Pepe Beúnza: ‘Si no fos per la desobediència civil, encara seríem a les cavernes’

Pepe Beúnza (1947) és considerat el primer objector de consciència al servei militar franquista per motius polítics. Autèntica icona de la lluita antifranquista, es va passar dos anys a la presó i un any i mig al Sàhara en un batalló disciplinari després de negar-se a fer el soldat el 1971. Aquest català d’origen andalús viu avui a Caldes de Montbui. Tècnic agrícola ara jubilat, Beúnza continua essent un activista, fa conferències i ara s’ha implicat de ple amb l’1-O. En aquesta entrevista telefònica parlem del seu independentisme, de l’1-O i de la resistència no violenta.

—Hi ha gent que compara el moment actual amb el franquisme. Com ho valoreu? S’exagera, no s’exagera?
—La diferència més gran és que la gent gairebé no té por. Una mica, en tenim, però abans en teníem molta més. I per a la gent jove, ara ho he descobert, la por és una novetat. No la coneixien. Nosaltres, els insubmisos, anàvem als consells de guerra i havíem de fer un gran esforç per vèncer la por. Hi ha un canvi espectacular. Mireu, no hauríem pensat mai que ens haguéssim d’enfrontar a fills del franquisme orgullosos de Franco. Us posaré un exemple, que és terrible. M’han dit que la gent que han detingut aquests dies van declarar davant el jutge emmanillats. Una humiliació terrible. Has d’estar fort i preparat perquè aquesta humiliació et faci créixer. Jo havia declarat davant molts jutges militars i no recordo haver fet mai cap declaració emmanillat. Aquesta gent s’han tornat bojos totalment. Són reductes del franquisme que són en un lloc de poder i encara poden fer mal. Però ho tenen molt malament, perquè no faran res més que el ridícul.

—Què feu aquests dies?
—Jo estic al poble, Caldes de Montbui, i participo en totes les lluites que hi ha. Avui, en un acte unitari. Demà, a Santa Coloma.  Ahir vaig anar a la universitat fent un taller de resistència no violenta. Pensem que hi ha molt a fer, però som molta gent. Estic molt sorprès, i gratament, de la capacitat del poble català per a resistir i enfrontar-se a aquesta campanya contra la democràcia i els drets que hem de suportar.

—Anireu a votar?
—Home, suposo que faran tots els possibles perquè no puguem anar a votar. Però nosaltres farem tots els possibles per a anar-hi. Evidentment que aniré a votar. Només faltaria.

—Ja sabeu on votareu?
—Sí. Ho tenim clar.

—Què votareu?
—Jo votaré dignitat. Jo votaré que sí.

—Per què?
—Per què hem nascut persones lliures, per formar pobles lliures, i relacionar-los amb altres pobles en condicions d’igualtat, sobirania, justícia, generositat, amistat. No entenc per què Catalunya ha de relacionar-ser amb Madrid en condicions de sotmetiment, d’inferioritat. No ho entenc. Penso que s’ha de canviar. I no només per Catalunya. Tots els pobles han nascut per ser lliures. La lluita per Catalunya no és només per Catalunya. Jo em considero un ciutadà del món. I votaré que sí. Busco la justícia i la igualtat i la sobirania per a tots els pobles del món. Inclòs el madrileny, o l’extremeny. O el que sigui. Però jo la lluita la faig aquí.

—Hi ha gent que diu que no és un referèndum. És una mobilització.
—Referèndum. Mobilització. Afirmació de la democràcia. Afirmació de la dignitat personal. Obrir camins de futur. Serà moltes coses. Intentaran que no sigui res. Però nosaltres farem que siguin moltes coses.

—Tanta tensió potser farà por a la gent.
—El moment d’aquí a diumenge és interessant. La gent va perdent la por. Serem molts, que anirem a votar. Hi ha gent gran amb moltes ganes de votar. Mireu, jo feia conferències i venien dues persones. Doncs l’altre dia, la sala era plena. Avui hi haurà tanta gent, que alguns es quedaran el carrer. Això anima molt. Nosaltres no hi tenim res a perdre. Mentre sigui un canvi pacífic, un canvi no violent, i la gent estigui convençuda que la força és nostra…

—Teniu una forta xarxa d’amistat a l’estat espanyol. Què us diuen quan senten el vostre discurs?
—La gent amb qui tinc amistat ve de la insubmissió. Tots em diuen què podem fer per ajudar. Què podem fer per ajudar. Hosti, manifesteu-vos i estigueu molt al cas que això és una lluita de tots. La majoria entén molt bé aquest problema. Alguns, no tant.

—Voleu afegir res?
—Mireu. Nosaltres, durant els trenta anys de la lluita de la insubmissió, vam comprendre l’extraordinària força de la desobediència civil no violenta. I és això que hem d’explicar a la gent. La desobediència civil s’ha d’explicar bé: no va contra la llei. Al contrari. És reforçar la llei, fer-la més justa, fer-la millor. I aquell qui està disposat a anar a la presó per millorar la llei, home, és una persona que té una estima per la llei extraordinària. Això hem d’explicar. La nostra acció és positiva. Millora la llei. Si no fos per la desobediència civil, encara seríem a les cavernes. Tant que algú del govern de Madrid encara hi és. D’aquí ve la importància d’aquests dies.