Per a què serveix TV3?

Amb la sentència del TJUE calenta, la primera tele pública de Catalunya connectava amb una professora de dret internacional perquè ens en fes les primeres valoracions. La professora, que van anar a buscar a la Universitat de la Rioja, s’expressava en la llengua de Castella, així que la poliglota conductora del programa va convergir-hi naturalment, perquè, com diu el lema nacional-espanyolista, “així ens entenem tots”. I d’aquesta manera el català va perdre uns quants minuts més de presència al planeta –tot el català que es perd localment es perd globalment– a favor d’una llengua omnipotent que ni li ve d’aquí ni està necessitada de cap visibilitat de re.

L’ocasió va resultar tan bona com qualsevol altra perquè a les xarxes, on els discriminats lingüístics fem teràpia de grup, molts usuaris es demanessin si aquesta dissortada terra nostra no havia donat cap expert prou expert per a explicar-nos la sentència o el que sigui que ens incumbeix. Uns quants dies més tard, casualment i oportuna, la presidenta del consell de govern de la CCMA deixava aquest titular als companys de Crític: “[A TV3] Hem de tenir aquell qui millor pugui explicar la notícia, en l’idioma que sigui.” I es va tornar a encendre la brasa de les xarxes. Perquè és cultura general que a Catalunya “l’idioma que sigui” és sempre el mateix, com a Espanya “la comunidad autònoma que sea” és la que valtros ja sabeu.

I així, plovent sobre mullat, és com va calant la idea que l’ús del català i el bon servei han de poder ser dos drets excloents; un dia comences a considerar normal triar entre parlar en català o que et portin un cafè amb llet, i l’altre ja acceptes amb la mateixa normalitat triar entre el català o una bona atenció mèdica, o entre el català o que t’informin bé. (Ja en vam parlar aquí, no ens hi entretindrem.) Tornant al titular, com que s’ha dit molt que és tret de context, és just que afegim la reflexió que el precedeix: “[A TV3] Tenim l’obligació d’oferir el màxim de continguts possibles en aquesta llengua [català] i donar el màxim de veu possible a professionals que hi ha a Catalunya. Tenim experts en molts camps […], però hi ha qüestions en què cal trobar la mirada d’un expert extern.” Les cursives són meues, i la circumscripció de la llengua catalana al Principat és seua.

Que aixequi la mà qui posi en dubte que a tot mitjà de comunicació li pot convindre una mirada externa per a segons quines àrees d’expertesa. Malament rai, si no, i més quan el mitjà té vocació de BBC. Però si anem a l’exemple del començament, que pot ser el cas, resulta que l’experta externa no va rascar mitja bola en comparació amb experts interns que la van rascar un pelet més (i fins uns quants que la van rascar tan poc com ella), la qual cosa demostra que per a oferir aquell contingut en una qualitat idèntica no calia anar tan lluny. Per això, quan la CCMA parla per boca de la seua directora d’oferir el “màxim de continguts possible” i el “màxim de veus possible” en català, és lícit que ens demanem si s’està fent l’esforç de debò, o és parlar per parlar.

Tot veient vídeos d’arxiu de TV3 en què els presentadors s’adrecen sense canviar de llengua a persones i personatges de Salses a Guardamar, de Gràcia a Nou Barris i de Hollywood a Canes, a molts ens ve una esgarrifança per com n’havia arribat a ser, de natural, que una tele nascuda per a normalitzar l’idioma fes la feina que se li havia encomanat. I constatem que va ser al començament, que aquella realitat tan fràgil va ser més forta, fins que un cop de destral hi va obrir una esquerda: el qüestionament que el català sigui cosa de tots –i que esdevindria la futura doctrina Ciutadans–, ordit per a deixar sense sentit el sentit de ser de TV3. I d’allà a aquí, avui ja no ens estranya de veure com hi entrevisten en castellà gent que fa vint anys entrevistaven en català, o que lloguin col·laboradors que, tot i enraonar la llengua, l’amaguen en antena per espanyolisme, és a dir per promoure que el català no només no és cosa de tots, sinó que no ho serà mentre depengui d’ells. I així també hem arribat al context en què la mera apel·lació als principis fundacionals de TV3 et posa en risc que t’acusin de nazionalista, de lazi o de nazi directament –i a aquests sí que no els faran fora de la feina ni que t’ho diguin amb dibuixets.

Molts dels que volen que “la nostra” sigui una tele com qualsevol altra no estan disposats que el nostre pugui ser un país com qualsevol altre. Això és, amb la llengua pròpia prou forta perquè la presència de “l’idioma que sigui” hi esdevingui complementària i no una alegre substitució. Amenaçat per l’espanyolisme, el mercantilisme i la globalització, el català emprèn avui el camí del declivi sense haver assolit la normalització que ens havia de permetre el luxe de jugar amb aquest foc. Per tant, si a la post-transició la missió de TV3 era rescatar la llengua d’un passat negre, al present té la responsabilitat anàloga de rescatar-la d’un futur audiovisual més que fosc.

Això significa, entre altres coses, fer l’esforç que calgui per trobar els experts, col·laboradors o xerradors que sàpiguen explicar-nos el món sense llengües interposades, que en una bossa de deu, nou, vuit milions de parlants per probabilitats hi són. I això significa, també, posar fi al drenatge de recursos de la llengua feble per a regar la forta –un deliri que arriba al paroxisme amb la televisió nacional catalana produint films de parla castellana. És exactament així com una televisió pot oferir el “màxim de continguts possible” i el “màxim de veus possible” en català que diu la CCMA. De la predicadíssima immersió –“tots els nois i noies acaben l’escolaritat amb ple domini oral i escrit de tal i tal”– hem après una cosa que per a la tele també val: no ens ho expliqueu més, feu que sigui veritat.