Pep Puig: “Si volem rebentar el mercat dels oligopolis, la millor manera és posar-se fotovoltaiques”

La història de les energies renovables al nostre país és la història d’un fracàs ple de contradiccions i de fets inexplicables. Els qui encara es creuen que Catalunya és un país d’excel·lència i avantguarda tan sols cal que mirin les dades sobre energies renovables. Fan feredat. Pep Puig Boix, un referent històric indiscutible de les energies renovables i de la lluita de dècades per a implantar-les, ens parla de com revertir i capgirar aquesta situació. Explica que la millor manera de lluitar contra l’augment del preu de la llum és instal·lar plaques fotovoltaiques. I també que la Generalitat ha de deixar de posar traves a les renovables. Demà és dia d’aturada contra les elèctriques, i Puig parla a fons dels grans problemes, però també dels aspectes pràctics. Viure al ritme del sol implica un canvi de mentalitat. Avançar en les renovables vol dir, segons Pep Puig, passar de la cultura del no, no, no, a la del diàleg. I sobretot passar a l’acció.

—Demà hi ha convocada una aturada elèctrica contra l’augment del preu de l’electricitat. Què en penseu?
—L’aturada ha d’anar acompanyada de la ferma voluntat d’acció per a alliberar-nos de la dependència fòssil i nuclear. I avui això és possible amb la tecnologia solar. L’única manera de canviar aquesta situació són les renovables. La manera de sortir d’aquest sistema és fer-se autogenerador. S’ha de fomentar l’autogeneració d’energia, sigui de manera individual o col·lectiva.

—I és fàcil?
—Ara les fotovoltaiques són barates i la gent se n’ha de posar. Si volem rebentar el mercat dels oligopolis, la manera més efectiva és posar-se fotovoltaiques. On visc ara, a l’Empordà, vam instal·lar 3 kW de fotovoltaica i estem connectats a la xarxa i amb bateries de 4 kW hora. Amb això tenim un nivell d’autosuficiència del 80%.

—Els excedents de producció es poden injectar a la xarxa i te’ls paguen?
—Actualment és totalment legal fer-ho. T’han de deixar connectar la teva producció a la xarxa. Bàsicament hi ha dues menes de plaques solars: les tèrmiques i les fotovoltaiques (tot i que avui ja se’n fabriquen d’híbrides que escalfen l’aigua i alhora fan electricitat. Això ho fan posant un circuit d’aigua a la part del darrere de la placa fotovoltaica). Les tèrmiques escalfen aigua i les fotovoltaiques fan electricitat. Les que et serveixen per a escalfar aigua no requereixen permís de ningú. Les poses i ja està. Per a les que fan electricitat, si vols estar connectat a la xarxa, has de tenir uns permisos que et gestionen fàcilment els qui fan les instal·lacions.

—Per entendre’ns, produïu l’electricitat a casa vostra amb les plaques solars i  el corrent que sobra el podeu portar a la xarxa?
—Sí. Per exemple, jo sóc de Som Energia, que, com a comercialitzadora, em paga els excedents que injecto a la xarxa quan no faig servir l’electricitat que produeixo o quan tinc les bateries plenes. Com més bateries tens, més autosuficient ets. Si no fa sol una setmana i no tens bateries plenes hauràs d’agafar l’electricitat de la xarxa. Però, triïs el sistema que triïs, pots reduir molt la demanda de la xarxa externa.

—Perdoneu que us demani detalls pràctics, però són prou desconeguts perquè en parlem. Dieu que és barat, però realment és assequible? Surt a compte?
—L’avantatge de tot això és que ara, com ja he dit, és molt barat i molta gent hi té accés de sobres. Amb tres mil o quatre mil euros pots tenir una instal·lació de 3 kW fotovoltaic amb què una casa pot funcionar.

—N’hi ha prou?
—La gent normalment a casa té 4 kW o 5 kW de potència, però amb menys una casa normal pot funcionar. Tot també dependrà de com ho gestionis. A l’hora del sol produeixes electricitat i si no la fas servir la pots acumular en bateries o enviar-la a la xarxa. És recomanable de tenir programadors perquè així pots engegar la rentadora a les 12 del migdia i no gastes electricitat de la xarxa. Fer això també és canviar de filosofia. En comptes de dependre de l’electricitat que tinc a la xarxa depenc del sol. I només xuclo de la xarxa quan no fa sol. És una altra manera d’enfocar la vida. Fa anys ho deia: hem d’aprendre a viure al ritme del sol

—També parleu molt de la necessitat d’impulsar iniciatives col·lectives. Si hi ha un hort de fotovoltaiques en un poble o en un barri, els veïns poden consumir-ne l’energia?
—Actualment, la normativa espanyola diu que es pot fer autoconsum a 500 metres dels punts de connexió amb el transformador. Això és una imposició que va fer el lobby elèctric per evitar que la gent, en massa, pogués fer aquesta mena de consum. Aquesta distància que aquí és 500 metres, a l’estat francès, per exemple, són 20 quilòmetres. Això canvia molt i facilita el consum de renovables. Hauríem de pressionar perquè canviés aquesta normativa i s’ ampliés a 20 quilòmetres. Amb la legislació actual les zones rurals disperses no es poden abastar col·lectivament. Així i tot, a Espanya hi ha empreses que fan horts solars a pobles on els veïns són a 500 metres de distància i els subministren directament l’electricitat que genera el sol. Quan no fa sol, l’empresa els subministra l’electricitat a un preu fix. I són projectes en què també s’hi deixa participar la gent. Això ja es fa a les Castelles.

—I aquí no?
—Us explicaré un exemple de què passa aquí. Algú va proposar un hort solar a Sant Pere de Torelló de 20 MW. I surt l’alcalde, que en teoria és sensible a aquestes qüestions, i diu que això afecta les pastures, que si no es pot fer un macroparc. Vaig haver d’intervenir-hi per dir que Sant Pere de Torelló, per a tenir el 100% d’energia renovable, necessitaria un 20 MW instal·lats. La gent no té idea de la magnitud del sistema elèctric.

—Ens ho podeu detallar més?
—A Catalunya, per fer 100% d’energia renovable hem d’instal·lar entre 50.000 MW i 60.000 MW de renovables, que no és poca cosa. Si els volen fer de cinc en cinc, tenim feina. No vull dir que no es puguin fer instal·lacions fotovoltaiques de 5 MW, i tant que s’han de fer, però també se n’hauran de fer de més grans. Qui té capacitat de fer les més grans no som els veïns, per més calés que hi posem. Les inversions que s’ha de mobilitzar a Catalunya d’aquí al 2050 són d’uns 50.000 milions d’euros. De cinc en cinc ens pot sortir barba i no farem el que hem de fer per aturar aquesta bogeria del canvi climàtic.

—I què hauria de passar?
—La posició no hauria de ser: no volem parcs grans dels oligopolis o de grans empreses, sinó asseure’ns amb qui els proposi, siguin grans o de la mida que siguin i pactar-ne les condicions que puguin ser acceptables i beneficioses per a tothom. S’hauria de fer això, en comptes de perdre el temps fent manifestacions dient no, no, no. Ens agradi o no, necessitarem empreses grans, empreses mitjanes i empreses petites que facin això. Les necessitarem totes perquè el repte és enorme i la gent no n’és conscient. Es pensen que posant quatre plaques solars a la teulada de casa farem funcionar el país. És clar que són importantíssimes, les plaques solars a cada casa, però insisteixo –i em sap greu repetir-me massa, però ha de quedar clar– que cal de tot.

—De tot el país, la situació a Catalunya ara mateix és molt difícil perquè sembla que els mateixos que volen aturar el canvi climàtic aturen les renovables ja fa anys…
—Al País Valencià la situació està una mica millor, perquè hi ha més tradició de cooperatives elèctriques que fan feina. Però no crec que amb cooperatives i prou es pugui fer. Mira, aquí al Principat, els anys que vam tardar per posar un molí comunitari a Pujalt i n’hauríem de posar milers. La gent va dient no, no, no… No es veu que vehiculin projectes ni petits, ni mitjans. I la situació és la que és. A Catalunya no arribem a 1.300 MW eòlics instal·lats i a menys de 500 MW solars. Les renovables representen un 8% de l’energia final. Tenim un repte enorme perquè durant anys s’ha fet efectiu allò que el president Pujol predicava als anys noranta: el futur són les tèrmiques i les nuclears. Jo li vaig sentir fer aquest discurs, l’any 1984. Quan nosaltres ja treballàvem perquè hi hagués energia eòlica al nostre país.

—Per què creieu que tenim aquesta situació paradoxal?
—Paguem el fet que durant decennis s’hagi maleducat la gent en l’àmbit energètic. Després de la guerra es va imposar una manera de veure l’energia: tu no et preocupis, que ja te la portem. I aquesta era la filosofia fins fa quatre dies, amb anuncis a la televisió i tot. En el passat, mentre el sistema estava regulat, la gent només podia ser abonat del monopoli que li tocava territorialment. Ara que s’ha liberalitzat, des del 1997-1998, els antics monopolis s’han transformat en oligopolis i intenten mantenir el seu pastís. Si tu generes electricitat, els fas la guerra perquè te’ls menges mercat. Ells volen que aquesta transició es faci ben a poc a poc i que l’acabin fent tots sols. Com a societat hauríem de reivindicar no pas que ells no la facin o no hi contribueixin sinó que tots tinguem el dret de fer-la. Tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu, aquesta és la responsabilitat que tenim tots. No esperar que ens la portin sinó contribuir a fer-la. Si no ho podem fer individualment, fem-ho col·lectivament. A Catalunya en el passat havia tingut molta força el col·lectivisme. Avui hauríem de recuperar la visió col·lectiva de fer les coses.

—Però és l’esquerra, sobretot la més radical, que hauria d’impulsar això, i no va pas en aquesta direcció.
—L’esquerra més radical està molt ancorada en visions del passat. Dir que no volem que Iberdrola o ENDESA facin renovables potser està molt bé, però crec que caldria intentar de fer força des d’aquesta suposada esquerra radical per fer acceptar a aquestes grans empreses les condicions que volem. Per exemple, seria molt senzill que la gent pogués participar en els projectes que promouen. Tan senzill com això. Una altra qüestió que caldria aclarir és que dir que una instal·lació de 50 MW o de 30 MW o de 20 MW és gran és no tenir ni idea de quines són les mesures del sistema elèctric. Una dada que ens pot ajudar a dimensionar: una comarca com Osona, per funcionar, necessita 1000 MW d’energies renovables. I Barcelona necessita molts milers de MW.

—La CUP i més organitzacions, per afrontar el canvi climàtic, proposen d’instal·lar les renovables als polígons industrials.
—Que es necessiten espais és evident. Podem omplir els pàrquings, els canals de rec, podem omplir moltes coses, però hi torno: per a 50.000 MW cal això i per molt més. Amb això no n’hi ha prou. Molts polígons ho fan, a moltes naus industrials ja en posen. Hem fet comptes i no n’hi ha prou. Omplint totes les teulades no n’hi haurà prou. S’haurà de fer una mena d’acord territorial on les instal·lacions que necessiti Barcelona es facin fora de la ciutat, però que es pacti perquè aquests territoris en treguin un benefici. Que no sigui com es van fer els embasaments al Pirineu a principi del segle XX. Al segle XXI hauríem de fer-ho diferent.

—El decreixement de consum és una solució?
—Aquest concepte es fa servir amb massa lleugeresa. Hem de decréixer a l’hora de cremar benzina, gasoli, a l’hora de cremar urani, de malbaratar energia, sí. Hem de fer una guerra brutal contra el malbaratament de l’energia. Si transformem el sistema fòssil a renovable, ja evitem molt de malbaratament.

—Una de les polèmiques més actuals és la creació del parc Tramuntana. Què en penseu?
—Doncs seria aplicar tot això que he dit fins ara a la província de Girona que té una situació absolutament dependent de les energies de fora. Només amb electricitat generen menys del 20% de tota la que fan servir. Si hi sumem les altres energies que fan servir no crec que arribin al 10%. Importen de tot. Oposar-se a un parc que pot generar la meitat de l’electricitat que té la demarcació de Girona és una irresponsabilitat ecològica de l’alçada d’un campanar. I més a la zona on es vol fer, que és un dels espais eòlics més bons d’Europa.

—Un dels altres arguments per a dir no als parcs eòlics o solars és que hem de protegir el paisatge…
—El paisatge és dinàmic, no és estàtic. D’ençà que els humans som a la terra que el canviem. Hem de ser capaços d’integrar en el paisatge noves maneres de captar l’energia que necessitarem aquest segle. Paisatge ve del francès paysage. Que són dues paraules: pays i visage. El paisatge és el rostre del país. Des del punt de vista ecològic, quan fem intervencions en qualsevol indret natural cal respectar les funcions ecològiques. El paisatge el podem canviar sempre que no fem malbé les funcions ecològiques d’aquell indret. I amb això les renovables poden fer-ho en molts casos. S’ha de centrar aquest debat del paisatge perquè sovint veiem l’entorn d’acord amb la ideologia dominant. I com que tenim una societat que és bàsicament urbana, quan veiem el paisatge ens pensen que allò és la natura . És una visió molt urbanita, la que es va imposant. Dit això, de cap manera no vull dir que s’hagin de fer malbé tots els espais naturals o protegits. Però d’aquí a dir que no es pot fer res en cap espai natural i protegit, hi ha una diferència. Cal fer anàlisi específica de l’espai i del projecte que es vol fer. No hi ha cap espai igual que un altre ni cap projecte igual que un altre. Per tant aquestes lleis que es fan dient que no es pot fer res en un espai natural són un error com una casa, propi de les burocràcies que tenim. Els és més fàcil dir això que no pas analitzar cas per cas i projecte per projecte

—Estem sotmesos a la burocràcia?
—Déu n’hi do. Per a fer qualsevol cosa es necessiten cinquanta permisos. Hem arribat tard a protegir espais i a sobre, quan ho fem, ho fem a la manera que es feia al segle XIX, com ho va fer la reialesa anglesa o europea a l’Àfrica. Protegim un espai i en fem fora la gent. Això que ha passat al Montseny és paradigmàtic. Hi havia 700 masies i no n’hi ha cap. Ho explicava Martí Boada. Protegir un espai i no permetre-hi els usos que s’hi han exercit durant anys o no impulsar-hi nous usos per mantenir la gent al territori és una aberració.

—Què li demanaríeu, al govern de la Generalitat?
—Què no posi més traves. Hi ha una paralització total i sembla que no passi res. Que alleugereixi els processos i facilití el diàleg. Per exemple, jo sóc membre d’una associació europea que es diu Eurosolar. Tenim demanada una entrevista amb la consellera Jordà des de l’endemà que es va constituir el govern i encara no l’hem feta.

—Ara tenim Departament d’Acció Climàtica.
—La primera cosa que va fer aquesta consellera va ser aturar els treballs de la ponència que havia creat pel decret 16/2019, que és el que obria les facilitats per tirar endavant. Qui tenia una proposta l’havia de presentar allà i feia una mica de semàfor. La ponència no era la que autoritzava, però sí que deia quins projectes podien tenir autorització, quins podien començar el procés d’autorització. La consellera no ha reunit la ponència des del mes de maig, havent-hi sobre la taula milers de MW demanats, tant en solar com eòlica, que podrien començar el procés d’autorització administrativa. Per cert, aquest decret deia que si en sis mesos no hi havia resposta de la ponència es podien començar els tràmits d’autorització. Projectes sobre la taula n’hi ha. Ara, no sé què passarà, si els tiraran endavant o continuaran dient “així no”.

—Com a país hem de ser sobirans energèticament?
—És evident que estem interconnectats amb tot Europa en l’àmbit energètic, però la majoria de països no importen la quantitat d’energia que importem nosaltres. Ser dependents és una opció, però hem de saber que si ho som els beneficis dels parcs eòlics i solars no repercutiran en el nostre país. Generar energia també representa uns ingressos brutals, encara que no hi participi la gent. Imagineu-vos si a sobre hi participa. Llavors els beneficis són més grans.

—Durant la conversa heu expressat la importància de la participació de la gent en els projectes. Ho considereu un factor clau?
—Sí, jo vaig portar una iniciativa al parlament, quan era diputat, que va ser aprovada unànimement. Aquesta iniciativa obligava els grans promotors a obrir els seus projectes a la participació de la gent. Ara falta que es desenvolupi la legislació perquè es pugui portar a la pràctica. No sé si s’inclourà això a la que prepara Acció Climàtica i que pretén substituir el decret 16/2019 . Diuen que abans de Tots Sants la faran pública. Aviat ho sabrem.

—Unió de Pagesos també s’oposa a molts projectes.
—Crec que s’equivoquen com a sindicat. Haurien de potenciar que totes les cooperatives agràries fossin generadores d’energia i així el camp també podria ser més autosuficient.

—Ara impulseu el projecte Viure de l’Aire a Barcelona.
—Sí. El primer impediment que tenim és que Collserola és un parc natural i, seguint els criteris estrictes, no es podria fer, però hi ha escletxes que haurien de permetre que es fes. Mira com són les contradiccions: un parc natural antropomorfitzat fins al moll de l’os, on viuen milers de persones, podria tenir aquest problema. Espero que siguin prou sensats per no dir-nos que a Collserola no hi caben dos molins de vent.