Pep Puig: ‘No he escrit encara la novel·la del meu món, fa mandra’

Fa quatre mesos entrevistàvem l’escriptor Pep Puig (Terrassa, 1969), perquè, set anys després de la segona novel·la, publicava un nou volum, aquesta vegada de contes, ‘L’amor de la meva vida de moment’, a L’Altra Editorial. Hi vèiem un escriptor que parlava amb la llibertat que li donava tornar a projectar-se literàriament, en una editorial petita, sense cap més lligam que el seu renaixement literari i el suport d’una editora que ja l’havia vist néixer. Avui tornem a entrevistar Pep Puig, encara amb el regust d’aquella entrevista, però amb unes circumstàncies ben diferents: és el guanyador del premi Sant Jordi amb la novel·la ‘La vida sense la Sara Amat’, el premi literari més important de les lletres catalanes. I ens trobem el mateix escriptor de fa quatre mesos, és clar, però amb uns condicionants ben diferents. Volem enllaçar aquestes dues entrevistes, per entendre’l, per poder-lo seguir, abans d’entrar en matèria i parlar de la novel·la.

—Es fa estrany de tornar-vos a entrevistar, ara com a guanyador del premi Sant Jordi. La situació s’ha girat com un mitjó.
—Quan vam parlar ara fa quatre mesos, jo no tenia gens al cap el premi Sant Jordi. Tenia la novel·la guardada al calaix. Aquest premi ha sortit com un bolet, un bolet fora de temporada. És clar, fa quatre mesos et parlava amb una mirada d’autor no mediàtic, però, no et pensis, tampoc no sé gaire què dir-te encara sobre aquest canvi, el canvi en la mirada, perquè no m’ho he plantejat encara. Em deixo portar pels esdeveniments. Vaig fent sobre la marxa allò que em demanen. No estic en un moment vital gaire… el canvi de xip amb el premi encara no l’he fet. Potser perquè no he cobrat el premi i no gaudeixo encara d’aquest coixí econòmic. Potser quan pugui fer una despesa considerable amb els diners del premi me’n faré més el càrrec.

—El contracte que heu signat us lliga a res més?
—Hi ha l’emparaulament de fer una altra novel·la junts, per la quantitat econòmica del premi que és prou important, per l’aposta per l’autor…

—D’on surt ‘La vida sense la Sara Amat’?
—Els contes de ‘L’amor de la meva vida de moment’ els vaig anar fent enmig del procés d’esterilitat creativa en què em trobava, per continuar sentint que era un escriptor. La novel·la venia d’abans, no es troba al final del llibre de contes. La vaig escriure fa temps, però la tenia guardada perquè hi faltava to i ritme.

—El procés de publicació dels contes us va desencallar. Què en vau refer de la novel·la?
—Unes quantes coses. El personatge de la Sara Amat, per exemple. Un bon lector em va aconsellar que la fes o més simbòlica o més real, que la decantés per un espai o un altre. I jo vaig optar per fer-la com més viva millor, igual que el nen. La Sara és part del món imaginat del nen, però també és part de la realitat. Per una altra banda, fer una novel·la lineal en el temps és difícil. Hi havia d’introduir més elements per aguantar-la. D’aquí venen els arguments secundaris, com la introducció de la novel·la ‘Guerra i pau’ de Tolstoi.

—En la novel·la no amagueu que el narrador sou vós mateix: el nen protagonista es diu igual que vós, té la mateixa edat, estiueja al mateix poble d’Ullastrell… Per què aneu a cara descoberta? De quina manera us serviu de l’experiència pròpia per a fer literatura?
—Com que explico una història realment increïble, recolzar-me en elements que són certs m’ajuda a crear més versemblança. Però, és clar, Ullastrell és el poble en tant que jo sóc el Pep de cal Sabater. I no és ben bé el mateix. Cals meus padrins era cal Barber, en realitat. Hi he canviat coses. Tot i ser aquell món, no deixa de ser inventat. Però hi he mantingut aquest vincle per crear una història possible. Una història que no va passar, però podia haver passat. No em podia allunyar d’aquells elements de la realitat. Per a la gent d’Ullastrell el matís és important: jo sóc aquell nen però no el sóc, i la padrina també, etc.

—Diria que totes les obres que heu escrit formen part d’una mateixa novel·la, perquè és un mateix món sobre el qual feu literatura.
—Jo no he escrit encara la novel·la del meu món, com ho va fer Fellini o ho fa Woody Allen amb les seves pel·lícules. M’hi he aproximat amb versemblança, però no ho és. I potser no la faré mai, perquè em fa mandra. Tot i això, els dos últims contes del llibre ‘L’amor de la meva vida de moment’, que són els últims que he escrit, obren camins que encara no he seguit però que hauré de seguir per no repetir-me. I no els he seguit encara per raons cronològiques. ‘La vida sense Sara Amat’ és anterior i forma part d’una altra unitat d’estil i literària. I sí que és el mateix món que observo i escric; en aquest sentit, sí. Hi ha aquest ‘toc Pep Puig’, tot i que a la novel·la no hi ha el component eròtic.

—Aquest nou camí que dèieu que us tocarà d’emprendre, com el definiríeu?
—És un camí on el passat s’ha diluït com a espai-temps i només es mostrarà en les traces físiques, en els gests… Escriuré en clau de present. En aquesta novel·la hi ha traces d’aquest nou estil, sobretot en l’epíleg i el pròleg. El narrador es mostra tal com és i ja no fa el ventríloc (parlar a través de la veu del nen).

—Parlar del present és sempre complex, per la falta de distància. Què us n’interessa, del present, com a material literari?
—Sense l’escriptura no es pot revelar. Quan m’hi posi descobriré què hi ha d’aquest present que es pugui convertir en literatura. Si la literatura és l’art de la contradicció, el present és la contradicció absoluta: entre el que fem i el que voldríem fer, entre el que desitgem i el que creiem que desitgem… Hi ha molt de dolor diluït en la contradicció. Txèkhov crec que és moda per això. M’agradaria fer això. Tinc una història familiar, d’uns oncles, que s’adiu molt amb tot això, que va en aquesta línia: la impossibilitat de mantenir la felicitat gaire temps.

—A l’entrevista anterior, quan vau parlar d’aquests contes finals, vàreu dir que eren diferents perquè no es conformaven a agradar, sinó que també volien incomodar. La novel·la ‘La vida sense Sara Amat’ no incomoda?
—Escriure una novel·la que prefigurés les primeres novel·les que havia escrit era el que volia engegar. Fer una novel·la popular. Volia dir això, que tingués la força de les primeres novel·les. El fet de molestar es troba en el personatge de la Sara, no en el narrador. Però no era la intenció. La intenció primera de la novel·la és que al meu fill quan sigui adolescent li caigui una novel·la a les mans que li entri amb molta força. Però fer la novel·la més amable no vol dir renunciar a la veritat que pugui tenir. El que és rellevant és que la història tingui veritat, no que sigui real o no. Això és la literatura.

—Heu escrit una novel·la popular a la manera d’una pel·lícula del John Ford?
—Popular sí, però com una pel·lícula del John Ford no, més aviat del Truffaut, el Fellini o el Víctor Erice.

Pep Puig llegeix l’inici de ‘La vida sense Sara Amat’ (Proa), per a la sèrie ‘Escriptors TV’.

: