Per cada euro invertit, deu de benefici

Hauria pogut començar parlant de la bellesa hipnòtica d’un prat de posidònia, el vaivé ondulant i rítmic de les seves cintes verdes, protecció i aliment i vida plena del mar que no es veu a cop d’ull, el mar que és i tal com és i que així s’ha de mirar.

M’hauria pogut aturar una estona en la màgia de coloraines dels petits nudibranquis, les combinacions psicodèliques dels seus grocs fosforescents i blaus llampants i liles suaus i blancs nuclears. En l’alegria de veure encara corall sortint de la carcassa. La xamba de topar amb un cavallet de mar, tot ell delicadesa i màgia. La pinta de lladregots dels verderols quan van de cacera (digueu-ne cervioles, círvies, letxes, xoles, que, de noms, en aquest país, mai no farem curt), amb els ulls emmascarats de l’excitació, pintats com si fossin humans per a la guerra. La cara de nero dels neros vells, circumspectes i greus i llavis gruixuts. La majestuositat de la rajada quan vola (és que vola, us hi heu fixat?), la velocitat dels espets en formació, la mala idea que representen els déntols, jo què sé, l’emprenyamenta còsmica i perpètua dels serrans, la intel·ligència dels pops, la grandiosa irrealitat d’un bot, si és que mai se’t deixa veure. Hauria pogut dir això i continuar la llista que no s’acaba (roig de tomàquet de mar, groc d’esponja, blau elèctric dels alevins de castanyola), però, en canvi, hi he posat un títol de diners.

Encara més gros que això: de guanyar diners.

Perquè ara que ja mana l’estiu, el mar, que sempre hi és, pren, per a molts, declarat protagonisme. I, per tant, pot ser que sigui un bon moment per a tornar-ne a parlar, per a tornar a cridar l’atenció (sempre fa falta) sobre el fet que això que ens dibuixa la postal, les ones i l’escuma i la superfície i l’horitzó poètic, n’és, tan sols, l’ínfima part.  Tan infimíssima que si ens hi quedéssim sense anar mai més enllà seria, probablement, com si a cadascú de nosaltres el definíssim mirant-li tan sols l’ungla d’un peu.

La ferida que infligim al mar, i a la vida que hi ha i que potser ens sembla que no cridi només perquè no la sentim, és grossa, terrible. Fins a tal punt l’hem trinxat, xarxes d’arrossegament, illes de plàstic, petroli espès, que, allà on més a prop ens té, no és ni una ombra del que havia estat. Per això és tan important la notícia que ens ha ofert aquests dies la Fundació Marilles i que es resumeix en el titular que els he copiat per a l’article: més enllà de la poesia, dels arguments de justícia i respecte per la Terra que també és mar i que ens sustenta, de la necessària sostenibilitat ambiental i etcètera, hi ha l’interès directe, econòmic, que es posa en relleu per adreçar-se potser a tot un altre sector social poc o gens interessat a parar atenció quan sent parlar d’ecologia.

I sí, això diu l’informe dels experts, biòlegs i consultors i tutti quanti: per cada euro que s’inverteix a les àrees marines protegides, se’n treuen deu de benefici. Ho han estudiat amb detall a la reserva marina de Llevant, a Mallorca. I allà, a més de constatar que la vida hi ha tornat, que si el deixem (una mica) tranquil, el mar es recupera (i de quina manera!), han comptabilitzat el profit econòmic que se’n treu. Amb el foment de la pesca tradicional (i controlada) i en necessària coordinació, per tant, amb els pescadors de la zona, que, tot i les restriccions (tipus d’arts, quantitats, temporades) acaben esdevenint els primers interessats a mantenir la reserva perquè en treuen molt més que no pas a fora. I amb la possibilitat d’oferir activitats aquàtiques (controlades) amb una alta atracció precisament per la diversitat i la quantitat de vida marina. Que aquesta cosa espantosa que són les motos d’aigua hi són prohibides? Sí, és clar. A canvi, creix l’interès per a accedir a un espai fantàstic ja sigui per a fer-hi excursions, ja sigui per a estar-s’hi en mode platja, ja sigui per a la pràctica del submarinisme. Des que hi ha reserva, la biomassa de peixos s’hi ha multiplicat. Fins a quatre vegades més. I no és una estimació a la babalà: se’n fa seguiment i anàlisi i comparativa anual. Creix la biodiversitat (es recupera), creixen els bancs de peixos i creix la mida dels habitants del fons marí. Cosa que, a sobre, fa créixer l’economia.

D’acord que això no deu ser la panacea i que hi deu haver deu mil coses que s’hi poden fer millor, que tampoc no arreglem el món (ni el mar que el configura) amb aquests pedacets intermitents (una mica a Llevant, una mica als Columbrets, una mica al Cap de Creus), però potser val la pena de tant en tant aturar-nos en una bona  notícia. Constatar que hi ha coses que encara són reversibles. I estendre la bona nova que conservar el mar, a sobre, genera beneficis. Per al medi i per a la butxaca també.

Per cada euro, en guanyem deu: aviam si en fem una pancarta ben grossa per treure-la a passejar cada vegada que ens diguin sirenetes o pastanagues, amb aquell posat de fer veure que trinxar el món és inevitable per a portar un plat a taula als nostres fills. Perquè resulta que és precisament i dramàticament a l’inrevés.