Pepe Figueres, el català que va dissoldre l’exèrcit de Costa Rica

‘No vull un exèrcit de soldats, vull un exèrcit d’educadors.’ Amb aquestes paraules, José ‘Don Pepe’ Figueres, un dels fundadors de la segona república de Costa Rica i fill d’emigrants catalans, va posar punt final a les forces armades costa-riqueses. En un acte a la caserna militar de Bellavista de San José –la capital del país–, Figueres va defensar la reconciliació nacional i la voluntat de la junta de govern de reformar i modernitzar l’estat abans de restablir la democràcia. Era l’1 de desembre de 1948 i el país acabava de sortir d’una guerra civil. Després dels parlaments, Figueres va agafar un mall i va començar a derruir els murs de la caserna. Bellavista ara és el Museu Nacional de Costa Rica. De totes maneres, la dissolució no es va fer efectiva fins un any després. Fet que va permetre de reprimir un intent de cop d’estat conegut amb el nom de ‘Cardonazo’.

Figueres s’havia alçat en armes el 12 de març d’aquell mateix any. El congrés havia declarat nul·les les eleccions presidencials després de considerar que hi havia hagut frau electoral: un incendi d’origen desconegut havia cremat paperetes de votació. El president Rafael Ángel Calderón Guardia havia estat derrotat per l’aspirant Otilio Ulate Blanco. La nul·litat, la va decretar el congrés del país, controlat pels partidaris de Calderón Guardia, perquè el tribunal electoral ho havia desestimat. Figueres ja havia topat abans amb el govern de Calderón Guardia. El 1942 va denunciar-ne les corrupteles en un programa de ràdio. Abans d’acabar l’emissió va ser detingut i empresonat.

La revolta va començar a la finca familiar de La Lucha, al sud de la capital. Figueres comptava amb pocs homes i un arsenal limitat. El suport de la Legió del Carib –una organització político-militar que lluitava per derrocar totes les dictadures de la zona– va ser vital per a derrotar l’exèrcit, que tenia el suport exterior del general nicaragüenc Anastasio Somoza García. El conflicte va durar un mes i mig i va deixar més d’un miler de morts. Els rebels, encapçalats per Figueres, van governar el país provisionalment durant divuit mesos amb l’anomenada Junta Fundadora de la Segona República. Després van cedir el poder al president Ulate Blanco, que va organitzar eleccions per a constituir un nou congrés. A més de la dissolució de l’exèrcit, l’òrgan de govern de Ferrer va aprovar la nacionalització de la banca i el sufragi femení.

El perquè de la renúncia
Després de la guerra civil, Costa Rica va entrar en una transició política. ‘Un país que cerca la seva estrella’, en paraules de Figueres. El govern feia equilibris per consolidar una nova república malgrat l’amenaça d’una possible insurrecció del bàndol derrotat. En aquest context de postconflicte, l’exèrcit havia de garantir l’estabilitat, però la junta va decidir de dissoldre’l.

Segons el president del CIEMEN, David Minoves, que ha visitat recentment el país per conèixer-ne el model de seguretat i defensa, la decisió era totalment fonamentada: ‘L’exèrcit de Costa Rica era una força molt reduïda, però era l’instrument que la burgesia i les antigues elits utilitzaven per a perpetuar els seus privilegis.’ Per tant, constituïa una amenaça per al nou ordre que es volia instaurar. Minoves també explica un segon element de debilitat per a entendre aquella dissolució. Després de la guerra, Figueres sabia que la Legió del Carib era ‘un poder i una força caduca’, perquè el grup tenia més fronts oberts a Nicaragua, Panamà i la República Dominicana, i sense el seu suport la junta no tenia capacitat militar per a resistir un alçament de l’exèrcit. Així doncs, la constitució aprovada el 1949 conté un article que diu: ‘Es proscriu l’exèrcit com a institució permanent.’

Tanmateix, Minoves recorda per quin motiu, en tots aquests anys, aquella dissolució no ha estat revocada. L’explicació està en el context històric i geostratègic, favorable a la decisió: ‘Als Estats Units li interessava mostrar en l’àmbit internacional una democràcia que funcionava com la de Costa Rica, enfront de les dictadures de Somoza (Nicaragua) i Noriega (Panamà).’ El 1955 Somoza va intentar envair Costa Rica amb el suport de Veneçuela i la República Dominicana. Les forces costa-riqueses van repel·lir l’ofensiva, però la dissolució de l’exèrcit va penjar d’un fil. Més tard, amb la revolució sandinista a Nicaragua, a Washington també li va interessar mantenir una Costa Rica estable i amb un sistema de defensa compartit.

En clau interna, la dissolució ha servit per a destinar els fons militars a unes altres partides, amb un benefici directe sobre la població, com ara educació o cultura. Per això, per a la societat de Costa Rica l’abolició de l’exèrcit és un motiu d’orgull i una mesura que no es discuteix políticament. Segons Minoves, la força pública, els diversos cossos policíacs, tenen prou capacitat i prou efectius –uns tretze mil– per a garantir la seguretat de la població i la defensa del territori. Les amenaces que afecten Costa Rica no són menors: narcotràfic, tràfic de persones i delinqüència organitzada. I tanmateix, conjuntament amb Panamà, que tampoc no té exèrcit, és el país més segur de l’Amèrica Central. Les disputes territorials amb Nicaragua també són un maldecap constant per al govern, però en comptes de dirimir els problemes amb les armes es recorre al Tribunal Internacional de Justícia.

Sense exèrcit, però armats
Segons Minoves, el principal escull per a la seguretat del país és la presència generalitzada d’armes curtes. La mateixa constitució que prohibeix l’exèrcit reconeix el dret dels habitants del país a tenir armes. ‘La defensa va més vinculada a l’individu que no pas a la institució de l’exèrcit’, explica. La tinença d’armes és regulada, però la llei és molt poc restrictiva sobre la compra-venda. Això, en un moment d’auge de la delinqüència organitzada, ha fet créixer la seguretat privada i la circulació d’armes. El congrés ha provat unes quantes vegades d’establir més filtres i controls en la compra-venda, però els lobbies del sector han tombat tota iniciativa de canvi. ‘Costa Rica sempre ha estat un actor a favor de la pau i el desarmament. En aquest sentit, són molt actius en tractats internacionals pel control d’armes, però internament tenen dificultats greus per a trobar consens polític en aquesta qüestió’, afirma Minoves.

Un ‘tico‘ amb arrels a Os de Balaguer
José ‘Don Pepe’ Figueres Ferrer va néixer a San Ramón (al nord de Costa Rica) el 25 de setembre de 1906. Els seus pares, nadius d’Os de Balaguer (la Noguera), hi havien emigrat feia molt poc. Marià Figueres Forges era metge i Francesca Ferrer Minguella, professora de primària. A Costa Rica els esperava la germana de Ferrer. El matrimoni es va instal·lar a San Ramón, un lloc apartat i pobre on el pare va rebre una plaça de metge. Més tard dirigí un hospital a la capital, San José.

La infància de Figueres va ser marcada per la precarietat de San Ramón i per la llengua estranya que es parlava a casa seva: el català. Els primers passos en política els va fer acompanyant el seu pare a les tertúlies dels cafès. A divuit anys va anar-se’n a Boston, on va estudiar medicina. Quan va tornar a Costa Rica es va involucrar en moviments que reclamaven un repartiment més just de les terres agrícoles. També es va afiliar a un grup que donava suport a la república espanyola durant la guerra de 1936-1939.

El 1942, en el programa de ràdio de què hem parlat, va denunciar la corrupció del govern de Calderón Guardia. Allò li va costar una detenció i un exili de dos anys a Mèxic. El 1944 va tornar i es va unir a les forces opositores al govern. Després de l’anul·lació dels resultats electorals del 1948, va encapçalar l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (EAN) durant la guerra civil de Costa Rica. En el discurs de victòria, quan l’EAN es va apoderar de San José, va dir: ‘No solc parlar sense fonament, sóc el pitjor polític que existeix.’

Els divuit mesos següents va encapçalar la junta que va assentar les bases polítiques de la segona república de Costa Rica. El 1949 va cedir el poder al president Otilio Ulate Blanco. Amb tot, tornà a exercir la presidència dues vegades més, del 1953 al 1958 i del 1970 al 1974. La creació de la seguretat social fou probablement la joia del seu llegat polític.

El 1956, per a commemorar els cinquanta anys de l’emigració dels seus pares cap a Costa Rica, José Figueres va visitar Os de Balaguer i Reus (vegeu-ne el No-Do), on, malgrat la prohibició franquista, va adreçar sengles discursos a la població en català, ‘en tono íntimo y familiar‘ segons que ho va maquillar La Vanguardia.