Pepa Llopis i Brossa

Pepa Llopis, Pepa; Joan Brossa, Brossa. Pepa i Brossa, Brossa i Pepa. Així els coneixia tanta gent, i ara els recorda –Joan Brossa, poeta i artista plàstic – Pepa Llopis, activista cultural– una placa literària a la casa on van viure al Guinardó, al 25 del carrer de Gènova. És un carrer que s’enfila amunt del parc del barri. Pepa i Brossa hi van residir des del 1972. La placa, una iniciativa municipal dins dels recorreguts de la Barcelona Literària, té la virtut de fer més viva Pepa Llopis en la memòria del barri, on va ser ben coneguda, i de posar-la en l’imaginari de la ciutat: la Pepa no es pot separar de l’obra d’en Brossa, en particular del seu teatre i en conjunt del seu treball visual. Uns quants sabien la seva importància decisiva. Ara se la reconeix com a activista cultural, una denominació que la retrata en bona mesura encara que no en doni tot l’abast. Perquè la Pepa va fer molt.

Pepa Llopis (Barcelona, 1925 – Calders, 2011) va conèixer Brossa a través del seu marit llavors, Josep Centelles, company del poeta en el servei militar a Salamanca un cop acabada la guerra. En la mesura del possible aleshores, als anys cinquanta, el matrimoni es va convertir en els promotors del teatre brossià, de la seva poesia escènica. Van ser els seus primers espectadors, a casa d’ells. Centelles fins va dirigir alguna de les representacions, que ja van comptar amb més assistents. Una fotografia recorda Pepa Llopis fent un dels papers de La sal i el drac de 1956, dirigida pel mateix Centelles el 1957. Hi van creure de manera persistent. La Pepa tenia una mirada incisiva i crítica sobre el teatre de l’època i va ser la interlocutora necessària de Brossa en uns anys que no era gaire acceptat ni entès, no sols en poesia sinó molt en particular en teatre. Quan el va poder editar el 1974, li va endreçar el seu  Teatre complet: “Dedico a Pepa Llopis, col·laboradora entranyable, la meva poesia escènica.”

Feia dos anys que vivien a Gènova 25. La Pepa, infermera de professió, començava a treballar a l’hospital de Sant Pau,  va llogar un pis en aquesta casa ultramoderna i van anar a viure plegats. Per a Brossa va ser l’equilibri en tots els sentits. Era la parella i també l’assistent. Va impulsar la seva obra encara més, posant en relleu la massa desconeguda poesia visual, els objectes i l’obra gràfica, que acabaria conduint Joan Brossa als museus com a artista visual. Va trobar en la investigadora literària Glòria Bordons una col·laboradora entusiasta imprescindible, que ha dut l’obra de Brossa en exposicions antològiques per Europa i Llatinoamèrica. Va  posar en marxa la Fundació Joan Brossa com va poder, al carrer de Llúria barceloní, precedent de l’actual fundació, situada als voltants del museu Picasso.

Tornem a la casa del carrer de Gènova. Ocupa dos números, el 25 i el 27. Quan Pepa i Brossa s’hi van instal·lar al barri era coneguda com la casa dels hippies. Hi vivien uns quants representants de la contracultura barcelonina, entre ells un dels seus diguem-ne teòrics, Pau Malvido (pseudònim de Pau Maragall, germà de l’alcalde i els altres Maragall), el músic Carles Santos i Lolo Cid, el promotor de la sala Zeleste, Víctor Jou, la poeta i feminista Marta Pessarrodona i l’avui escriptora Ana María Briongos, filla del promotor de la finca. Restituto Briongos va encarregar-la a dos arquitectes joves que començaven a destacar, Lluís Cotet i Òscar Tusquets, que van projectar i alçar un edifici francament únic: una mena de castell amb laberints d’escales. Cada pis té una distribució diferent, que no permet saber quin altre pis hi ha a sota ni a sobre perquè els pisos se superposen. La gelosia interior continua sent una joia arquitectònica. “Un vaixell ancorat a la muntanya del Guinardó, amb el mar per endavant i unes vistes extraordinàries. És un castell varat a la muntanya”, en paraules de la filla del promotor i veïna.

Per a Pepa i Brossa va ser casa seva durant més de vint-i-cinc anys. Bo és que ara la placa ho recordi i que pugui ser conegut pels curiosos culturals que sovint (abans de la pandèmia, i esperem que en aquesta migpandèmia i després també) van a veure aquest edifici singular. La casa de Brossa i Pepa Llopis.