Per a què pot servir escriure

Som molts els que fem escarafalls quan algú ens demana per a què serveix la literatura, és una pregunta que ens fereix i ens tornem insuportables responent que res, que la literatura no serveix per a res i que aquesta és la gràcia, i que si el plaer de la lectura i que si patatim i patatam, i el pobre que ha preguntat fuig amb la cua entre cames i l’únic que acaba entenent del nostre sermó és que la qüestió ens irrita, i poca cosa més –jo mateixa des d’aquestes línies vaig fer uns escarafalls semblants fa uns mesos. La literatura no serveix per a res però…, sí, és clar que hi ha un però, un però tan gros com tota la història de la literatura, de fet. Perquè això de dir que no serveix per a res és cert i no ho és. Els que ho afirmem el que volem és rebatre aquella mena de tendència d’un cert tipus de gent (autors, editors, llibreters, lectors) que busca que els llibres per damunt de tot siguin útils, i quan ells diuen útils l’adjectiu pren un sentit molt literal –són els mateixos que dels llibres en diuen eines.

Amb un exemple s’entendrà: des de fa uns anys a les seccions de llibres per a nens hi ha una mena de publicacions que pretenen codificar les emocions amb els set colors de l’arc de Sant Martí, el vermell per a la ràbia, el blau per a la tristesa, etcètera; n’hi ha un munt, no us els podreu acabar, i no em feu dir quin és més ridícul, perquè hi ha un vergonyós empat al taulell de novetats de a veure qui simplifica més les coses i falta més al respecte i a la intel·ligència dels petits lectors. Ni hi ha només set colors ni les emocions es poden classificar, no cal que us ho digui, i per tant no hi ha cap llibre que et pugui ensenyar, si més no de forma directa i endreçada, què sents i per què, això t’ho ensenyaran, al llarg dels anys, totes les lectures que facis, si llegeixes atentament i aprens a fer anar la literatura sense utilitzar-la –i convé afegir que et caldrà alguna cosa més que llibres per entendre’t.

I un cop dit tot això, crec que ja puc començar a respondre la pregunta del títol. A Barcelona tenim un escriptor mexicà que ha sabut fer anar la literatura per a alguna cosa més, que ha sabut entendre per a què podem servir els que escrivim i ha posat el seu escriure al servei d’algú que ho necessita: us parlo de Juan Pablo Villalobos i dels nens de Centreamèrica que es juguen la vida travessant la frontera cap als Estats Units per tornar-se a reunir amb els seus pares. Yo tuve un sueño. El viaje de los niños centroamericanos a Estados Unidos (Anagrama, 2018) és un llibre que serveix en el bon sentit, i ho fa precisament perquè Villalobos ha utilitzat les eines de la ficció per acostar-nos a una realitat duríssima, i ja ens ho adverteix abans de començar: «Aquest és un llibre de no-ficció, tot i que fa servir tècniques narratives de la ficció per protegir-ne els protagonistes. Tots els relats s’inspiren en els testimonis de deu menors recollits en entrevistes personals que es van fer durant el mes de juny del 2016 a Nova York i a Los Angeles. S’hi han canviat els noms dels menors per preservar-ne l’anonimat.»

Crec que les tècniques narratives de la ficció a Yo tuve un sueño no protegeixen només els testimonis de la desena de nens entrevistats, sinó que també (o sobretot) protegeixen l’autor. Imagino Villalobos escoltant les entrevistes, primer en directe i després en els enregistraments, i mirant de trobar la manera d’explicar tot allò sense trair-ho amb massa sensibleria ni caure en l’altre extrem, en la descripció quirúrgica d’uns fets i prou, o sigui: imagino Villalobos en la tria que ha de fer un escriptor quan decideix explicar una realitat concreta que creu que ha de ser (més) explicada. Villalobos tria sacrificar la seva veu per acostar-nos a les veus dels deu nens, escull que siguin ells els que ens expliquin el que han viscut, i amb molt d’encert el llibre comença així, sense cap pròleg carregat de dades que ens avisi ni ens ubiqui –això ja ho trobarem després, a l’exhaustiu epíleg d’Alberto Arce. Són deu veus de deu nens explicant-se com s’expliquen els nens, amb el seu coneixement reduït del món, amb els seus ulls nets de prejudicis i, en aquest cas, amb una por que no els cap al cos, una por tan grossa com l’esperança que els empeny a jugar-se la vida per retrobar-se amb els pares. Villalobos tria ser aquests deu nens i no és l’opció fàcil: no hi ha ni sensibleria ni to quirúrgic, hi ha un altre camí que és el de parlar com si no tinguessis res a perdre perquè no pots perdre res més, parlar sense desesperar-te perquè ets conscient que l’esperança és l’únic que tens i l’únic que és teu. Els deu nens de Villalobos ho saben sense saber que ho saben, i la feina de l’autor és fer-nos-ho veure per mitjà de la recreació de les seves veus. Beneïda ficció.

Convé tenir present, a més, i perdoneu l’obvietat, que Villalobos només va poder entrevistar els nens que se’n van sortir, els que van aconseguir travessar la frontera i retrobar-se amb els seus pares als Estats Units; hi ha unes altres veus que no sentirem mai, les dels nens que no han tingut ni la sort de sortir-se’n ni la de trobar algú com Villalobos que vulgui explicar la seva realitat. En Dylan, nascut a El Salvador el 2004, va emigrar als Estats Units a deu anys (el 2014) i les seves paraules, les de Villalobos, són la millor resposta a la pregunta de per a què serveix la ficció: «Conec molt bé la veu de la mare i sé que està amoïnada. Se sentia com si estigués a punt de plorar. La seva veu és l’única cosa que conec bé. La veu de la mare la conec des que era petit, però la veu i prou, perquè quan ella va venir als Estats Units jo només tenia sis mesos. Potser em deixaran anar amb ella si saben que no la conec. Que només en conec la veu. Això no és normal.»

No, Dylan, no era normal que de la mare només en coneguessis la veu, que només hi poguessis parlar per telèfon de tant en tant, que fins als deu anys no sabessis quina olor feia. No hi ha llibre que pugui descriure amb colors el que devies sentir quan la vas poder olorar per primer cop, però hi ha un llibre que ens ha acostat a la teva realitat per mitjà de la ficció, perquè hi ha un escriptor que sap que la literatura no serveix per a res però. Però.