Pepiu de Castellar: “Quan m’alce ja sé que sóc gros, no cal que ningú m’ho diga”

Pepiu de Castellar és l’alter ego de Pepe Navarro (Castellar, l’Horta, 1977). És un alter ego, però també és un fill, un constructe, un personatge indestriable del seu creador. Navarro li ha creat un perfil a Twitter i li fa dir moltes coses que ell no diria. Navarro és músic, guionista, novel·lista i monologuista. Ha fet ràdio i televisió i cerca constantment un lloc al món.

Navarro té un trastorn alimentari i és gros. A més, arran d’un accident de trànsit va haver de fer repòs i en cinc anys va augmentar prop de cinquanta quilos. Fa uns dies, va participar en un reportatge d’À Punt per a parlar del culte al cos. En aquesta entrevista encara es trenca quan explica els problemes que ha tingut, que encara té, a causa del seu aspecte físic. Del dolor que li ha causat la incomprensió rebuda, però també del suport de qui anomena la bona gent.

Pepe Navarro és un torrent desbocat quan parla. No pot deixar de contar històries que es desborden i es ramifiquen. Controla el temps i la tensió de l’oralitat i fa anar i tornar les facècies que relata. Amb tot, mai no es descentra i analitza i teoritza sobre els reptes i els límits de l’humor, i d’aquesta passió per comunicar.

—El vostre perfil a Twitter em va confondre. Qui entrevistem?
—Ara sóc Pepe.

—D’on ix Pepiu?
—El personatge naix de la necessitat de projectar sobre algú totes les coses que jo tenia per a contar. Pepiu naix de la carència, de fer de la carència virtut, i d’afrontar la vida d’una manera més còmoda.

—Més còmoda per a qui o per a què?
—Més còmoda de cara a la societat que no entén que jo tinga la necessitat de crear històries, de contar-les i compartir-les.

—De quina carència parleu?
—De la carència de l’enteniment. De no saber discernir qui és qui i què és què. A mi em resulta molt natural i molt normal contar una història en una reunió raonant, fent una cervesa o en qualsevol entorn. Em naix, la file i te la conte. És que no em costa gens. Aleshores, ve allò que sóc un mentider. I no!

—O siga, conteu una història com si fos veritat, encara que no ho siga, encara que no haja succeït.
—Correcte. Tot és veritat. Si anem al multivers… Per exemple, jo he fet disseny gràfic i vaig fer les pràctiques en una joieria, feia adreços de fallera. Al meu costat hi havia un home que era allí de tota la vida. Pel meu cap passa un corrent continu d’històries que necessite comunicar, i el tenia fregit, a aquell home. Potser li deia, “saps allò de Saragossa? Resulta que una dona que netejava va deixar el seu nadó a soles amb el biberó…” Jo li posava dramatisme i al remat intentava tancar-ho amb humor. No puc parar.

—Heu intentat de frenar aquesta torrentada d’històries que us brollen?
—Les voltes que he intentat de frenar-ho, el meu cap ha dit, tu pots dir el que vulgues, però jo continuaré. Igualment, a casa m’han dit, has de ser una persona com Déu mana. Jo m’he criat amb aquest constructe de ser una persona correcta, i en els moments de l’entreson, quan no estàs ni despert ni adormit, el meu cap començava a parlar amb ell mateix, i jo estava gitat escoltant la conversa. I en aquells moments pensava, mare meua, o ho conte o em tanquen per psicosi.

—Això us ha passat d’ençà que sou menut?
—Sempre!

—La família us entenia?
—No gens! No m’ha entès mai ningú. Reconec que és molt difícil que m’entenguen, perquè mai no se sap quan la història és real o no ho és. No és qüestió de valorar si el que jo et conte és cert o no. Jo t’ho conte per entretenir-te. No hi ha maldat. Tot al contrari! La mentida porta implícita la maldat, voler fer mal, però jo busque entretenir. I, egoistament, el que vull és alliberar aquest riu que és tenir mil històries i mil coses dins el cap.

—Us van dur a visitar gaires metges?
—Sí. S’han preocupat molt per mi. Reconec que no he sigut un xiquet fàcil. Gestionar això com a pares havia de ser molt complicat. No hi havia gaires eines, veníem del franquisme. Em van dur a un metge quan tenia vuit anys, em va fer tot de proves i un test. Al final van dir a ma mare que tenia un xiquet amb un cap que era una meravella. No hi veien cap problema, en allò que em passava. El problema hauria estat que jo no sabera separar entre la realitat i la ficció, i jo sí que ho distingia. Aquesta no era la resposta que esperaven. Quan vaig acabar l’EGB, em van fer un psicotècnic i em va eixir una puntuació altíssima. Sempre m’avorria molt. M’ha interessat tot. He pintat, el disseny, quan veig que una cosa ja la controle passe a una altra cosa.

—Com heu aconseguit encarrilar la professió?
—M’ha costat molts anys. Jo ho he viscut sempre, però és a la ràdio quan em vaig adonar que el que volia fer era comunicar i contar històries. Vaig tenir dues etapes a Ràdio 9. A la darrera, a partir del 2007, fèiem ràdio nocturna. Obríem el micròfon i no sabíem mai on acabaríem. Encara que portàrem un guió, de cop hi ha alguna cosa dins de mi que em diu, no, parlarem d’una altra cosa. I no puc controlar-ho i no vull controlar-ho. Perquè, en certa forma, és bonic. Deixar fluir.

—Sou on volíeu arribar?
—Sí. Ara mateix sóc conscient del que sempre em deien, que sóc una persona carismàtica, que tinc un do que havia d’explotar. Jo no m’ho creia, no ho feia valdre, no veia tot el que podia aportar. Però em vaig adonar que quan érem en una reunió o un sopar em posava a parlar i veia com es feien cercles al meu voltant. Jo contava i contava coses, i a la tercera volta vaig pensar que sí que era de veres el que m’havien dit tota la vida. I va ser quan vaig decidir muntar l’espectacle. També cante. Fa trenta anys que sóc músic. Vaig muntar l’espectacle de monòleg i música tradicional. Fins i tot cantant, a l’hora dels saraus, improvise lletres. A veure qui la diu més grossa. Això fa molt de riure i a mi em fa sentir tan bé, veure que la gent riu!

—Arriba un moment que creeu el personatge de Pepiu i li doneu una personalitat. És catedràtic a l’escola d’enginyeria, fill d’ambaixador, nascut a Suïssa… D’on ix i per què?
—Quan crees un personatge, li has de donar un passat i una entitat pròpia. Ha d’evolucionar. Has de saber d’on ve, per què es comporta de la manera que ho fa. Hi ha un constructe per a justificar el perquè. Va passant el temps i el personatge creix. Com que sóc fallera major de la falla immaterial de la universitat, vaig preguntar quines matèries impartia. Matemàtica a primer, àlgebra a segon… Has de tenir-ho molt clar per a poder defensar el personatge. I és molt boig, perquè hi ha gent que coneix el personatge i no coneix la persona. Ja m’encarregue jo que no conega la persona, perquè jo sóc molt tímid. M’escude darrere de Pepiu. Pepiu pot anar i tornar i fer i desfer, però jo no.

—Us aveniu, amb Pepiu?
—Meravellosament! El mataria, però bé.

—No discutiu?
—No. L’alimente jo. Podria dir-vos que el puc desconnectar quan vulga, però no és veritat. No puc. Hi ha voltes que se m’apodera. Que dius, a veure, relaxa’t. Però Pepiu diu, ha!, això és meu.

—Una de les coses que Pepe Navarro va fer sense Pepiu va ser compartir al programa Zoom, d’À Punt, els problemes com a persona obesa. Era la primera volta que ho contàveu?
—Sí.

—Per què ho vau fer?
—Va ser molt dur, sincerament. [Se li neguen els ulls.] Em costa molt parlar d’això, perquè forma part del meu jo més íntim i no ho compartisc amb ningú. Ho vaig fer perquè fa unes setmanes vaig tenir una sèrie de situacions molt desagradables amb metges, amb amics.

—…
—Quan m’alce al matí sé que sóc gros. No cal que ningú em diga que sóc gros. En sóc conscient i sé que tinc un problema. I tu, que ets un amic, saps que tinc un trastorn d’alimentació i sóc menjador compulsiu. I amb l’ansietat, menge. Ara estic molt controlat, perquè he tingut episodis d’ingesta compulsiva de 10.000, 12.000, 15.000 calories en una hora. Moments molt fotuts. Si ho saps, i encara així m’interpel·les, la meua reacció no serà bona, perquè em sent agredit.

—Heu parlat d’un incident amb els metges.
—Quan arribes a la consulta i estàs molt gros, tot el que et passa és perquè estàs gros. Tot! No fa gaire vaig anar a l’otorrino perquè m’havien dit que tenia sinusitis i ella em deia que, és clar, amb el meu pes, era normal que no poguera respirar. I jo li dic: és normal tenir mocs perquè estic gros? I em deia que amb el sobrepès, les galtes es tornen blanes i les fosses es fan blanes… I jo li pregunte: en quin moment l’os es fa moll perquè un estiga gros? Com que em vaig defensar, ella ja em va dir que el diagnòstic me’l donava ella. Em mira i em diu: no tens res, però no pots cantar. Es va posar molt agressiva. I l’infermer va començar a dir-me, sense venir a tomb, que el que hauria de fer és eixir a córrer o caminar. Jo només volia que em digueren per què, a l’hora de cantar, els ressonadors naturals de la cara no em funcionaven. També vaig tenir una reacció al·lèrgica a les cames. Em feren una analítica molt completa, i ho tinc tot bé. Això no agrada als metges. Perquè si tens sobrepès, has de tenir colesterol, i sucre… i jo no tinc res. Per a ells és inconcebible. El primer que em va dir la dermatòloga és que si no m’aprimava, això no es curaria mai. El cardiòleg em va dir: em sorprèn, però està tot bé. De debò em dius això? Et sap greu que no tinga una cardiopatia? Perquè com que estic gros, he d’estar morint-me. És molt desesperant.

—Fer-ho públic pot ser una via d’escapament?
—Va ser una acumulació de situacions. Una vesprada vaig eixir de treballar i vaig col·lapsar. Durant dos dies no vaig fer res més que plorar i pensar que la gent era molt dolenta, que feien mal a propòsit. El meu cap va dir: no puc més. No puc gestionar tant de dolor. Que et facen mal de manera gratuïta constantment, no puc. I mira que ho relativitze. Ho tinc molt assumit, fora drames, però en un moment donat em vaig rendir. Penses que el que has de fer és prendre’t les pastilles que toca, i si has d’estar al sofà tota la teua vida, sense dolor i tranquil, ho estaràs. Si no ets conscient del mal que faràs amb les teues paraules, trobe que s’ha de fer molta pedagogia. S’ha d’educar i s’ha de fer entendre que ser gros, ser prim, és un fet. Hi ha una diversitat corporal immensa. No és la que tu tens o la que entens com a normal o saludable. Jo he de demanar permís a la gent per a viure? No. Tu m’has d’entendre i m’has de respectar. I si no ho entens, respecta’m i tanca la boca. Hi ha gent que es pensa que és graciosa i t’amolla unes fresques que dius, per què?, què guanyes? Al final, tu mateix et retrates amb la teua intolerància, amb la teua por del diferent. En el tema de la grassofòbia, hi ha un camí molt llarg per recórrer.

—Esteu en tractament psicològic per a superar això?
—Sí. Evidentment, jo no diria que vull estar gros tota la vida. Em trobaria millor amb mi mateix si tinguera un altre pes, però no puc, perquè tinc una sèrie de condicions i una situació personal que m’ho impedeix. Hi he de conviure. Ho he d’acceptar i he fet un treball gran amb una psicòloga i una psiquiatra que m’han salvat la vida. Però hi ha molta gent que no ha fet aquesta feina. I amb una paraula, una mala mirada d’algú, s’ensorren. A mi m’han hagut de bombardejar per a tombar-me, però hi ha gent que viu amb la por de pujar a un autobús i que tot el món el mire. Això és molt dur.

—I a l’avió?
—L’avió és un circ. Puges a l’avió i pel passadís vas entropessant amb la panxa amb tot el món. Jo me’n ric, perquè sé que amb el meu cos provoque una incomoditat a la gent. M’agrada posar-los davant un espill. De què riuen? Riuen perquè estic gros? Els molesta? El posthumor que diuen que faig és això, donar-li la volta i buscar una situació que siga incòmoda per a tots dos, però la controle jo i ells l’han d’engolir tant sí com no. Jo amb això gaudesc. Però això ho faig jo i ho fa qui ho fa. Hi ha gent que només de pensar que ha de caminar per aquest corredor de cinquanta centímetres se li fa de nit i ho passa molt malament.

—Després d’explicar-ho en el reportatge, heu rebut molt de suport a les xarxes socials. Això us refà de tant de patiment?
—Uf! Eixa mateixa nit, vaig plorar més d’una hora, i ara que t’ho conte, torne a emocionar-me. La quantitat de missatges superbonics de gent donant-me l’enhorabona, dient-me que sóc un valent. M’agraïen que donara veu a aquells que no tenen valor de fer-ho. M’aborrone. Va ser preciós. Encara m’arriben missatges avui. Aquesta reacció és perquè se’n parla poc. També hi ha missatges lletjos, com abans, que em diuen que sóc un puto gros, que m’he d’aprimar i coses així, però hi ha una mena de grup de gent que els fa callar. Jo tenia molta por pel reportatge. La nit anterior no vaig dormir, perquè qui havia de parlar era Pepe i no Pepiu, i com us he dit, Pepe no parla mai de si mateix, perquè el cap m’explota. Però ells ho van fer amb molt de respecte.

—Com esteu ara?
—Per molta feina que hages fet, és un dolor que dus dins i l’has de gestionar. Hi ha dies que estàs més bé i dies que estàs pitjor, però tires avant perquè no tens més remei. La vida continua, no et pots quedar apegat a una paret dient ai. Hi ha dies que dius, ara em quedaré ací una estoneta, mitja horeta, resguardat, i després continue. No pots mantenir-te fort tota l’estona, necessites aturar-te i agafar aire.

—Tornant a la vostra faceta d’humorista, sou molt crític amb això que s’anomena l’humor valencià, el del comboi, el diminutiu i l’esmorzaret.
—M’estic encasellant amb aquest tema. Tinc molts amics que fan aquest humor i me’ls estime amb bogeria, però hi ha moments tensos. En una entrevista, els vaig posar a parir dient que per a fer riure no ha de ser tot la terreta, el rot, el pet i la paraula mal dita o el castellanisme. Aquesta no és la valenciania. Vols dir-me que la idiosincràsia d’un poble es redueix a la cassalla i al diminutiu? A mi aquest humor no em fa gràcia. També és cert que fer-me riure a mi és molt difícil, perquè tinc un humor molt especial i no tot el món em fa riure. A més em fa ràbia, perquè aquest humor a què es refereixen és molt centralista, és de l’Horta, fora d’ací els codis canvien i no s’entén.

—I com és, doncs, l’humor valencià?
—Té molt a veure amb el britànic. Al País Valencià hi havia molt d’humor britànic, però s’ha perdut.

—Britànic?
—En la doble intenció. Molts remats eren fets amb un castellanisme, amb la paraula mal dita, i això s’ha recuperat… Però dins el sainet està justificat, perquè es burlen de la gent que fa això, dels valencians, que de cop parlaven castellà i eren de bona família. Avui en dia això ja no té sentit. Per què has d’emprar un castellanisme per a fer un acudit? Tens moltes altres vies i recursos per a fer-ho. Jo m’he criat a la fresca, amb el veïnat, i allí, ma tia Lolita, els iaios, el tio Ivo, la tia Conxa… Eren catorze majors, i d’ells he après més del que aprendré en el que em queda de vida. Són gent que venia d’una guerra i una postguerra i de passar-ho realment malament, però deien, som ací, no estem tan malament amb tot el que hem patit… Per a fer riure no deien brofegades. Era tot molt subtil. La paraula justa amb l’entonació adequada. La deixaven anar, i a riure tots. Quan et fas gran, vas lligant eixes referències i veus que feien un humor molt elevat. En una entrevista, un home molt sabut em va dir que jo feia surrealisme amb tocs de posthumor.

—Què és el posthumor?
—És forçar una situació, dir tot el contrari del que penses, per posar la gent davant un espill. Per exemple, puc començar a defensar coses com aquestes: “Per quins set sous han de venir els negres ací, que es queden al seu país, que ens lleven la feina a nosaltres, que això no pot ser… Que som la guarderia, nosaltres?” I així vaig embolicant la troca, i automàticament, la gent diu, ai, com és que dius això?, però a la vegada veus com cauen les caretes. I és divertidíssim, perquè aquells que han començat a defensar els mateixos drets per a tots, van dient, “bé, sí que és de veres que… però haurien de venir amb contracte…” I a poc a poc vas veient com aflora la xenofòbia i moltes més coses.

—Una provocació?
—Una provocació buscant la reacció que la gent no s’espera que li eixirà.

—Té límits, l’humor?
—No. No té límits. L’únic límit és no faltar al respecte. Tu no pots fer burla de. Però pots fer humor de. Aquest és el matís. Jo no em puc burlar de tu, no és ètic, no és elegant, però sí que puc fer humor del que representes. No atacar directament.

—L’acudit sobre l’alopècia i la galtada de Will Smith, on el posaríeu?
—Llegint el llenguatge corporal de tots, em costa de creure que no estiguera preparat. Si no ho estava, ho trobe fora de lloc. Has de saber on ets tota l’estona. L’acudit és molt desafortunat, perquè no pots clavar-te amb algú d’aquesta manera, perquè és de mal gust. Jo m’ho aplique a mi mateix. Abans de res, jo ja me’n ric, de mi, em dic gros, marieta, tot el que m’he de dir, m’ho dic. Hi ha gent que riu, però es troben incòmodes perquè utilitze paraules prohibides. A partir d’ací pots començar a pegar pedrades a qui vulgues.

—En què treballeu ara?
—Acabem No tenim trellat, preparem una nova sèrie, escric per a una productora xicoteta de TV3. I també escric un monòleg duríssim, que parla de l’alzheimer de l’homosexualitat. Mentre escric tinc calfreds. Ja he parlat amb l’actriu que l’ha de representar, li fa cosa, però el veu molt atractiu. I també he començat una novel·la, un thriller psicològic.