Pep Sala: ‘Sau és una llosa, però una llosa de molt bon portar’

El 17 de febrer de 1998 Pep Sala va organitzar una conferència de premsa a corre-cuita per a desmentir els rumors sobre qui substituiria Carles Sabater com a vocalista de Sau. Només feia quatre dies que el cantant s’havia mort de manera fulminant després d’un concert a Vilafranca del Penedès. Davant d’aquella expectació, Sala també va prometre que continuaria fent música: ‘És l’única cosa que sé fer en aquesta vida.’ I n’ha fet. D’aleshores ençà, ha mantingut sense interrupció una carrera musical en solitari de divuit anys que avui s’acaba. Després de l’últim concert d’aquesta nit a Luz de Gas, Sala baixarà de l’escenari de manera indefinida. No és un punt final, però deixa intuir que si torna a la música, serà amb un projecte diferent. En aquesta entrevista parlem distesament amb ell sobre la seva carrera, el seu últim àlbum (Ops, mireu què he fet) i els projectes que l’esperen. No li fa recança de mirar enrere i reconeix que la magnitud de Sau ha condicionat la seva carrera en solitari. Però ho accepta amb naturalitat i recorda amb nostàlgia una època en la qual, si es va aconseguir alguna cosa, és que avui en dia ningú no es demani per què un grup d’èxit canta en català.

—Divuit anys en solitari. Heu tingut la sensació que l’ombra de Sau és tan allargada que ha pogut influir en la vostra carrera en solitari?
—Jo sempre dic que és una llosa, però una llosa de molt bon portar. Encara que siguis un músic de l’hòstia. Mira el Paul McCartney. Sempre serà el McCartney dels Beatles. L’Sting sempre serà l’Sting de Police. I aleshores, jo sempre seré el Pep Sala de Sau. No voldria pas comparar-me amb ells, era per posar un exemple.

—No us molesta gens.
—Gens ni mica. És collonut que sigui així. N’estic molt orgullós del que vaig fer amb Sau, del que vaig fer amb el Carles i de tot el que vam viure. És clar que m’ha condicionat, però tant de bo totes les condicions fossin com aquesta.

—Però us imagino presentant un disc vostre i la gent demanant que canteu ‘Perestroika‘ o ‘El tren de mitjanit‘.
—Però és que és normal. A vegades t’has de posar en la pell de la gent o, fins i tot, posar-te en el teu lloc. Jo puc escoltar l’últim disc de Bruce Springsteen i em pot agradar molt, però quan em toca ‘The River‘ o el ‘Thunder road‘ em desmaio. Quan el vaig a veure en concert no vull que només canti les cançons de l’últim disc sinó que també interpreti algun clàssic.

—Hi ha cap concert de Sau en què no arribéssiu a tocar ‘Boig per tu‘?
—Doncs una vegada, al camp de futbol del Congost de Manresa. Era ple a rebentar, poques vegades he vist tanta gent. Una anècdota que sempre recordàvem amb en Carles, als concerts tocàvem una cançó de La banda del Bar que es deia ‘Ningú ens mourà d’aquí’. Quan la cançó acabava jo aixecava el braç i deia: ‘Per més que ho intentin, ningú no ens mourà d’aquí.’ I en el moment que vaig dir això va caure un llamp espectacular i va començar a ploure com mai. Al cap de trenta segons érem tots sota l’escenari. I és l’únic concert de la història de Sau, a partir de l’any 1990, que no vam tocar ‘Boig per tu’.

—No us vau proposar mai de continuar el projecte de Sau sense Carles Sabater?
—No, no. Sau érem dues persones, públicament. Amb una banda, i en Joan [Capdevila], que era tant Sau com nosaltres. I si un no hi és… Sense ànim de comparar-me, però quan vaig anar a veure Queen sense el Freddy Mercury, em va agradar molt, però ja no era Queen. Ho respecto tot i tothom pot fer el que vulgui, però creia que no tenia sentit.

—Musicalment, quina petjada ha deixat Sau vint anys després?
—Penso que sí que hem influït. Musicalment no, perquè no vam inventar res. Hi ha pocs grups a la història que aportin alguna cosa nova musicalment. Passa que aquella generació vam connectar amb la gent. Vam fer una cosa que totes les cultures han fet i que potser ens faltava aquí, que era connectar fent rock. O pop, com vulguis dir-ne. Això havia passat amb la Nova Cançó, però no havia passat amb una guitarra elèctrica.

—I faltava això, connectar fent rock.
—Això no vol dir que fóssim els primers. Hi havia hagut grups fantàstics abans que nosaltres. Des dels Melodrama passant pels Coses o els Duble Buble. Però aquesta capacitat de connexió que vam aconseguir va obrir un camí. Una de les coses que més m’ha impressionat en la meva carrera, la vaig viure després del primer disc. Ens van fer la primera entrevista a Catalunya Ràdio i la segona pregunta va ser: per què canteu en català? I vaig pensar, si a Catalunya Ràdio ens fan aquesta pregunta, ho tenim ben cardat.

—…
—Doncs vam aconseguir això, que ja no es faci aquesta pregunta.

—Encara us diuen que el rock català va ser un producte polític?
—Cansa, fa molta mandra aquest argument. Els productes es dissenyen, i això no ho va ser. Un senyor des d’una oficina no pot escriure ‘L’Empordà’.

—Se li va donar una empenta?
—Jo penso que no, al revés. Quan va haver passat –i això sempre ho fan, els polítics– es van penjar la medalla. A tothom li agrada penjar-se medalles quan la feina la fan els altres. Saps que això passa. Quan el Barça guanya, no saps com, però sempre apareixen els polítics. Abans que féssim el desembarcament a Barcelona, amb el concert famós al Sant Jordi, recordo concerts a Manresa o Girona amb deu mil i quinze mil persones. El concert del Sant Jordi ja l’havíem fet, però la diferència és que aquella vegada el vam fer a Barcelona.

—Ara decidiu de baixar indefinidament dels escenaris. Descarteu de tornar?
—És que no ho sé. Jo tinc clar que he acabat una etapa i que vull agafar distància. Encara no vull prendre cap decisió fins que passi un temps i sàpiga on vull anar. Tenim un país molt petit, això també s’ha de tenir en compte. La setmana passada vaig fer un concert que va ser extraordinari al Teatre del Conservatori de Manresa. Quan vaig arribar-hi, vaig pensar que ja hi havia tocat sis vegades. A Igualada, quatre vegades, a Vic, vuit vegades.

—Per tant, no és un punt final.
—No, no. En cap moment ho he dit. Coneixent-me, imagino que el més probable és que ho faci amb un altre projecte.

—Tant si en sou el líder com si no?
—Això no ha estat mai important per a mi.

—Us va costar de prendre la decisió?
—Ops, mireu què he fet va néixer perquè tenia ganes de fer alguna cosa especial per als quaranta anys que fa que em dedico a la música. Des del 1975. El disc inclou 31 cançons i amb tantes col·laboracions gairebé com temes. Vam enregistrar en molts estudis, amb gent d’estils diferents, va ser una feinada increïble i quan vaig acabar estava esgotat. Aleshores va ser quan vaig decidir de parar mig any per a baixar l’adrenalina, l’estrès i el colesterol [riu]. Però passat el mig any, vaig veure que no en tenia prou i que necessitava més temps. Llavors va ser quan vaig observar que realment havia acabat una etapa important. Per això he fet aquesta gira de vuit concerts.

—I per què tantes col·laboracions?
—Perquè són amics que he anat arreplegant durant els quaranta anys de carrera. Una cosa que em va fer especial il·lusió va ser reunir tres membres de la banda Midnite Hour, amb qui feia més de trenta anys que no estàvem plegats. Moltes col·laboracions no han estat pensades sinó que han sorgit sobre la marxa. No ha estat un estudi de màrqueting preparat des d’un despatx. M’agrada molt l’espontaneïtat.

—Però el disc volia ser un recopilatori dels vostres millors temes?
—No, no vaig intentar fer un recull dels millors temes perquè hi ha cançons que m’agraden molt i no hi són. ‘Si no fos per tu’, per exemple. Crec que és un dels millors temes que he fet.

—Com heu fet la selecció, doncs?
—Ha estat una selecció diferent. Hi ha hagut col·laboradors als quals els vaig demanar de participar i que em deien quina volien fer. Amb l’Adrià [Puntí], per exemple, ens coneixem des de fa molt temps, i vam dir de no fer ‘Només ho faig per tu‘, perquè ja l’havíem interpretat en el concert d’homenatge al Carles Sabater.

—Una versió memorable, aquella.
—Sí, i sabíem que no la milloraríem, ni de bon tros. Però quan érem a l’estudi ens vam mirar i ens vam dir: a veure si hi ha collons! I la vam tornar a fer i estic molt content de com ha quedat. És absolutament diferent de la del concert al Sant Jordi.

—I el ‘Boig per tu‘, amb Sergio Dalma.
—El ‘Boig per tu‘ l’ha cantat molta gent, però sempre havia pensat que era una cançó que al Sergio Dalma li aniria de collons perquè és un tema, encara que sembli estrany, que té un punt negre. I el Sergio Dalma té una veu negra. I el resultat és extraordinari. De les meves preferides.

—Amb quina cançó de la vostra carrera us quedeu?
—És impossible. És que, saps què passa? Que cada cançó té un perquè. Són com capítols de la vida. Probablement, et diria alguna de les últimes perquè el paio que les va compondre és qui s’assembla més a mi. En canvi, aquell que va escriure la música i la lletra del ‘Boig per tu’ amb el Carles Sabater i el Joan Capdevila, és algú que s’assembla a mi, però molt més jove i amb qui tinc menys coses amb comú. Jo ara no podria escriure ni compondre el ‘Boig per tu’. Tota cançó té el seu moment.

—I en el disc, com que no hi podia faltar Carles Sabater, introduïu una versió conjunta de ‘No volíem fer-nos grans’. Per què heu escollit aquesta i no una altra?
—Una cosa que no m’ha agradat mai és fer refregits de cançons, perquè estan orientades, majoritàriament, a sobreexplotar. El ‘Boig per tu‘ original ha sortit en vint-i-cinc discos! Les millors cançons catalanes per Sant Jordi… toca’t els collons! Només s’aconsegueix que la gent compri la mateixa cançó mil vegades.

—Però, per què l’heu escollida?
—La meva idea era trobar alguna cosa inèdita, i sense voler-ho i per casualitat, en un magatzem que tinc, vaig trobar una caixa que deia: ‘Sau als teatres’. I és que l’any 1995 havíem fet una gira per teatres. I a dins hi vaig trobar un concert enregistrat en multipista. No sabia ni que existia! I aquí vaig trobar aquesta versió en directe a l’Espai i que és totalment inèdita. Era una cançó que ens agradava molt tant al Carles com a mi.

—Com veieu l’escena musical catalana?
—Estic molt poc al dia, molt poc. Haig de confessar que visc a Osona i estic molt poc al dia. Escolto coses que m’agraden molt, com en Joan Rovira, la Joana Serrat, els Inspira…

—I què més escolta, Pep Sala?
—M’agrada molt la música clàssica. No en componc, però sí que treballo amb orquestres i faig moltes coses per a cinema i teatre. També escolto jazz, sobretot el cantat, el clàssic. Per exemple, sóc un amant de Frank Sinatra o Billie Holiday. I evidentment, m’agrada el rock and roll, passa que els clàssics els tinc bastant escoltats. Crec que ho tinc tot.

—Sou melòman?
—Melòman sí, però mitòman, no. Ho tinc tot digitalitzat i calculo que dec tenir unes quatre-centes mil cançons.

—He llegit que ara emprendreu algun projecte fora de la música?
—Bé, m’agrada molt la gastronomia i tenim un projecte que es diu artencuina.com i fem documentals sobre gastronomia. Ara n’estem acabant un que hem fet a l’Empordà i basat en llibre ‘El que hem menjat’, de Josep Pla.