05.09.2019 - 21:50
Ahir l’audiència provincial de Barcelona va decidir de processar els vuit inspectors de la policia espanyola responsables de les actuacions violentes contra la població del primer d’octubre de 2017. El jutge que investiga les lesions contra més de dos-cents ciutadans en unes nombroses escoles ja havia interrogat quatre caps de l’operació, però ara ha decidit que tots han de ser investigats i interrogats per determinar qui va ser el responsable d’aquella operació, qui va dissenyar la brutalitat policíaca que va provar sense èxit d’aturar el referèndum d’autodeterminació. Ara mateix hi ha uns quants jutjats catalans que investiguen en diversos graus l’actuació de 77 policies i guàrdies civils dels que van participar en la repressió d’aquell dia. Evidentment, fora del Principat això no ho investiga cap jutjat.
Veurem com acaba tot plegat, especialment quan puge, si hi ha sentència, cap amunt. És més que raonable de pensar que si hi ha condemnes contra els policies seran impugnades i que a Madrid les instàncies superiors les anul·laran. Però, siga com siga, així i tot, aquesta decisió de l’audiència provincial torna a constatar que la justícia no veu les coses de la mateixa manera a Barcelona i a Madrid. I per això l’estat va fer mans i mànegues per impedir que els tribunals naturals, els que correspondrien, jutjassen els fets de què s’acusa el govern, la presidenta del parlament i els dirigents socials.
Han passat tantes coses que potser s’ha oblidat i tot, però avui és un bon dia per a recordar que la primera batalla jurídica fou sobre la barbaritat de les acusacions i precisament sobre quin era el tribunal que havia de jutjar. I ja es va perdre allí, al primer minut. Totes les defenses van denunciar aleshores que els òrgans superiors de la justícia espanyola doblegaven les normes fins a extrems de contorsionisme per aconseguir que els acusats fossen jutjats a Madrid. I per què ho feien? Doncs perquè a Madrid es podia fer un judici contra l’enemic mentre que a Barcelona això molt més difícil.
I la prova la tornem a tenir al davant. Els mateixos policies i responsables policíacs a qui es demanen explicacions i aclariments als tribunals catalans varen passar per la sala del Suprem agombolats amb cotó-en-pèl i tractats amb una delicadesa i una complicitat indignes de qualsevol tribunal. La decisió de Marchena d’impedir que es contrastassen amb vídeos les declaracions –moltes de les quals evidentment falses– dels guàrdies civils i policies va ser un escàndol monumental i un atemptat gravíssim als drets de la defensa. Però és que és per a això, per a actuar d’aquesta manera, que es van voler endur el judici a Madrid. Marchena no ha volgut mai analitzar els fets perquè no li importen. Té la missió de condemnar amb la pena més alta possible els dirigents catalans i això farà.
Per això cal insistir que el judici del procés és un dels casos de guerra judicial (lawfare) més nítids del món, és a dir, la llei i els tribunals es fan servir com a arma de guerra i no com a instrument de la justícia. I cal recordar també que tant en el warfare (la guerra militar) com en el lawfare (la guerra judicial) hi ha un element absolutament cabdal, que és la geografia. En la guerra armada, en un conflicte militar, definir el camp de batalla és la decisió més determinant. En la guerra judicial això es fa decidint la jurisdicció, qui jutja i qui no. I la prova, una més, està en la decisió d’ahir de l’Audiència de Barcelona.
Dissortadament, a Madrid d’ençà del primer minut han vist clar que això no és una qüestió de justícia sinó d’aniquilar l’enemic, mentre que ací els acusats i les defenses, o els uns i els altres, han volgut pensar o creure’s que sí que era una qüestió de justícia. Ha estat un error monumental. Un error que, per desgràcia, acabarem pagant tots molt car.
