Per a què serveix un museu també

Aquesta setmana m’ha deixat estupefacta això: sis afectats de la síndrome de l’oli de colza de fa quaranta anys se’n va anar dimarts al Prado, van entrar a la sala més noble del museu, la de les Menines, i es van plantar al costat del quadre de Velázquez, disposats a llevar-se la vida si el govern no els reconeixia com a víctimes en un termini de sis hores. Duien fàrmacs, se’ls prendrien i assolirien “el descans etern”, havien avisat. Tot d’un cop vèiem: dolor i indefensió durant quatre dècades, oblit de l’opinió pública, deserció institucional, i també la gosadia imaginativa d’ocupar el museu que representa l’alta cultura espanyola. 

Si un museu serveix per acollir la desesperació és que és bo, que val per ell mateix, vol dir que els desesperats el consideren la seva casa de l’ànima, per dir-ho amb les paraules que tantes ments elevades han fet servir. Cap d’aquestes persones hi havia entrat mai, al Prado, però la plataforma Síndrome Tòxica – Seguim Vivint no havia dubtat a escollir-lo perquè la cultura els ha ajudat molt durant aquests anys a suportar la condició de malalts desatesos per la medicina i per les institucions, i el Prado representa el millor d’aquesta cultura. Així ho va declarar un dels ocupants a un periodista, amb més consideracions significatives: la intoxicació de la colza va passar el 1981, l’any que el Guernica arribava i anava al Prado, tot lligava. (Aquestes declaracions sobre la cultura, el museu i el quadre picassià que vaig llegir dimarts a la tarda en l’edició digital d’un diari madrileny ja no hi són.)

Davant del gran quadre de Velázquez s’hi van estar una hora. Havien entrat a les deu del matí. Les sis persones –cinc dones, una en cadira de rodes, i un home–van desplegar la pancarta denunciadora i vindicativa i la van sostenir, impertèrrites, davant del gran quadre i de cara a la sala. El personal del museu no s’ho podia creure ni sabia què fer, els visitants escadussers hi feien la vista grossa o passaven de llarg. Una hora és bastanta estona, eh. Fins que el museu va cridar la policia, que se’n va emportar detinguts dos d’aquests malalts sense remei, acusant-los de desobediència. Tot això es pot fer en un museu? És clar que se’ls van emportar detinguts quan ja eren fora, però se li pot fer això a un malalt –aquestes persones ho són– com si res, com si estiguéssim parlant d’un visitant que hagués, què sé jo, aconseguit tancar-se en una sala? Per què la policia? No basten els guàrdies de seguretat d’un museu?

Petit recordatori. La síndrome de la colza, el desastre alimentari major espanyol fins al present, va ser una intoxicació massiva provocada per l’adulteració d’oli d’aquesta planta amb anilina, que es venia com a oli d’oliva barat. Va afectar així gent sense gaires recursos, més dones que homes, de Madrid a Castella la Vella i Lleó. Afectà més de 25.000 persones i en van morir unes 3.000. Les dades encara s’estan recopilant, varien força segons les fonts i les actualitzacions, no se sap amb precisió quants afectats són vius encara si no han mort de vells. No han tingut ni tenen cap reconeixement ni ajuda. L’estat en va ser declarat responsable el 1996 però tampoc no se sap si ha complert totes les indemnitzacions d’un nombre de víctimes que, com deia, no estan encara ben comptades. La medicina pública no els atén, de fet la medicina no sap encara quin tractament caldria i pel que sembla no el busca.

Tornem al museu. Van demanar protecció i escut al quadre major de Velázquez, al del rei dels pintors, al quadre que representa el poder de l’art de la pintura davant fins i tot del poder reial que representen les infantes en primer pla i, al fons, reflectits en el mirall, els monarques. Si els desesperats de dimarts s’hi haguessin col·locat de cara hauria estat com si Velázquez, que mira fora de quadre, els estigués pintant. Posar-se d’esquena era obligat per fer-se veure i reclamar, i amb consciència o sense també deien així que la cultura en què confien no els pinta ni escolta ni els veu. Però l’important queda: el museu és també el lloc de la desesperació en viu. Que les pregàries de la colza siguin ateses com és de llei i que hi posin en alguna paret del museu una foto de la protesta. L’acció de dimarts és una obra d’art immensa.