07.02.2022 - 21:50
En general, les postals i els cartells de la majoria de jocs olímpics d’hivern criden l’atenció per l’espessa capa de neu i glaç que cobreix les muntanyes en què es practiquen els esports corresponents. Però enguany la situació serà una mica diferent.
Les publicacions, a les xarxes socials, d’alguns dels atletes que s’entrenen a la zona de Yanqing, uns setanta-cinc quilòmetres al nord-oest de Pequín, mostren una pel·lícula fina de neu blanca envoltada de muntanyes marronoses. A Yanqing i Zhangjiakou, les seus de proves com ara l’esquí, el surf de neu o bé el trineu, ni tan sols hi ha neu natural, cosa que converteix Pequín 2022 en els primers jocs olímpics d’hivern que es fan íntegrament amb neu artificial.
Com que les temperatures continuaran pujant a tot el món, la situació de Pequín també és una bona avinentesa per a fer un cop d’ull als jocs olímpics d’hivern del futur. Perquè el canvi climàtic és, i continuarà essent, un desafiament cabdal per a tots els esports d’hivern contemporanis.
Els punts on els entrenaments de l’estiu són més concorreguts, com ara la glacera de Horstman (Canadà), es fonen ràpidament, i algunes competicions de la copa del món d’esquí ja s’han cancel·lat arran de les temperatures inusualment càlides.
Com a científica del clima i ex-esquiadora d’elit, no solament m’interessa saber quins indrets tindran prou neu per a acollir futures competicions, sinó també si aquestes pistes continuaran essent segures per als esportistes. Alguns atletes podrien eludir les competicions que trobin massa perilloses, però els jocs olímpics d’hivern –considerats per molts el cim de la disciplina– és on els atletes es juguen la vida sota l’esperança de guanyar l’or. Com va dir un dels participants en el nostre estudi: “Qui es classificarà per als jocs per acabar negant-se a participar-hi?”
Hiverns poc fiables
Els darrers jocs olímpics d’hivern, incloent-hi els de Vancouver del 2010 i els de Sotxi del 2014, s’han fet amb temperatures molt més càlides que no les que es registraren el segle passat. Si els jocs fets entre els anys 1920 i 1950 es van fer amb una temperatura mitjana diürna al febrer de 0,4 °C, entre el 1960 i el 1990 aquesta temperatura va augmentar a 3,1 °C. D’ençà de començament del segle XXI, al febrer, les seus (incloent-hi Pequín) han registrat una temperatura mitjana de 6,3 °C.
Aquest escalfament tan ràpid fa que l’hivern afavoreixi l’esport com més va menys. La fabricació de neu artificial s’afegirà ara a un altre element indispensable de la gestió del risc meteorològic en els esports d’hivern: les pistes de gel cobertes.
Fins i tot amb els sistemes de fabricació de neu més avançats, els darrers jocs olímpics han hagut de recórrer a solucions d’última hora, com ara el transport de neu per helicòpter, la construcció de salts amb fusta contraplacada o bé la cancel·lació dels entrenaments previs a la competició.
Aquestes improvisacions permeten que s’acabin fent els jocs, però també poden fer perillar la seguretat i el rendiment dels atletes. Quan els esquiadors descendeixen una muntanya a cent cinquanta quilòmetres per hora, esperen competir en condicions consistents, segures i justes.
Les temperatures fredes fan que la superfície de competició sigui llisa i ferma. En canvi, les temperatures càlides deixen una neu tova i humida que es degrada amb el pas de la competició i dificulta el rendiment dels atletes. D’aquí ve que les condicions càlides puguin augmentar el risc de lesions.
Ho explicà un esquiador que participà en el nostre estudi: “La calor pot fer que les condicions siguin perilloses. Molts trencaments de lligaments es produeixen amb neu tova i humida.” Els practicants de surf de neu d’estil lliure van assenyalar: “La calor excessiva és la pitjor situació, perquè fa que la pista rellisqui molt, la velocitat disminueixi i apareguin un munt de forats a la pista d’aterratge molt i molt insegurs.” Els esquiadors nòrdics van afegir-hi dos riscs més: la deshidratació i la insolació.
Les altes temperatures també poden comprometre la integritat de la competició: el primer atleta es trobaria amb una superfície llisa, mentre que el trentè o cinquantè s’encararia amb els sots i solcs deixats a la pista per competidors anteriors.
Sapporo, la seu que s’enduu la medalla d’or
Algunes investigacions que s’havien fet fins ara havien considerat els anomenats “llindars climàtics”, com ara el gruix mínim de la neu o bé les temperatures màximes registrades, per determinar si en el futur seria factible d’acollir uns jocs olímpics d’hivern en una seu anterior. Dit altrament, si una seu del passat podria funcionar en les condicions més càlides del futur.
Els meus col·legues i jo hem anat més enllà: hem incorporat les perspectives de 339 atletes i entrenadors, provinents d’una vintena països, per tal de determinar si una seu anterior podria tornar a fer els jocs en el món més càlid d’avui.
El nostre estudi ha inclòs característiques més específiques i qualitatives de les condicions climàtiques, com ara l’abundor de neu humida, pluja, vent, boira i neu artificial. L’estudi també para atenció a adaptacions comunes, com ara l’alteració de les sortides dels recorreguts, la cancel·lació dels entrenaments i el tractament químic de la superfície de la neu (tècnica amb què hom prova de mantenir les condicions hivernals ideals). A partir de les aportacions d’atletes i entrenadors, hem modelitzat aquests llindars climàtics en totes les seus dels jocs olímpics d’hivern anteriors per observar quines continuarien essent viables en el futur.
Els resultats són tan descoratjadors com encoratjadors. Si les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle continuen augmentant com ara, solament una de les seus olímpiques anteriors, Sapporo (Japó), serà un lloc fiable per a fer-hi esports d’hivern a l’aire lliure.
Però si reduíssim el creixement de la temperatura mundial a 2 °C, bo i complint els objectius de l’Acord de París, vuit seus de les vint-i-una on s’han fet jocs olímpics d’hivern continuaran tenint les temperatures necessàries per als esports de neu d’elit.
Un bri d’esperança
Alguns esdeveniments esportius, com ara els campionats internacionals d’esquí i de surf de neu, solament necessiten les condicions adequades per a un esport o dos. També tenen opcions d’adaptació, com ara l’ajornament dels esdeveniments o bé el canvi de seu a l’últim moment. Però els jocs olímpics es planifiquen amb anys d’antelació, i les possibilitats d’ajornar les competicions o modificar-ne les seus en cas de mal temps són ben limitades.
En un moment històric en què les catàstrofes climàtiques omplen els telenotícies, el destí dels jocs olímpics d’hivern pot semblar poc prioritari. Tanmateix, han estat sempre un bri d’esperança per al món. Entre les grans organitzacions esportives, el Comitè Olímpic Internacional (COI) ha estat una de les que més han demostrat la capacitat de lideratge en matèria climàtica, i ha fet servir l’esport per a agermanar el món en la lluita contra l’escalfament global.
Al cap i a la fi, competir als jocs olímpics i plantar cara al canvi climàtic podrien tenir més en comú que no sembla a primer cop d’ull: tant l’una cosa com l’altra exigeixen increïbles exercicis de fortalesa, resistència i enginy per superar obstacles i assolir allò que, de primer, semblava del tot impossible.
Natalie L.B. Knowles és candidata doctoral al Centre Interdisciplinari sobre el Canvi Climàtic de la Universitat de Waterloo, al Canadà. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
