18.05.2016 - 22:00
|
Actualització: 19.05.2016 - 11:28
Els membres de Barcelona en Comú tenen temps fins a les vuit del vespre per a votar si volen governar amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona o no. De la militància, en depèn l’acord final. Ada Colau, ja es va manifestar ahir a favor del sí. Avui VilaWeb ha volgut donar veu a partidaris del no. Són Rodolfo Ruiz Ligero, conegut per Fito, i Walter Daniel San Joaquín. S’encarreguen de l’àrea de cultura dins Barcelona en Comú.
Rodolfo Ruiz Ligero, nascut a Madrid, és ex-realitzador de TVE. Llicenciat en arts escèniques, diplomat en mitjans audiovisuals i en filosofia moral. És doctorand en filosofia política i la seva tesi tracta sobre Andreu Nin. Persona de pes dins la sectorial de cultura de Barcelona en Comú, va ser ell qui va encapçalar el no a Xavier Marcé. Aquests són els seus arguments contra el pacte:
«El pacte no m’agrada. Vaig valorar-lo negativament a la darrera assemblea que vam tenir. I hi votaré en contra, i tant. L’acord amb el PSC vulnera la filosofia política de Barcelona en Comú. Vulnera el document programàtic de Guanyem Barcelona. Pel que fa al meu àmbit, el PSC ha demostrat, com a partit sucursalista del PSOE, que el seu concepte de la cultura és antagònic amb el de Barcelona en Comú. Des dels pactes de la Moncloa del 1977, la socialdemocràcia espanyola té una concepció neoliberal de la cultura. L’entén com un negoci i comerç. En dic la cultureta dels jocs artificials i el macramé i els miralls lúdico-festius. Res a veure amb Barcelona en Comú. Al revés, antagònic al fet comú: al nostre entendre la cultura és com la columna vertebral de l’opció política que vol transformar la societat.
El PSC, aquí a Catalunya, va proposar inicialment per a portar Cultura un directiu de l’empresa Focus. I Focus és l’empresa d’infrastructures del món de l’espectacle, la música, teatre, en règim pràcticament de monopoli al regne d’Espanya. Barcelona en Comú és als antípodes. Hauria estat un error donar-ho a aquesta persona. Però no és cap batalla contra ningú en concret, que quedi clar. Encara que hi hagi renunciat, si al final la cultura l’assumeix Jaume Collboni la manté el PSC igualment. I la socialdemocràcia del PSC i Barcelona en Comú són antagònics.
En tercer lloc vaig contra el pacte perquè és un negoci pèssim. I m’explicaré: fer aquesta cessió per només quatre regidors? Mira, si és per aconseguir la majoria absoluta, en podríem dubtar. Jo no en dubtaria. Però entendria que algú sí. Però és que resulta que tampoc no tenim majoria absoluta, si pactem amb el PSC. Només per quatre regidors hem de fer aquest canvi de sentit radical a les nostres polítiques? I, a més, el PSC es queda Turisme? Però, home!
Finalment, el resultat és el contrari del que es busca. Fins ara Barcelona en Comú, tot i estar en minoria, ha anat aconseguint acords amb tres forces polítiques (ERC, PSC i CUP). Acabava sumant. Doncs ara ens en posem dos en contra. Si el PSC entra al govern, Barcelona en Comú tindrà ERC i la CUP totalment en contra. I serà molt més difícil d’arribar-hi a acords.
Jo crec que ni ERC ni el PSC no són partits d’esquerra. Però això ja ens ho deien des de la mesa de Barcelona en Comú a la darrera assemblea. Jo vaig defensar que amb l’únic partit que es podia acordar, i s’ha d’acordar, és amb la CUP, partit que vaig votar a les darreres eleccions autonòmiques. I molta gent va fer com jo. Naturalment que sí. Tinc bona relació amb companys militants de la CUP. Sense anar més lluny: Gabriela Serra. Ella i jo vam compartir comitè central de l’organització d’Izquierda Comunista als anys setanta. Per tant, per mi l’organització política que és el fil conductor del consellisme, del luxemburguisme, i per tant d’una posició radical d’esquerres que nosaltres vam tenir als setanta, és la CUP. I com a comunero castellà que sóc, defenso la confederació dels pobles ibèrics. I milito a la CNT, també. Tinc seixanta-sis anys i milito des dels setze anys: he passat per totes les forces polítiques i sindicals radicals d’esquerra. Em dedico a la filosofia política i crec que és totalment compatible la crítica amb el respecte a les persones. Jo voto que no perquè crec que el pacte amb el PSC és un error complet.»
Un altre militant contrari al pacte, fins al punt que dubta si deixar Barcelona en Comú, és Walter Daniel San Joaquín. Treballa d’estàtua a la Rambla de Barcelona. Hi fa de Quixot. Per ell, el pacte amb el PSC seria la gota que faria vessar el got. Creu que la gestió de l’equip de Colau ha estat una decepció. És membre de l’Associació República de les Estàtues Humanes de la Rambla de Barcelona i de Barcelona en Comú.
«No m’he donat de baixa, encara. Ja ho veurem. Ni ganes de votar, gairebé no tinc. Aquí hi ha molta gent decebuda. Es diu que el pacte amb el PSC va ser a porta tancada. I que no hi van participar les bases. Jo em sento decebut des de fa mesos. En el meu cas, des que Barcelona en Comú va aprovar el projecte per a la Rambla de Barcelona. Nosaltres vam entrar a Barcelona en Comú com a Associació República d’Estàtues Humanes i som contraris a la privatització de la Rambla i l’espai públic. I, de sobte, Barcelona en Comú va signar l’acord per a aplicar la taxa sobre la Rambla. Per què van fer-ho? Ens fan pagar 200 euros el mes a cada estàtua. CiU va implantar aquest impost. 200 euros. I ara ells han acordat de mantenir-lo. Per què? El problema no són els 200 euros, és de concepte. Els únics que no paguen pel fet d’estar a l’espai públic, qui són? Els Amics de la Rambla. Els més poderosos. Reben l’espai gratuït i cobren per la publicitat que s’hi pugui posar o els negocis. Nosaltres som cinc persones. No tenim gens de força, i no ens han escoltat. Gala Pin no s’asseu ni a les reunions.
«Conceptualment, no estic d’acord amb això que s’ha fet. De sobte, s’ha atorgat al PSC un perfil que no té res a veure amb els trets que anàvem conformant Barcelona en Comú. I marca una divisòria entre la CUP, ERC i nosaltres que no anirà bé. I si amb el moviment s’aconsegueix la majoria absoluta, d’acord. Però és que ni així. La bogeria que tenen des que van entrar al govern! Poden servir per a fer oposició, però no estan organitzats per a manar. Ho veig així. Quan no saps què fer a la vida, agafes qualsevol camí. Això ha passat a Barcelona en Comú: com aquell a qui li toca la loteria, no sap què fer i es gasta un milió d’euros en un dia. Per mi que no saben què és el poder. I el poder et pot marejar. Jo et puc pujar fins al capdamunt del terrat. Ben amunt. I d’allà dalt estant cauràs. No t’hauré ni d’empènyer. Només fent-t’hi pujar, en tindràs prou per a caure.»
