Pep Puig: ’Jo crec en les obres, no pas en els autors’

Com aquell qui no fa res, Pep Puig (Terrassa, 1969) va filant i desfilant els set relats que conté el llibre ‘L’amor de la meva vida de moment’ (L’Altra editorial), amb una facilitat que ha d’haver estat treballada, que dóna estil i fa goig de llegir. Que no decep. La voluntat de no fer enganyifes ni de fer el tifa, de fer literatura, sembla que preocupa molt aquest escriptor, que després de set anys de no publicar ara hi torna. Fins ara havia escrit dues novel·les: ‘L’home que torna’ (2005) i ‘Les llàgrimes de la senyoreta Marta’ (2007), totes dues publicades a Empúries quan n’era l’editora Eugènia Broggi. Aquesta editora ha recuperat l’escriptor, i el publica al catàleg de la seva nova editorial, L’Altra. És un Pep Puig amb uns quants anys a sobre i un fill (que vol dir molt).

Pep Puig havia desaparegut de l’escena literària catalana fins que un dia, la seva companya, la realitzadora Eva Vila (directora del film ‘Bajarí’), es va trobar Eugènia Broggi pel carrer i això va permetre de reconnectar-los.

—Què hauria passat amb aquests contes si la casualitat no us hagués reconnectat amb la vostra editora?
—S’ha fet una mica mite, aquesta trobada. Això va passar perquè escrivia contes i perquè tenia el desig de compartir-los. Vaig deixar de publicar però continuava escrivint contes per mantenir una vida literària. I tard o d’hora els hauria fet arribar a una editorial. L’Eugènia havia estat la meva editora a Empúries, i ara que havia trencat amb el Grup 62 i fundat la seva pròpia editorial, petita, L’Altra, era ideal: potser en una editorial més gran hauria estat més difícil i, alhora, formar part del seu catàleg, amb en Salter, en Toni Sala i d’altres, tenia molt de sentit.

—Com va anar?
—Li vaig enviar el conte més llarg que havia escrit, el que va al mig dels set relats. Li va agradar. Aleshores li vaig enviar tots els altres contes que tenia escrits i l’Eugènia en va fer una selecció. Era necessari, per aconseguir un llibre intens, en què les repeticions no l’afeixuguessin. Amb l’Eugènia sempre hem tingut molta complicitat, perquè és una editora que creu en la meva veu i voldria fer un salt comercial amb mi i amb tots els autors en qui confia. Ara, el secret de com aconseguir-ho no se sap. Trobo que l’Eugènia es mereix que li passi això i penso que té confiança en mi en aquest sentit, perquè faig una literatura bastant popular.

—Què voleu dir ‘popular’?
—Popular com ho és la pel·lícula ‘The Quiet Man’, per exemple. Abans la gent anava al cine com un acte col·lectiu, ni era elitista ni era estrany. Avui el centre de gravetat d’allò que és popular s’ha desplaçat i ja ens costa, saber què és popular. ‘The Quiet Man’ avui es troba en la perifèria d’allò que s’entén per popular. Perquè el que s’entén per popular ha perdut qualitat.

—Abans de l’Eugènia Broggi, els havia llegit algú altre els contes que ara s’apleguen a ‘L’amor de la meva vida de moment’?
—Algun conte solt l’havia passat a en Jordi Lara, que som amics. Algun conte que em feia sentir content. Però hi ha poca gent ben predisposada de cara als altres i això de donar a llegir contes provisionals… Fa temps, la meva companya se’ls llegia, però amb els contes més recents, que vaig escriure per molestar una mica, vaig perdre aquest suport.

—Contes per molestar?
—Els primers del llibre els vaig escriure per agradar. Però a mesura que avança el llibre, que són també els contes més recents, el narrador ja no és un ventríloc que fa la veu del nen (com en els primers), no es conforma a agradar i prou, també vol incomodar.

—La intenció literària, d’estil, de fer literatura honesta i amb ‘veritat’, és una cosa que us preocupa?
—Parlar de ‘veritat’ sembla molt solemne. Per això sovint utilitzo la paraula ‘trampa’, que és l’altra cara de la veritat. Hi ha autors que fan trampa i lectors que volen que els facin trampes. Perquè la veritat incomoda i per això ja els va bé que els facin trampes. Però si els lectors superen aquestes noses inicials, poden arribar a obtenir un plaer literari. I sí, a mi em molesta molt que em facin trampes. Hi ha autors que tenen gràcia perquè tenen ofici, però no saben reconèixer la veritat o ja els agrada donar gat per llebre. La literatura i el cinema de qualitat avui es troben als marges.

—I què enteneu per ‘marges’?
—Els marges són definits per la quantitat de gent. Són aquests ‘feliços pocs’. És clar que el futbol i les novel·les de misteri hi han de ser, però l’art que toca l’essència, com la poesia, es troba als marges, perquè són quatre gats els que estan disposats a rebre’l. Són quatre gats els lectors de Proust o de Vinyoli. En aquest món global, l’art cada vegada és més als marges.

—Els vostres contes parlen d’un món aparentment ordenat que acaba mostrant els sécs, els rebrecs, que es desajusta. I en aquest procés, un element d’incertesa, de misteri, a voltes d’angoixa creixent, marca el ritme dramàtic.
—També hi ha en els contes una certa vergonya ancestral.

—El conte més llarg, el primer que vau donar a llegir a Eugènia Broggi, és de caràcter autobiogràfic i ho feu explícit.
—És un conte central en molts sentits: hi pots reconèixer coses dels altres contes, transita per diverses etapes de la meva vida, i és una història que havia d’escriure, me la devia, a mi i a un món important per a mi que no ha quedat atrapat en les fotografies. Tenia l’opció de fer-ne una novel·la i avorrir-me, o fer una peça més concisa amb els episodis més essencials de la meva vida. I és difícil, creu-me, fer ús de la ficció respectant aquest món del qual vaig ser testimoni. I crec que sóc bastant fidel a l’essència que vaig viure, a la meva biografia, però necessito la ficció perquè no se me’n vagi de les mans.

—Potser és això, tenir una veu pròpia.
—La veu és una cosa força natural en mi. Allò que no m’és tan natural és l’ofici. Em faria molta mandra, de fer un curs d’escriptura a l’Ateneu. A través de l’ofici es pot arribar al talent? No ho sé. Jo crec en les obres, no pas en els autors. Són les obres que tenen valor. I és una sort fer una bona obra, perquè no ve donada només pel talent tampoc. La màgia d’una obra no pertany a la saviesa, només a l’autor. Perquè hi ha un comportament d’atzar fonamental. Això és el que fa que un autor pugui escriure obres tan desiguals. I també permet d’entendre que hi hagi autors d’una sola obra.

—El títol del llibre amaga una sorpresa a l’interior: a la coberta apareix ‘L’amor de la meva vida de moment’ i a dintre s’ofereix aquest títol amb un afegitó una mica desconcertant: ‘L’amor de la meva vida de moment i que es foti’. El títol té una ironia que després es converteix en cinisme.
—Atorgo a algú la categoria d’amor de la meva vida. Però aquesta mena de premi el relativitzo amb el ‘de moment’. I en aquest relativisme apareix encara ‘i que es foti’, que vol dir: que s’aguanti. És una manera de dir ‘mala sort’, perquè no serà per tota la vida. És un conflicte que ja conté el primer títol un cop hi he incorporat el ‘de moment’. I sí que converteix la ironia en sarcasme quan a sobre hi apareix ‘i que es foti’. Però jo no l’analitzaria tant, perquè trobo que perd espontaneïtat. A mi m’agradava que quan l’explicava a la gent, la gent reia.

Pep Puig llegeix un fragment de ‘L’amor de la meva vida de moment’