Quan ser feixista feia vergonya

L’altre dia al vespre vaig veure el debat entre el president Sánchez i el senyor Feijóo. No ho vaig fer per gust, sinó perquè l’endemà em tocava de comentar-lo al programa Tot es mou de TV3.

Em va semblar més avorrit que mirar una paret en blanc, i no parlo d’un avorriment innocent que t’endormisca, sinó d’un tedi que t’afarta i et fa bullir el fel fins a alçar el cul del sofà de tant neguit que et corre per dins.

Jo aniré a votar, però el debat no va influir de cap manera en el meu vot, i mira que voto amb dubtes i amb molt malestar interior. Em costa d’entendre que un debat tan deplorable com el que es va veure pugui fer que algú canviï el seu vot, però encara em grinyola més el fet que en acabar es busqui un guanyador. Vencedor sobre la base de què?

El que vam veure era una olla de grills amb un format caduc i soporífer, absolutament allunyat d’un xou televisiu, amb uns moderadors que bé podien haver estat de cartó pedra o veus en off. No combrego amb cap dels dos senyors que discutien, però, fent un pobre símil amb el futbol, vaig tenir la sensació que un sortia a jugar i l’altre a atacar i a fer travetes, de manera que joc, poc o gens.

No hauríem de tolerar com a ciutadans més debats com aquest. Per mi hi ha dos punts que són de mínims, que no es van complir, i que són un clar sine qua non:

1. Contrastar al moment les mentides que es diuen, i fer saber als candidats que han faltat a la veritat. 
2. Obligar els candidats a respondre a allò que se’ls pregunta i aturar el debat si no ho fan. 

Si no som capaços de garantir aquests dos fets, no som capaços de fer debats amb sentit. És pervers i fastigós que participem activament o pacífica en aquesta perversió de la postveritat en què tot s’hi val. Bastir una mentida és fàcil, molt. La llances fora de la boca i ja s’aguanta, però enrunar-la és molt més difícil, entre altres coses perquè té impacte des del primer instant, perquè calen pocs segons perquè algú se la cregui. En uns moments en els quals els feixistes no se’n donen vergonya, de ser-ho, com diu la meva àvia, assenyalar les mentides i condemnar-les és un deute amb la veritat i és una manera de fortificar la democràcia i els drets humans, dos conceptes amb ramificacions que afecten directament la nostra vida i que perillen de debò si els feixistes arriben a governar.

Amb el pretext que tota opinió ha de ser respectada, els mitjans de comunicació han emblanquit l’extrema dreta i li han donat ales per fer-se publicitat i per anar guanyant adeptes a cop de discurs populista, de consignes buides i de fal·làcies. Aquesta és una mentida més dels feixistes que ens hem empassat. No, no tota opinió ha de ser respectada. Fotem-nos-ho al cap: les opinions i les actituds que van contra els drets humans no es respecten; es combaten.

No deixo de pensar en tots els minuts d’or televisius que vam regalar als feixistes de Vox durant els judicis als líders del procés. Els vam tenir allà, asseguts i refugiats sota l’ala del poder judicial, els vam deixar gallejar i vantar-se d’haver estat ells qui havien iniciat aquella causa. De què ens sorprenem ara? Alguns que aleshores es mostraven equidistants perquè allò no era cosa seva potser ara comencen a veure l’ombra dels monstres sota el llit.

Em fa mal al cor pensar que gent de la classe treballadora voti aquest partit. Que rebin el vot de dones, de gent immigrada, d’homosexuals i de persones que veuran com el vot se’ls gira en contra i quan ja no els necessitin no dubtaran a aniquilar-los amb lleis que seran espases esmolades.

Fa molt de temps que, quan en tinc l’oportunitat, comento que important que és fer pedagogia de la política, és a dir, ensenyar a les aules, a la canalla, ja de ben menuts, què és la política i per a què serveix, quin impacte té en la seva vida i en la de les famílies. I no cal que ens esperem que arribin a l’institut, quan estudien història, per a parlar-los-en; hem de començar a posar-los en contacte amb els elements que estructuren la vida als pobles i als països ja a primària. Ho diem sempre respecte de la llengua, respecte de la cultura i també respecte de la política: l’educació és la clau. La canalla ha de participar en la vida política ni que sigui com a espectadors informats, no en el soroll nauseabund de la política, sinó en el moll de l’os. Expliquem-los a l’escola i a casa què pot canviar si guanya un partit o un altre, quines diferències hi ha. Fem que ens acompanyin a votar i fem-los entendre que aquest dret no sempre l’hem tingut. Expliquem-los, malgrat que estiguem desencantats i emprenyats, per què votem, què passa si no ho fem. I, vistos després els resultats i els pactes, parlem-los també de com ens sentim i deixem que es facin preguntes. Així, i només així, creixerà dintre seu un pensament crític que serà clau per al futur del nostre país.

Se suposa que els polítics han de construir estructures que millorin l’educació i la pedagogia en tots els sentits, però la realitat és que allò que s’acaba construint en la majoria de casos té més a veure amb una educació que busca resultats numèrics i que premia més la competitivitat que no pas amb la reflexió o l’humanisme. La competitivitat ens fa caure en la mirada petita, en l’egoisme, en el jo, jo i després jo, i acaba portant actituds violentes que s’utilitzen per defensar només els drets que ens afecten a nosaltres, i per atacar els qui considerem inferiors.

El sentit crític ens porta al cooperativisme, i això és el que hem de fer entendre a les criatures: que per canviar les societats, per reconstruir-les cal respectar els drets humans i cal abraçar les diferències. Són massa anys de tenir adolescents i criatures desconnectades de la política. No és estrany que trobem massa adults que diuen que la política tant els fa, que són iguals els uns que els altres i que han fet del menfotisme una actitud que esdevé perillosa en tant que no combat el feixisme i que per inacció l’acaba secundant.

Quan el present és fosc, hem d’enfocar davant nostre per no entrebancar-nos, però sobretot hem d’il·luminar el camí d’aquells qui vénen darrere per no condemnar-los a la nostra foscor.

Llàstima que el curs ja s’ha acabat, i que no sóc mestra, perquè si ho fos posaria als alumnes algunes imatges del debat perquè fossin elles i ells qui l’analitzessin. Aquestes opinions sí que caldria escoltar-les.