11.11.2024 - 01:50
Avui comencen a Lleida les III Jornades d’Energies Renovables i Sobirania energètica, que es van estrenar a Girona ara fa tres anys. Aquesta reunió s’ha convertit en poc temps en un punt d’encontre per a fer balanç de la situació del país. Però també és una manera d’estimular diverses parts del territori a prendre mesures per avançar en la sobirania energètica. Enguany les jornades es dediquen sobretot a la bioenergia. Compten amb la presència destacada de l’italià Emilio Folli, membre del consell de Farming for the Future Foundation.
Parlem amb Pep Puig, un dels impulsors d’aquesta iniciativa en què hi ha implicades unes quantes organitzacions. A més de ser pioner, Puig és un referent incansable, no solament de la implantació de les energies renovables, sinó també de la importància que la ciutadania prengui un paper actiu per a assolir la sobirania. És per això que en la conversa també sorgeix la qüestió inevitable de com fer possible que els ciutadans s’activin, no des del no genèric, sinó amb la capacitat de negociar i de fer valer el bé en favor de la comunitat.
—Enguany les jornades es fan a Lleida i un dels temes importants és el paper de les comarques de Ponent en la sobirania energètica.
—Són unes comarques agrícoles i ramaderes i, igual que en altres comarques de Catalunya, tenen el problema de què fer-ne, dels residus agroalimentaris. Hi ha una tecnologia que fa molts anys que existeix: el biogàs, que és la fermentació anaeròbia de la matèria orgànica residual per a obtenir una mena de gas. A les comarques de Lleida hi ha un cert interès en aquestes maneres de fer i vam decidir de focalitzar-ho en això.
—És una tecnologia d’aplicació molt avançada?
—Ara comença. Aquí a Catalunya vam ser pioners també del biogàs, a part de ser pioners de l’eòlica. La primera planta de biogàs la va fer Xavier Flotats, que avui és un dels experts més importants del món en aquesta energia. Ell en va muntar la primera planta a la Garrotxa. Però passa que el biogàs no s’ha tingut mai gaire en consideració. Ara l’estat espanyol ha fet un full de ruta i sembla que aquí ens anem espavilant. Pensa que a començament dels anys noranta ja vaig veure que a Dinamarca funcionaven amb aquesta energia. És una tecnologia molt provada. Fins i tot a la Xina de Mao ja hi havia milions de plantes de biogàs al camp.
—Però aquí encara n’hi ha poques.
—Ben poques. Ara n’hi comença a haver més. Sembla que la pagesia i la ramaderia s’hi van interessant. Una cosa que fins ara consideraven un residu es converteix en un recurs. El biogàs és una font d’energia que generem aquí mateix i a més ens soluciona un problema.
—Forma part de la bioenergia, un dels punts clau de tot això de què parleu aquests dies?
—La bioenergia, a més del biogàs, inclou la biomassa i els seus derivats. Per a cremar, per a no cremar o per a fer piròlisi. Se’n pot fer cinquanta mil coses i sovint la gent no ho sap. Fins i tot, segons amb quina biomassa forestal, es fan combustibles sintètics.
—Voleu que la gent prengui consciència d’aquestes energies?
—Sí, hem convidat Emilio Follio, un expert italià que parlarà de la nova manera de fer agricultura. Ens explicarà una mica què hi fan, a Itàlia, amb el biogàs i amb altres coses. Allà s’han posat les piles amb tot això. Parla de com s’ha de transformar l’agricultura. L’agricultura ha de ser més amable amb l’entorn i amb les persones, o difícilment sobreviurà.
—Ara ja té dificultats per a sobreviure…
—Sí, la majoria d’aprofitaments agraris estan encadenats a la pràctica del segle XX, quan es va imposar tota l’agricultura química, amb els adobs químics i els pesticides. Tota aquesta història ha matat el sòl. S’ha de fer agricultura regenerativa, que per sort ja es comença a fer al nostre país i que torna a donar vida al sòl, perquè és la font de tots els aliments.
—Precisament l’agricultura ha mirat amb recel les energies renovables, sobretot per si s’hi dediquen zones fèrtils, siguin per a plaques o per a molins de vent.
—Aquesta pugna és una mica artificial. Tal com són els aerogeneradors ara es poden mantenir els cultius que es feien abans que s’implantessin. No hi ha cap mena de contradicció. I, a més a més, els últims anys ja s’ha començat a explorar i materialitzar el que en diuen agrovoltaica.
—Què és?
—L’agrovoltaica és combinar les pràctiques agrícoles amb la fotovoltaica. N’hi ha centenars de projectes a tot Europa; per tant, és absurd plantejar aquesta contraposició.
—Però al carrer hi és, potser per males experiències o per falta d’informació o per totes dues coses…
—Si de cas, es pot discutir d’on surten els diners per a fer tots aquests aprofitaments. Això no es discuteix gaires vegades i hi ha moltes maneres de fer-los.
—Quines?
—Es poden fer empreses grans o empreses petites, o cooperatives, o que se n’encarregui gent del poble. Tothom pot fer un projecte d’energies renovables. L’única cosa és que, perquè hi hagi un camp de joc diguem-ne democràtic i no acabin dominant els grossos, per dir-ho d’alguna manera, cal facilitar les condicions. Nosaltres vam fer el Molí de l’Aire i ja fa sis anys que funcionem. La ciutadania no ha reproduït aquest model, però es pot fer. La gent ha de veure que pot prendre la iniciativa.
—Ara que anomeneu el Molí de l’Aire, com teniu el Molí que es volia fer a Barcelona?
—Tira endavant, però lentament, perquè s’hi interfereix el projecte de l’aeroport. De moment, ja s’ha fet un estudi d’avaluació ambiental que surt bastant favorable i ara esperàvem que ens respongués l’Agència Espanyola de Seguretat Aèria.
—I com tenim la sobirania energètica?
—La sobirania energètica és fonamental. Per nosaltres és perfectament relacionada amb el fet d’aprofitar fonts d’energia locals per vèncer la dependència. La sobirania energètica és clau per al nostre país si volem caminar cap a un estat independent. Al segle XXI no hi ha cap estat, cap societat que funcioni sense energia. Llavors, ens hem de preguntar si volem continuar important de la quinta forca, on no es respecten els drets humans i miren cap a un altre cantó, o volem produir l’energia nosaltres.
—Encara que sigui molt cansat torneu-ho a repetir. S’ha perdut tant de temps que és difícil agafar el tren?
—Es pot fer, però requereix voluntat política, fermesa, i no escoltar tant aquestes petites minories, que n’hi ha que són molt sorolloses. Jo he mirat sovint aquestes manifestacions en contra de projectes concrets i són poca gent. En canvi, a totes les enquestes que es fan tothom hi és favorable.
—El fet d’haver trigat tant ha obert molt de pas a les empreses grans?
—En un camp de joc com és el de l’energia, si tu no ocupes el terreny, hi ha qui ho fa, sobretot en el moment que es desperta el negoci.
—Ara sí que ja comença a haver-hi comunitats locals. Sempre heu estat partidari de crear cooperatives i comunitats locals.
—Sí, de fa molts anys, perquè si tu no ho fas, ho farà un altre. Quan et ve algú que diu que vol fer alguna cosa, tens dues opcions: o girar-t’hi d’esquena i dir que no o parlar amb ells i veure si estan disposats a fer una cosa que t’agradi del punt de vista social, de la comunitat. Aquí ens hem oblidat de negociar. A Europa hi ha moltes experiències sobre això. Però per negociar es requereix voluntat, fermesa i coneixements. Si tu et poses en aquesta situació de “no, no, no, no, no, no, no”, difícilment tindràs mai cap acord. S’ha de negociar en tots aquests aspectes que he anomenat.
—Aquestes comunitats locals són un pas positiu?
—Sí, sí, està molt bé, però amb el retard que tenim, amb comunitats locals no en tenim prou.
—I que poden fer?
—Hem avaluat què necessita Catalunya per a fer honor al Pacte Nacional d’Atenció Energètica vigent i anar a un 100% de renovable en tots els usos és produir 55.000 megawatts.
—Què pot fer la gent que es va organitzant?
—Que aprenguin de l’experiència per a fer projectes més grossos. Jo en aquest moment visc a Sant Hilari i tinc avaluat què necessitaria un poble com aquest, de cinc mil habitants, per tenir sobirania total. Necessitaria cinquanta megawatts per fer-ho anar tot, absolutament tot, amb renovables. Quan dic tot vull dir l’electricitat, la calefacció i la mobilitat.
—I aquests cinquanta megawatts els podria gestionar la comunitat local?
—És clar, es tracta de tenir la voluntat de fer-ho per part de la gent i que hi hagi facilitats perquè projectes com aquests es puguin fer. És veritat que per produir aquests cinquanta megawatts es poden necessitar cinquanta milions d’euros i no tothom els té. Però no tenir-los no ha d’espantar: s’ha de batallar per crear les condicions per a tenir-los, des de facilitats creditícies a la participació de la gent. Hi ha cinquanta mil maneres d’aconseguir-ho. El primer de tot, però, és la voluntat de fer-ho.
—Hi afegiríeu res més?
—Voldria animar la gent a fer la transició energètica perquè s’ha d’actuar a tots els nivells, a totes les capes socials, a tot arreu.
—Per fer això caldria que hi hagués una col·laboració amb diversos sectors i aprofundir en el debat. Hi ha com una mena d’apriorismes que sovint impedeixen d’establir el diàleg.
—Cal trencar això. Les renovables no són un dimoni amb cua. Quants projectes d’energia renovable al món han fet malbé l’entorn? No n’hi ha. I si algú en troba cap, que m’ho digui.
