10.10.2023 - 21:40
“Quan estàs de merda fins al coll, no et queda res més que cantar.” Això ho va escriure Samuel Beckett. Els palestins, els que malviuen a Gaza, estan de merda fins al coll. Suposo que en això hi podria haver un consens ampli, sense necessitat que fem aquest joc tan simple de dir que som d’un bàndol o d’un altre: ells i elles no tenen les mateixes oportunitats que els qui vivim en els països desenvolupats de la societat capitalista. O, com deia Beckett, estan de merda fins al coll. Però no crec que tinguin gaires ganes de cantar.
Sí, en la nostra societat també hi ha pobresa, i desigualtats, i van creixent. Alguns pronostiquen que aquest estat de desequilibri, d’augment de la riquesa d’uns i d’immersió en el no-res d’uns altres, haurà de petar tard o d’hora. Mentrestant, però, la cultura (entesa en una dimensió extensa: des d’allò que en diem alta cultura –que cada vegada ho sembla menys, d’alta, per l’acció de les indústries, de l’apetència forassenyada del diner– fins als extrems més populars, de la televisió als jocs per a pantalles de tota mena) ens entreté. O ens entabana. O, òbviament, ens conforma, ens emociona i ens rebel·la.
Però als palestins de Gaza què els pot entretenir, amb què els poden entabanar si no tenen res, si estan de merda fins al coll, sobretot si veuen que els seus veïns (o una part dels seus veïns d’Israel, perquè allà també hi ha desigualtats, com a tots els països sotmesos a les pressions capitalistes) tenen un altre règim de vida? El sistema de l’art, dels museus d’art, per exemple, funciona fonamentalment per al turisme. Qui vulgui negar aquesta afirmació que consulti les dades de visitants dels museus més importants, per bé que aquestes dades ens arriben sovint falsejades, i corroborarà que el turisme ocupa un percentatge molt substancial del nombre de persones que van als museus. A Barcelona, també, amb l’excepció (almenys, ho era fa uns quants anys) del CaixaFòrum, un centre de predilecció autòctona.
Però qui voldrà viatjar a Gaza a fer turisme? Em refereixo en temps de pau, si és que allà hi ha algun dia de pau. Qui voldrà anar al Museu d’Arqueologia que va obrir el 2008 i que no sé en quina situació es troba actualment? Qui s’atrevirà a voler conèixer els artistes que sens dubte viuen a Gaza si poden córrer tota mena de perills? Mentrestant, a Israel –o a Egipte, on els turistes són escortats d’amagatotis per membres de seguretat perquè puguin visitar les piràmides, entre més riqueses històriques– hi ha aquesta cultura institucional (els museus, els teatres, les sales de concert) que es presenta com a neutral. I que, òbviament, no ho és mai.
De què serveix l’art i la literatura en situacions com la que viu la població de Gaza? Ara, quan ha esclatat un nou conflicte, un nou punt de mort i desesperació per a tanta gent de tot –escric: tot– aquell territori, la pregunta encara em ressona amb més brutalitat al cap: de què serveix la cultura d’entreteniment o, més greu, la cultura (la literatura, l’art, la filosofia…) com a construcció d’uns fonaments personals per a afrontar les vicissituds de la vida? Sobretot quan aquesta vida està envoltada de mort.
N’hi ha que diuen que el decantament per la causa palestina d’alguns de nosaltres forma part d’un problema endèmic de l’esquerra. Jo, la veritat, ja no sé què sóc, les paraules perden tant de sentit a força de ser usades per tanta gent sense escrúpols. Esquerra? Us confesso que em sorpreneu els qui teniu les trinxeres tan ben dissenyades que us permeteu de prendre posició en contra, no d’uns mandataris, a això m’hi apunto, sinó d’un poble sencer. I dic en contra perquè poques vegades els qui es mostren a favor d’israelians o de palestins miren de ponderar els seus judicis, i acaben discriminant l’altre bàndol sense commiseració.
Encara que la meva escriptura no ho transmeti, sóc dels qui es pregunten moltes coses, ni que sigui des de la distància. I tinc tendència a posar-me en la baula més dèbil dels conflictes. Però sóc conscient que sovint em dec equivocar. No nego l’existència d’Israel, qui seria jo per fer-ho, d’altra banda? Com puc negar l’existència d’una comunitat que vol ser un estat, si és allò a què jo aspiro per a la meva comunitat? Ara, justament pels mateixos motius, també em pregunto per què Palestina no pot ser un estat. I les respostes que em puc donar només provenen de raons geopolítiques i econòmiques que vénen dictades, no per la democràcia, sinó pel poder despòtic mundial. I d’aquelles desigualtats, d’aquelles decisions en les quals el poble palestí mai no participa, ve aquesta violència. Que respon a una violència encastada en la història del poble palestí.
Perdoneu els arguments massa simplistes, el tema m’ha deixat trastocat. Mentrestant, fa pocs dies vaig estar trescant per camins de l’alt Pirineu català i quan baixava vaig trobar aquest grafit que il·lustra el meu article, al costat del riu, a Sort. No sé de qui és, ni sabia que avui el proposaria com a imatge del meu escrit, em va agradar la força de la composició i, evidentment, el missatge: llibertat per a Palestina, perquè la llibertat d’Israel ja se suposa, o se l’autoimposa amb aquests líders fanàtics que governen per mitjà dels vots, ai las!, de la població.
He començat citant Beckett i acabaré amb una altra frase seva, que sempre m’ha semblat d’una cruesa escruixidora: “A qui no té res li està prohibit que no li agradi la merda.”
PS: Tot i tenir en el pensament els morts (israelians, palestins, ucraïnesos, russos…) i tenint en el pensament, també, els que segons Beckett no poden evitar que els agradi la merda amb què viuen (això ens redueix molt la llista), he de baixar a la nostra realitat, per vulgar que sigui. Deixeu-me dir que a l’Ajuntament de Barcelona el senyor Collboni fa una política reaccionària en molts camps. L’últim exemple és que el seu adlàter, Xavier Marcé, ha fotut fora Marta Marín-Dòmine de la plaça de directora del Born que havia guanyat en un concurs públic. Crec que la senyora Marín feia o començava a fer una bona feina (en vaig parlar en aquest article). Però els il·luminats com en Marcé sempre han de ficar-se extemporàniament on no haurien de ficar-se. No m’oblido que, si Ada Colau no hagués donat els seus vots a Collboni tan alegrement, les coses serien d’una altra manera. Qui sap si pitjor, és clar. Però els comuns ja sabien que de progressistes els senyors Collboni i Marcé no ho són. Que ens va voler entabanar, senyora Colau, qui sap si per poder arribar a ser ministra espanyola. Glups!
