Pep Musté: “A Terra Lliure no vam plantejar-nos d’assassinar”

Pep Musté (1957), juntament amb Teresa Putellas (1951), va rebre aquest cap de setmana un homenatge a la ciutat de Vic per la seva militància de dècades. Musté, fill d’obrers del tèxtil catalans, i pagès, és ara un jubilat, militant de la CUP, però durant els anys noranta va ser membre de Terra Lliure, experiència que va explicar en el llibre Terra Lliure: punt de partida (1979-1995). Una biografia autoritzada (Edicions del 1979). Detingut i torturat durant l’operació Garzón, va passar quatre anys a la presó. Putellas l’ha acompanyat sempre. VilaWeb va visitar-los tots dos aquest dilluns per saber una mica més de la militància, de Terra Lliure, i de la seva vida.

—Com és que us fan un homenatge?
—Per la militància. I perquè m’han operat del cor. M’han posat un catèter, i m’han cremat les cèl·lules que provocaven arrítmia. Suposo que això també hi ha ajudat.

—Quan vau començar a militar en l’independentisme?
—Deu fer uns quaranta anys que milito. L’MDT el vam muntar l’any 1984 tres persones: Albert Anglada, Jordi Fàbrega, ara alcalde d’ERC a Sant Pere de Torelló, i jo.

—Qui era la senyora Nogué?
—La meva mare, que treballava en una fàbrica tèxtil a Sant Quirze de Besora, i el meu pare també. A la mateixa fàbrica. Jo vaig estudiar a Sant Quirze fins als vuit anys, quan vaig anar intern als Salesians de Ripoll, fins als setze anys. Internat de capellans. Una vida molt estricta. Ets a deu quilòmetres de casa i només pots veure els de casa teva els caps de setmana. És quan dius, escolta tu, esborrem tot això. No em van tustar. Després vaig fer COU a Vic, i ho vaig deixar. Ja treballava de comptable en una empresa de Sant Quirze de Besora.

—Us vau polititzar a casa?
—No. A casa no parlàvem de política. Feina dura, la dels pares. El meu pare va agafar una malaltia, i va estar de baixa per llarga malaltia. Esquena. A mi em va polititzar que l’Enron volia extreure urani de l’Esquirol. A casa parlàvem molt de la natura, i allò em va tocar la fibra. En alguna reunió em vaig adonar que els qui fotien canya, i qui treia la cara, era més aviat el PSAN. I em vaig interessar per la política. Sí que abans a Sant Quirze havia muntat un grup de jovent que fèiem unes quantes pintades independentistes. Però no passàvem d’aquí. M’hi vaig acostar, al PSAN, però on vaig entrar jo va ser al Moviment de Defensa de la Terra (MDT).

—I a Terra Lliure, quan hi vau entrar?
—El 1989. Fins al 1995.

—Per què hi vau entrar?
—A l’MDT ja va haver-hi una proposta, però jo no tenia prou nivell. Només m’havia mogut per lluites ecologistes. Però quan l’MDT va fer una directiva d’agafar gent de tot el territori vaig aprendre que l’independentisme no era la independència i prou. Vaig aprendre que m’havia de moure en l’àmbit social.

—El 1991 hi va haver una primera dissolució.
—Aquí hi ha una història. ERC va fer la jugada d’anar agafant la gent que era exiliada a Catalunya Nord. I m’imagino que, a part de veure que aquí tampoc hi havia un gran moviment, els exiliats devien tenir ganes de tornar i arreglar els seus papers. I fer una cosa personal. I des d’allà van donar l’aprovació a la dissolució que oferia ERC, sense fixar-se en la gent que érem aquí.

—Les armes d’on les trèieu?
—Ens venien donades.

—I els entrenaments?
—Va haver-hi una formació. Però nosaltres no vam plantejar-nos mai d’assassinar ningú. Més aviat practicàvem la propaganda armada. Nosaltres ens enteníem molt bé amb l’MDT, i si una cosa interessava bellugar perquè la gent ho conegués, ho bellugàvem.

—Per què no vau seguir el camí d’ETA, i atemptar contra persones?
—Mira, era la nostra manera de ser. La idea no era aquesta que dieu. La idea era fer que l’independentisme fos com és ara: que vas pel carrer i en parles. En aquell moment et trobaves que no en podies parlar.

—En quines accions vau participar?
—Això no ho he explicat ni al jutge. No ho he explicat mai. Terra Lliure feia accions contra propietats de l’estat i la banca. Coses franceses, també. Nuclears a Tarragona.

—Poca gent coneix la relació entre Terra Lliure i l’ecologisme.
—Vam fer accions. I sóc ecologista. Vam fer accions sobretot per Ascó.

—La història oficial diu que Terra Lliure va causar cinc morts. Quatre, militants de l’organització manegant bombes. I una àvia a les Borges Blanques, per accident. És així?
—Sí, és així. Va ser mala sort. Es va posar un artefacte al jutjat, i per mala sort la paret va tombar cap a la casa de l’àvia. Eren moments crítics, al principi, i pel que fos els va esclatar.

—També es va disparar un tret a la cama de Jiménez Losantos.
—Pere Bascompte li va disparar al genoll, sí. I s’havien fet seguiments a certes persones, però per espantar-los. Samaranch i una sèrie de gent. Jo en aquell moment no hi era.

—D’infiltrats, en teníeu?
—En principi, no. Però al final es va donar el cas que hi havia el Lobo. Està confirmat, no ell, sinó una altra persona. Jo no el recordo, perquè teníem una manera d’actuar que només teníem contactes amb uns quants. No ens coneixíem tots els escamots.

—Vau fer un llibre, amb més persones, explicant Terra Lliure des de dins. Per què?
—Perquè en quedés constància. I perquè abans, si parlaves de l’MDT o Terra Lliure, et donaven per terrorista. Explicar el perquè va sortir. Van unir-s’hi els grups antifranquistes que creien que tot havia quedat “atado y bien atado”. Molts d’ÈPOCA, alguns del MIL, i de l’Olla.

—Blanca Serra em va dir una cosa molt interessant: no tenim tradició de lluita no violenta. Tenim tradició de lluita armada. De l’altra no. Ara ens aniria molt bé la tradició de lluita no violenta, i hem de començar de zero, com qui diu.
—Ho veig perfecte. Ho veig així. La paraula no sé si és Gandhi, però en certs moments interessa una cosa i en certs moments potser no interessa. I ara que més de la meitat de la gent del nostre país està a favor de la independència, es tracta d’anar sumant lluites. I que la cosa vagi creixent.

—Aquí hi ha dues mirades: uns diuen que els bascs d’ETA han molestat intervenint als Països Catalans. Uns altres que els bascs són els nostres aliats. I punt.
—Políticament hem estat molt a prop. No parlo de Terra Lliure. Parlo dels dos moviments independentistes. Una altra cosa són algunes accions que s’han fet aquí. Terra Lliure, per exemple, va criticar l’atemptat d’ETA a Hipercor i d’actuar a Catalunya. I jo l’atemptat de Vic també el veig igual de malament. Ara, ens ho va dir en Walter, un del País Basc que era a les gestores pro-amnistia: la lluita que fas pel teu país també la fas pels altres països.

—Llegeixo a la premsa que us van acusar de posar dues bombes. Una a Girona. Va anar així?
—Això és veritat. Jo en vaig posar una. L’altra, no. La vaig posar en una oficina de Banesto, que posaven diners per a les Olimpíades. L’altra havia de ser a Banyoles. No van esclatar. Quan vam posar la de Girona vam veure que quan fèiem l’acció corrien dues o tres persones, a les tres de la matinada, que no ens van fer gaire bona pinta. I ja m’esperaven a pocs quilòmetres d’Olot per anar cap a casa. La van desactivar. I a la presó.

—Quatre anys de presó.
—Gairebé. Del juliol de 1992 al 8 de març de 1996. Em van agafar per això. Però tinc quatre judicis.

—Vau rebre tortures?
—Durant cinc dies.

—De seqüeles per culpa de les tortures, n’heu tingut?
—En principi, no. Però mira, això del cor que m’han trobat ara, a la Teresa se li va ocórrer de demanar-ho al metge i…

—Teresa Putellas [T. P.]: Va ser fa poc, visitant la metgessa. Jo havia parlat amb gent que m’havia dit que podia ser que això del cor fos una seqüela de les tortures. A la doctora, que no sabia res de la presó, li vaig fer una pregunta més indirecta: “Si una persona treballa en un pal elèctric i té algun electroxoc i queda inconscient, pot ser que al cap d’uns anys tingui problemes del cor?” I em va dir que sí.

—Us van electrocutar durant les tortures?
—Pep Musté [P. M.]: Sí. Al cos. A les extremitats.

—I vau quedar inconscient?
—T. P.: El van donar per mort.

—I té arrítmies des d’aleshores?
—T. P.: No ho hem sabut mai. Però sempre estava malament. Fent de pagesos, anant a mercat, carregàvem a les quatre del matí a quatre sota zero i ell suava com un beneit. I quan ho vam explicar anys després, el metge ens va dir, ja podeu anar cap a urgències. El van operar ara fa vuit dies. Jo penso que va ser això de les seqüeles.

—I què vau fer a la presó?
—P. M.: Allà vaig treure’m el COU i vaig començar a estudiar ciències polítiques. Un curs i no el vaig acabar. Després de la presó, treballava de pagès a l’hort amb la Teresa. I anàvem a mercat a vendre. Vic, Torelló.
—T. P.: Sempre ens hem negat a fer coses de fora de temporada. Ara ho han ensorrat. Teníem patata, i alguna ceba. I a clients nostres els compràvem mongeta del ganxet, patata del bufet, ceba vigatana. Nosaltres fèiem el planter i els veníem a aquesta gent, i quan  ens en sobrava, nosaltres en veníem al mercat.

—I quan us vau conèixer?
—T. P.: Jo vaig conèixer en Pep perquè el meu fill era insubmís i en Pep l’acompanyava. La meva filla també anava amb els de l’MDT i també els coneixia. “En Pep no serà mai el meu pare, però és el meu amic”, va dir el meu fill. Jo em vaig quedar vídua, i després vaig conèixer en Pep.

—I també militeu, com ell?
—Jo no he militat. Sóc més aviat sindicalista. L’he consentida, la seva lluita. Ha! La meva família sí que està polititzada. Cosa de poble, de caliu de família. De petita, a casa meu, després de dinar, sempre hi havia grans tertúlies. Venia gent de Barcelona, de Nosaltres Sols i d’Estat Català. Estava acostumada de petitona que després de dinar es posava una cassola i ja no ens aixecàvem fins a anar-nos-en al llit. Grans sobretaules. Quan venia aquesta gent, per mi eren com contes, i ens parlaven de Prats de Molló. El meu pare polític sempre va ser Daniel López Bribian [militant de Nosaltres Sols]. Recordo les seves paraules a l’hospital abans de morir. “Tothom critica ETA. Si no fos per ells, encara tindríem Carrero Blanco”. Quan van saber que anava amb en Pep, la meva família em va dir: vigila, que ja saps com ens ha anat a nosaltres. Doncs en el meu primer Onze de Setembre, quan van saber que hi havia anat, la meva família em va venir a felicitar. I abans de morir, l’última carta que va fer la meva mare, la va fer per a en Pep, que era a Brians. El van deixar venir emmanillat a l’enterrament. I Ràdio Vic anava dient, qui vulgui saludar en Musté que vagi a l’enterrament.

—La vostra mare a què es dedicava?
—T. P.: Treballava al tèxtil. La meva mare només va anar a col·legi durant la República, per tant, tot en català. El meu pare, al matí tèxtil i a la tarda horta. Tinc un germà. He treballat de pagesa des de l’any 1988. Abans, altres feines.

—I on vau estudiar?
—T. P.: La família vam anar a viure en una colònia, i allà només deixaven estudiar els nens. I les nenes, que es fessin fotre. Nosaltres no estudiàvem, nosaltres treballàvem. L’amo Pericas pagava l’internat a la Salle als nens. I a nosaltres, no. Però jo sabia que hi havia un professor expulsat de la Universitat de Barcelona perquè devia saber massa coses i el van posar a Linyola. I allà anava, per saber de cultura general. A la colònia hi vaig treballar cinc anys. Dels 13 als 18. Fins que vaig dir a casa: o em compreu un cotxe o em caso. I després vaig anar a l’escola Vedruna, i vaig estudiar català. I em vaig formar. Vaig fer el que vaig poder. Per fer coses.

—I com vau viure els anys de presó?
—T. P.: Quan va haver-hi això de la inserció, i tots hi anaven al darrere, Déu me’n guard que ho fes. Ja el vaig avisar. I també volia estudiar anglès. Si estudies anglès, li vaig dir, no entres a casa meu. L’anglès és la llengua de l’imperialisme. Al final el van deixar per un indult. Res de reinserció.
—P. M.: Jo tampoc la volia, la reinserció. Se’n van reinserir uns quants. Però la reinserció porta darrere l’acceptació dels fets i has de col·laborar amb la policia. Aquí a la comarca ERC eren els únics que estaven a favor de la reinserció. Ni CiU hi estava. I ens van venir a veure a la presó (jo no vaig voler ni veure’ls). Ens oferien la reinserció a canvi de sortir de seguida. Va venir en Puigcercós, i un altre. Jo no vaig ni reunir-m’hi. Al final vaig sortir per un indult.

—Vau passar pel jutge Garzón?
—Sí. Sóc el primer que hi va passar. Quan li vaig dir que m’havien torturat, no en va fer ni cas. I va dir, això no és cosa meva.

—T. P.: La meva germana va donar una carta a Garzón a mà. I ara que va venir fa pocs anys a Barcelona, vam anar a trobar-lo al parlament. I el paio em mirava, aquesta em sona. Perquè jo vaig anar a veure’l milers de vegades.
—P. M.: Nosaltres som dels primers que vam guanyar a Estrasburg. No havia guanyat mai ningú. Com podia ser que Europa ens donés la raó i ell no hagués fet la feina, dèiem a Garzón? I fugia.

—T. P.: I Maragall també. La seva dona, deixa-la anar. Abans, cada Nadal es feia vaga de fam per a reclamar la llibertat dels presos. Va passar Diana Garrigosa i va dir a la seva mare: això de les tortures és mentida. Aneu-vos-en a casa. Aneu a casa. Van passar anys. Vaig seguir Maragall molts cops. I sempre se m’escapava per la porta de darrere o del davant. I quan va venir a Prada, em vaig colar a la cleca. Sempre anaven amb la cleca. I m’hi vaig acostar. La teva dona, el 1992, li va dir que era mentida!

—Com veieu el futur de l’independentisme?
—P. M.: Ara sembla que es torni a revifar. Una organització més endurida, dius? No ho sé. Caldria unitat dins l’independentisme. Per exemple, això que planteja l’ANC d’una llista cívica és tornar enrere. Per molts diputats que tingui, què hi faran, allà? Caldria una estratègia unitària. Ara sembla que anem uns per aquí i uns altres per allà.

—Com valoreu el pas per Terra Lliure?
—P. M.: Content no és que ho estigui. Vaig fer el que creia que havia de fer.

—I per què en vau plegar el 1995?
—P. M.: La decisió era entrar a les institucions i la CUP. Intentar entrar al parlament.

—I com ha anat aquesta via?
—P. M.: Aquesta és la via que ara s’ha de jugar fort. Si fins aleshores érem poca gent, ara sí que podem decidir.
—T. P.: Jo vaig veure que això s’acabava quan el 1992, per primer cop, al Fossar de les Moreres no es va llegir el comunicat de Terra Lliure dient que potser uns plegaven però que ells seguien. No és fàcil treure un comunicat de la presó. Doncs no el van ni llegir.

—Res a afegir?
—T. P.: Que aquest homenatge del cap de setmana també va servir per a donar les gràcies. Penseu que durant els seus judicis, es van demanar deu milions de fiança. Doncs un matí ens vam posar al telèfon i abans de mitjanit teníem els deu milions. I això s’ha d’agrair.