat sempre, un eslògan electoraliste per a ells. La realitat era, és, la germanor amb els pobles d’Espanya, que afegíen sempre. Jo vaig “comprar” l’eslogan i vaig treure importància a la realitat. Culpa meva. El sentiment em va trair la raò. Culpa meva. No saber veure que el seu veritable “enemic” no era, és, espanyol, sino convergent. Culpa meva, tot i tenir clar qui era el meu rival ideològic i qui el meu enemic… He estat cegat tants anys… Ara m’han fet caure la “vena dels ulls”, mira, més val tard…
Por a la repressiò? No ho crec. Jugada equivocada (altre cop) d’en Junqueras i cia, pot ser. La por, com molt be diu l’Albert Miret és a l’altre bande de l’Ebre. Por a la figura de Puigdemont? Això, veus, provablement sí. Ara caldría que ens comencin a tenir por a nosaltres, els votants…
Personalment, com jo també tinc fills (com en Torrent, mira) i la repùblica la desitjo, principalment per a ells, demano la dimissiò del president del parlament autonòmic el més aviat possible i si be no vull presos ni exiliats al meu país, no em semblaría del tot malament que en Junqueres surti de presó quan els meus fills gaudeixin d’un país lliure, democràtic, avançat i independent.

Fa ja tan de temps que dic que la República Catalana la farà el Poble. Al carrer, Pacíficament, Democràticament, per també Fermament (PDF).
ERC no va ser mai un partit de govern; tripartits, manipulació, Carod Rovira, etc etc.
Fem la nostra Bastilla Catalana, organitzats amb el control pacific del País i elegir els nostres líders. La direcció inicial ens la donarà Waterloo, això ja ho tenim.
Recordeu sobretot PDF, però ara molt F.
Mentrestant eleccions i que el Poble decideixi.
Es pot fer fora en Torra, ara?. Suposo que no ja que el primer que es elegit després de votar es el President del Parlament.
Damit!

Encara q soc lector fix de les teves editorials, Vicent -la d’avui tbe la suscric totalment-, em prodigo molt poc com comentarista. Pero avui faig una excepcio i perdo la timidesa per expressar (apart de la solidaritat amb la tragedia del Llevant mallorqui) la meva total identificacio amb el Bartomeu Mestre i la seva clarissima cronica dels fets d’aquest ultim any, remarcant per sobre de tot la data del 30 de gener ultim amb la defeccjo del sr.Torrent. Es admirable tot el seu comentari.

Totalment d’acord, Vicent.
Quan en els meus precedents comentaris us deia que tot va començar el 30 de gener, tothom deia …no ens hem de dividir. Bé, malhauradament estàvem dividits i molts no ho veien.

Ara, posem-nos a la feina. Hem d’aillar ERC y PdeCat. Amb eleccions, amb dimissions o amb el que sigui. Això va de Crida Nacional i de CUP.
I tant de bo la CUP acceptés d’anar dins la Crida Nacional. Seria una de les coses més potents que aquest pais hauria fet en segles.

De la mateixa manera que soc subscriptor de Vilaweb soc subscriptor d´altres diaris que abarquen una mica tot l´espectre ideològic.

No tot l´independentisme pensa com els subscriptors de Vilaweb, de fet sou minoritaris (sense que això pugui ser entés com un comentari amb intenció negativa perquè aquest és el medi indepe que més m´agrada, amb opinions radicals i una mica agressives però ben clares, ben expressades…). Llegint i llegint i llegint molts i molts comentaris indepes de medis molt diversos la meva predicció és que “l´establishment” català destruirà qualsevol moviment polític que faci perillar el seu control de les institucions autonòmiques, perquè aquest moment de la política catalana no és pas de lluita de pais, si no de lluita de poder. Aquest ha estat el gran (i únic) encert de Rajoy: enfonsar els polítics catalans en lluites internes, i aquest escenari és totalment favorable a ERC.

Resumiendo: nada nuevo bajo el sol i 20 anys més d´autonomia. En aquests anys aprovarem i modificarem lleis en base a aquesta experiència que hem viscut, i aquestes lleis faran que el pròxim intent de secessió unilateral sigui directament un suïcidi polític i civil.

Comparteixo l´editorial de dalt a baix, i els comentaris del companys. Per favor traiem a Torrent de la presidència del Parlament. És tant vergonyós tot plegat, que a mi em comença a fer vergonya dir que sóc independentista. 8 anys de movilitzacions i fermesa per part de la gent passant per l´1 octubre, i la repressió que l´ha seguit, per anar a parar a que no sóm prous i que hem d´anar llepant el cul a l´Iceta i als Comuns per no prendre mal. I tota la caverna mediàtica catalana, abocada fervorosament amb aquesta teoría, perquè ara se n´adonen que “más vale malo conocido que bueno por conocer”, i que potser una ruptura no sería tant bona, (al cap i a la fi, portem vivint de TV3, catradio i d´en Godó ben confortablement dés de fa dècades). Va home va! i no es tracta de pit i collons, com van dient per ridiculitzar als coherents per enèssima ocurrència .NO. Es tracta de coherència. Es tracta de dignitat. Es tracta de democràcia. Es tracta de llibertat. Si per a ells res d´això és tant important com les seves cadires, em sembla una vida miserable, però la respecto. Ara, a mi aquesta gent no em ridiculitza per voler el millor pel meu païs, i pels fills del meu païs. Així que si han de molestar que s´apartin, ja ho farem els que encara tenim seny (que perquè ho sàpiguen no té res a veure amb la por, si nó amb fer el que creus que és millor per la teva vida i la dels que t´estimes, i no anar cambiant de criteri a mida que t´acostes a l´aigüa i veus que és freda). Només han de sentir a la ministra Calvo, dient que mai, mai canviaran la Constitució per reconèixer el dret a l´autodeterminació, ni volen parlar de com solucionar que 2.000.000 de persones com a mínim no vulguin seguir essent part de l´Estat espanyol. I després de sentir a ella, a Borrell, a Celaá, etc. que vinguin i tornin a dir que amb el PSOE és tot mooooolt diferent, que el President Torra fa malament de donar ultimàtums, i que quan siguem uns quants més tot canviarà. Si es creuen el que diuen, tenim un problema. I si no s´ho creuen, però pensen que amb la seva retòrica canviarem de pensament, el problema encara és més gros.

Realment aquests contactes d’elements “del régimen” amb Junqueras, si no son una maniobra per acabar d’ensorrar-lo,(molt recargolat), fan mal tuf, molt mal tuf. Vull creure més en la por als possibles 30 anys de presó dels companys, que en la traïció. Aixis i tot és políticament imperdonable la decisió que han triat. Es que m’ha vingut al cap que els contactes amb Junqueras estiguin basats en la idea de que Puigdemont no tornarà mai mes i que imposin en Junqueres com a Pesident de una “Autonomia”. Potser i derrapat massa.

De pors n’hi ha moltes; per exemple avui el Margallo s’enorgullia d’haver parat la indèpendència. I seguia amb l’afirmació que la unilateralitat i el reconeixement internacional són impossibles. És a dir, els hi feia por!
Jo agraeixo l’editorial d’ahir i avui. Són coherents amb el pensament i la posició del seu autor. Evidentment, cadascú escollirà quina estratègia veu clara. I és del tot esperable, necessari i oxigenant que ajudi a mantenir el dret a l’autodeterminació. Un dret que només necessita la obediència a la declaració universal dels drets humans.

Se de bona tinta que:

–ERC ha abandonat el full de ruta sobiranista i vol pactar un altre tripartit. A Lladoners, en Junqueres esta en converses continues amb el PSOE. En Torrent es l’executant de les decisions que resulten d’aquestes converses.
–Per tant, l’excusa d’ampliar la base es fraudulenta.
–ERC te els dies comptats i ha molta por dintre del partit.
–L’ANC vol organitar un acte o actes mes contundents que els anteriors, exigin el retorn al full de ruta independentista i un moviment ampli que rebenti les fronteres dels partits. Si ERC s’ensorra, que s’ensorri sol.

A molts de nosaltres tot aixo no ens ve de nou. Ho anoto nomes com a confirmacio per part de fons amb informacio directe.

Yo no creo que sea una cuestión de miedo.

Sé que algunos políticos sin llegar a verbalizar la palabra públicamente (sería de traca) han dejado entender que sí, que el miedo, también hace parte del guión. Pero creo que no es sino una estrategia más para justificar lo injustificable (no cumplir con lo declarado y lo refrendado en elecciones) apelando a los sentimientos de las personas, es más, me parece que no es una actitud muy honesta que se diga.

Un político que tiene un cargo de responsabilidad y siente miedo (miedo que le paraliza y de rebote corta las alas a todos los que han votado la independencia) lo tiene facilísimo. Es el que más fácil lo tiene. Dimite de su cargo y sansecabó el miedo.

Personalmente no tengo miedo y me veo perfectamente, como ciudadano de a pie, participando en actos de desobediencia masivos, ocupación de espacios, lo que haga falta. De hecho, no me corto un pelo en dar mi nombre y apellidos donde haga falta (ya lo he hecho en varias ocasiones y contextos). Firmo estos comentarios aun a sabiendas que el CNI lee este editorial todos los días. No tengo nada que esconder. Soy independentista, defiendo esa opción, razonando y respetando otras opciones y lo seguiré haciendo ocurra lo que ocurra.

Haber vivido el franquismo desde la lucha probablemente me ayuda y mucho.

En cuanto al momento de miedo de cuando ves venir el porrazo de Robocop o pasas unas horas en comisaría en un ambiente nada relajado ¡hombre! algo de miedo pues sí pero si estoy arropado por miles, decenas de miles de personas os aseguro que ese miedo se vuelve fuerza moral y convicción.

Es curioso que en vez de referirse (soterradamente) al miedo que sienten esos políticos y esos presos políticos, no hablen del indudable apoyo que tienen por parte de millones de catalanes y es curioso, por no decir mosqueante, que no hagan uso de ese apoyo, de esa fuerza (que podría ser imparable) para acabar con la injusta situación de los presos. En cuanto a los cargos políticos que siguen comiendo en casa y en restaurantes, a lo dicho, si tienen miedo que dimitan. Nadie les obliga a estar en uno de los frentes de lucha y, por mi parte, si lo hacen no se lo reprocharé, al contrario, se lo agradeceré.

Vergonya pròpia: Tots els demòcrates i independentistes del Parlament haurien de dimitir per l’ingerència de Llarena: un malfactor que ningú ha votat ni elegit. Arriar la senyera i marxar.
Provocar crisi, eleccions i maquinar com escanyar econòmicament Espanya.
Imposar la pressa al Tribunal internacional de l’Haia per imputar al govern i sistema judicial espanyol de crims contra la legalitat internacional.
Tot és grotesc. Espanya és in país grotesc
El pitjor pels que lluitem per un país més just, és que les forçes independentistes no aconsegueixin anar tots junts amb bloc. És la única sortida. I amb El president Puigdemont. Ell ens ha donat la visibilitat que tenim per poder anar pel món amb dignitat. El seu lideratge és l’unic Que pot trobar aliances fora d’Ñ.
No volem una automia esclava i rendida.
Si és necessari, hipotequem el territori a canvi d’aliançes. Tenim un tresor estratègic i un país productiu: hem de viure, i Espanya és la mort de Catalunya. Ser o no ser: aquesta és la qüestió.

Assumpció Cantalozella, t’agrairia que no intentessis fer càrrecs de conciencia a la Roser Caminals, en el seu dret de opinar allò que ella pensa o sap, es veu claríssim que intentes rentar una camisa que cada dia teniu més bruta, es nota i es veu molt, ho veu tot el poble, que teniu molta por, que amb gent que te tanta por, tan obedient, no farem mai República, si tanta por us fa anar a la presó o perdre el vostre sou i de rebot la bona vida, es normal que una gran part del poble indignat us ho tiri en cara, si esteu al davant es per voluntat pròpia, ningú us hi ha obligat estar, per tant qui vol estar en un càrrec ja sap els perills que pot corre, estic segur que hi ha gent molt valida i valenta a ERC, però ara a ERC te majoria la por, si teniu por de fer allò que el poble pro-república us demana, com es DESOBEIR, a las hores us esteu allunyant del poble, no implementeu el poder del poble = democràcia, tothom veu que feu partitocràcia, no cal que us intenteu justificar, votar amb el PSC-155 no te cap justificació, acatar la injustícia Llarena tampoc, provocar l’indigne trencament de la unitat independentista, per por i donar l’esquena al poble preparat -com es va demostrar el 1 d’O 2017- per el combat pacific però combat sense por i a totes, doncs molt més, no te cap justificació, i que ara desprès de tots els fets que vare-ho provocar per por, vinguis a renyar a la Roser Caminals, em sembla de una hipocresia total, des de sempre he votat ERC, a casa ho em fet totes i tots, però no ho farem mai més, no donarem vots als covards autonomistes, ni a las acomodades del regim del 78, volem gent valenta amb mentalitat de soldats per el combat, que no tinguin por d’anar a la presó, o de perdre el sou, que primi abans que res la unitat en la direcció que mani el poble, respectant aixi la autentica democràcia, o poder del poble, no la partitocràcia que tanta vergonya ens fa passar. Estem farts que ens feu passar de noves en noves i que practiqueu descaradament el, “qui dia passa, any empeny”, reclamem dignitat, coratge, i estar sempre al costat de lo que el poble us demani, si no us hi veieu en cor, llavors dimitiu, o pagueu el preu de que us cantin las veritats o no us votin més.