Pep Gimeno, Botifarra: “El disc és una protesta feminista, un reconeixement al paper de les dones”

Pep Gimeno, Botifarra, ja ha penjat a Youtube les cançons del disc Ja ve l’aire que llança avui. Segons el web oficial, aviat serà a totes les plataformes i també es pot encomanar el disc físic.

Fa unes quantes setmanes, en va avançar el tema que du el mateix nom i que canta amb Titana. Diu que tot l’àlbum l’ha fet amb cançons velles que li han arribat i que ha treballat i ha fet seues. Un homenatge a les dones, diu. I durant la conversa va anomenant totes aquelles de qui ha begut i les qui l’acompanyen en aquesta nova aventura.

Aquesta entrevista ha estat complicada de transcriure perquè té una banda sonora ben especial. Pep Botifarra, amaneix la conversa amb tot de cançonetes, frases fetes, dites o facècies. Així és com teixeix el món que l’agombola. Així, amb les paraules que ha mamat al poble i a la comarca, congria un ecosistema etnogràfic i musical que l’ha convertit en això que és: un cantant únic. La baula imprescindible per a la transmissió intergeneracional de tot el saber ancestral, aquell que pràcticament no s’ha escrit i que ha arribat a aquest segle a través de la comunicació oral. Amb totes les contaminacions, tots els viatges d’anada i tornada.

Trobem el Botifarra en el seu lloc de feina a l’Arxiu Municipal de Xàtiva. Allí documenta bona part dels centenars d’hores d’enregistrament que ha llegat a Xàtiva perquè siguen digitalitzades. En un moment donat ens mostra una llibreta amb totes les planes escrites amb una lletra atapeïda, sense marges. Són materials que ha arreplegat, que transcriu i que s’aprèn de memòria. Parlem del disc, de com viu les emocions que desperta en els seus seguidors i del concert que farà el 13 de gener al Palau de les Arts. Encara que no és la primera volta que xafarà aquell escenari, reconeix que està molt comboiat quan diu que ja hi ha un milenar d’entrades venudes.

—Com és aquest disc?
—La gent trobarà el Botifarra, però és una miqueta diferent. Són cançons velles convertides, amb una lletra un poquet nova. És un disc que he volgut dedicar a les dones. A les dones treballadores. A les dones que han anat tota la vida al magatzem. I totes les col·laboracions que tenim a les cançons també les fan dones. Crec que s’ho mereixen tot.

—Ja hem escoltat la cançó “Ja ve l’aire”, que feu amb Noèlia Llorens, Titana. Quines altres cantants hi apareixen?
—Maria del Mar Bonet, Maria Arnal, Judith Neddermann, Carmen París, que canta la jota, el que toca. I la meua filla menuda. Quan era xicoteta cantava, però quan va complir onze o dotze anys va dir, ara ja no vull cantar més. Ara canta al disc, però em va demanar de no fer-la pujar a l’escenari i ho he respectat. I amb ella he fet una cançó de bressol. Normalment, s’associen les cançons de bressol a les dones, però jo als meus fills també els he cantat quan eren xicotets. Estic molt content. Fins i tot, la portada del disc l’ha feta també una dona.

—Us manteniu fidel al vostre estil?
—Sí. No ho vull perdre per res del món. Jo vinc d’on vinc. El disc són cançons velles convertides en noves. I cançons de magatzem. “Ja ve l’aire” és una protesta que diu: “Ja ve l’aire, ja ve l’aire, ja ve l’aire del migdia, ha vingut un pardalet a portar-nos l’alegria”. Vull dir que ja… “Senyor amo, senyor amo, això no n’hi ha raó, que han tocat les dotze i mitja i encara estem en el muntó”. Què vol dir? Que les dones, pobres, després d’estar al magatzem, se n’anaven a casa a fer el dinar. Això és una protesta, i la darrera copla diu que si volen més hores, que paguen més. La cosa no ha canviat gaire de llavors ençà.

—És un disc reivindicatiu?
—Sí.

—Heu comptat amb la participació de Feliu Ventura per a fer les lletres.
—Ha fet les lletres, sí. Jo n’he tret de velles. Hem fet una jota de ronda, de la Vall d’Aiora, on parlen castellà. Però és que la Vall d’Aiora, la Canal de Navarrés són els nostres germans, encara que parlen en castellà. Les llengües no ens han de separar, ens han d’unir. Nosaltres sempre hem tingut molt bona relació i m’agrada molt el folklore de la Canal de Navarrés i la Vall d’Aiora. I hem ajuntat el Matarranya, que és Aragó, però parlen català, o valencià, com vulgues dir-ne. Carmen París hi ha participat i ha quedat preciós.

—També teniu una nova formació musical.
—Les meues arrels són rondalla. Passa que ací, com que són cançons de primers de segle passat, ja hi havia violí, ja hi havia acordió, guitarra, i molta percussió. Tenim Robert Moreno, la baixista és Martina Sabariego. Miquel Pérez és el meu guitarrista i Tóbal Rentero, que toca cordes, dolçaina, ho sap tocar tot… fa agonia. [Riu.]

—Ja teniu experiència a cantar a l’escenari del Palau de les Arts.
—No recorde els anys que en fa, perquè sóc un cas perdut, però la Federació de Bandes de Música del País Valencià ens digueren que havia de fer el Botifarra a banda amb tres bandes. Els meus amics de Canals, vingueren d’Alcoi, i la banda d’Atzeneta del Maestrat… Allò és molt gran, és enorme.

—Però ja heu venut moltes entrades.
—Prop de mil! És molt fort! [Riu.]

—Com us prepareu per a un concert així?
—Estic una miqueta espantat. No estic acostumat a totes aquestes coses, però crec que bé… La gent que ha col·laborat i m’ajuda ho fa molt bé. Al meu representant, Juan Diego Sánchez, a genollons no puc pagar-li el que fa. L’altre dia, Fina, la meua dona, em diu, “té més comboi Juan Diego que tu”. Cada dia em crida, “Pepe, que això, que allò altre, que he estat pensant que en el tema de ‘Teranyina’ posarem dos balladors perquè acaba en dansà, que posarem moqueta…” A mi em diu que només m’he de preocupar d’ensenyar-me les lletres. Aquest concert té una concepció diferent. Jo vinc del carrer i estic acostumat a cantar al carrer. He cantat fins i tot damunt de la bastida d’uns obrers o damunt un tractor amb palets. Això és el que jo faig. Això de les Arts ens ha fugit una miqueta de les mans, però bé…

—A l’anterior entrevista, a casa Cuesa, vàreu dir que teníeu ganes de fer un disc de cuplets, que és aquest que ara traieu, però també un de càbala.
—Això està més agre. Sí que m’agradaria, perquè sé moltes cançonetes que me les cantava la meua iaia, molt curtetes, però crec que amb un bon arranjador ha d’eixir bé. Les cançons dels nanos d’ací de Xàtiva. Les de jugar. Sempre vaig fotent la marrana perquè no sé pronunciar el Halloween eixe. Jo els dic que ací, al País Valencià, tenim una festa més bonica que eixa i que té una cançó, que és la cançó del fanalet. Les cançons de càbala, la lluna, el sol, l’escala que puja al cel, totes eixes cosetes… Me les cantaven ma mare i la meua iaia, i la tia Emilieta. Aquests dies, he anat a cantar als col·legis, perquè ací, a Xàtiva, el dia 25 de novembre, per santa Caterina, se celebra les Catalinetes. És una cançoneta per als xiquets que és càbala perfecta [taral·leja] i jo sempre hi insistesc, les cançonetes del fanalet… perquè no se’ns obliden… I hi ha embarbussaments de xiquets. En vaig arreplegar un a Massalfassar, de Lolita Torregrossa, molt bonic: “Jo tenia una flauteta, me la va furtar una gosseta, gosseta torna’m la flauteta, no te la vull donar si no em dónes lleteta, lleteta no, de la cabreta, cabreta…” Tot això vull gravar-ho quan puga.

—Parleu del contacte amb els més menuts. Aquesta és una manera d’inculcar-los que hi ha vida fora de les pantalles…
—L’Albaladejo, aquest polític de Torrevella, va dir que sóc un llop amb pell de xai i que adoctrine els xiquets… I tenia raó, l’home. Bé, ells ho fan tota la vida. Jo no adoctrine, jo done cultura, i per a mi és un orgull cantar en la meua llengua.

—Moltes cançons o facècies amb què treballeu són de persones que ja no hi són o que són molt grans. Un dia, això s’acabarà.
—Avui, el referent més gran que tinc és la tia Tere, la monja. Té 75 anys, no és gaire gran. La tia Maria, la fornera de la Torre; Lola Tortosa, la meua cantaora; la tia Pepica, la soldaeta, que té 92 anys… Ja no en queden més. I homes? Encara menys, perquè els homes eren menys cantadors… El tio Batiste, el tio Pijirri, el tio Tramut, el tio Catarro… Tota aquesta gent fa més de vint anys que s’ha mort. L’altre dia va venir una xica de la Pobla Llarga i em va portar una endevinalla, i dues o tres dites. “Jo te les porte, si tu ho aprofites, bé”. És clar que sí! S’ha de guardar tot.

—I aquestes dones que encara són vives us sorprenen amb coses noves?
—Sí. Un dia em crida la tia Tere tota sufocada, “Pepe, que com que m’anomenes pels llocs, del col·legi m’han dit que hi vaja i explique alguna cosa als xiquets. I jo què he de dir?”. Jo li dic, “com que vostè no sap res…” I al cap d’uns dies la vaig cridar i estava contentíssima perquè havia anat tot molt bé. Per l’amor de Déu! Contes, embarbussaments, succeïts, cançons… Es posa a parlar i no calla. És una barbaritat.

—Totes aquestes coses són les que aneu dient en els concerts, entre cançó i cançó. És poc habitual.
—Saps que diu molta gent? Que conte acudits. I jo dic, acudits?, no en conte cap, el que passa és que ho deien amb tanta gràcia, i són coses que se’t queden… El tio Leandro, el vaig conèixer a Beneixida, després de la pantanada. Jo sempre m’asseia al seu costat quan entrava al bar a esmorzar. I contava coses. “Pepe, quan el Senyor féu la llum, jo ja devia dos rebuts”. No és un acudit, però… I contava i contava… Jo quan era jove em vaig casar i no tenia havers i vam anar a viure a casa dels meus sogres. I ell, que bevia prou, diu: una nit, novençà, me’n vaig anar de festa i vaig tornar a les quatre del matí amb un pet, i en comptes d’obrir amb la clau, volia obrir la porta amb el puro. I de cop s’obri la porta i ix la sogra: a tu et pareix bonic, a les quatre del matí, la teua dona gitada? Ens enterraràs a tots del disgust. I salta ell i diu, bo estic jo ara per a fer clots! Jo què sé… Són coses que no es diuen amb cap mala intenció, però crec que s’han d’explicar. I jo disfrute. La meua infantesa i la meua joventut ha sigut amb ells i no ho canvie.

—I la gent es queda penjada del Botifarra.
—Supose que s’ho passen bé. No ho sé. Jo sóc així. Frechina [Josep Vicent] diu que el que jo faig no és habitual, i Vicent Torrent també m’ho diu. Em diu, tu solet, rei, t’has muntat la paradeta, no hi ha ningú que faça això. A mi em fa vergonya això que em diu Vicent Torrent. Jo sóc un fan d’ell. Al Tall és el meu referent i jo recorde que tenia 13 o 14 anys, el 1973 o 1974, quan els vaig sentir cantar en valencià i em van caure els calçotets a terra. Vaig dir, hòstia! Això no és el que hem sentit tota la vida. Mira, en ma casa, el meu germà moltes vegades em diu, “això pareix casa Pepe merdes, ací sempre hi ha gent”. I no és bonic, això? La gent ve a veure’m, a estar-se allí. L’altre dia vingueren uns coneguts que em diuen, “mira, portarem l’esmorzar i estarem allí i donarem una sorpresa al meu home”, com si jo fos el regal. Era una xica de Barcelona que viu a Olocau. Van esmorzar allí, i aquell home, quan es va veure en la casa Cuesa… Mira, que fort i que bonic.

—Això és el que volíeu, quan vàreu començar a arreglar la casa.
—Sí. Vaig dir que l’arreglava perquè volia preservar el patrimoni no de la meua ciutat, el patrimoni de l’horta de Xàtiva, que no és que estiga perdent-se, és que com aquell que diu, ja no en queda res. I a mi m’agrada que vinga la gent… Quan et deia els noms de la gent de qui he après molt, m’ha faltat citar Carmen Peris. Té més de vuitanta anys. Vull ajuntar la tia Tere, Carmen Peris, la tia Pepica i la tia Maria, encendre el foc i que conten… Com quan jo era xicotet, amb la iaia Milagros, la Botifarra i la iaia Otília... Això seria una meravella, però com que ha passat tot això de la pandèmia, no ho hem pogut fer. A la gent li agrada. Sort que ha passat el tren i encara l’hem pogut agafar. Quan Al Tall van començar en els anys setanta, això era una ruïna, la llengua, la cultura, les cançons. A mi el tio Moreno em marmolava. Jo anava a Torrella amb bicicleta, no tenia moto, i em deia, quants anys tens? Jo tenia dotze o tretze anys i em deia, deixa estar aquestes destrellatades, que això són cançons de patir, el que has de fer és buscar-te una xicota ben plantada…

—Hi feu actuacions, a la casa?
—Sí, sí, actuacions… casolanes, perquè no ens deixen fer més coses. La meua àvia deia que qui té padrins el bategen, o que s’han de tenir amics fins a l’infern. Però jo, com que no en tinc, no puc fer més de quatre coses. Però jo el que vull és que disfruten. I ara amb això del disc, és el mateix, que la gent disfrute… Això és el mecanisme d’una botija. És molt simple.

—…
—Saps què passa? S’ha de mamar. Ma iaia deia que la punxa, quan naix, ja punxa. Jo quan era menudet pensava, ací no hi ha res apuntat, no hi ha res gravat, això s’ha de gravar, perquè si no, es perd. I més, en la meua llengua.

—Som a l’Arxiu Municipal de Xàtiva. Ací és on hi ha tot aquest material que heu recollit.
—Ho tinc ací [mostra un aparell de CD]. Jorge, aquell xic d’allà, ho està digitalitzant. Hi ha molta feina. Són unes tres-centes o quatre-centes cintes que també s’han de documentar. De qui és la veu, què canta, per què, si és una polca, una masurca, un fandango, una seguidilla, un cant de batre, un cant de llaurar… I quan estiga acabat, s’ha de quedar a l’arxiu. S’ha de guardar, i el dia de demà, si hi ha algun boig com Botifarra, que vinga i que hi puga aprendre. Perquè crec que això és del poble i s’ha de tornar al poble. Quan em diuen, eixa cançó és teua? Això no és meu, això és del poble i s’ha de tornar al poble.

—Dèieu que sou rar, però ara hi ha més gent que vol fer això mateix.
—Sí. Per exemple la Maria… És una passada. Quan la vaig sentir la primera vegada, hòstia! El primer que pense és, si alçaren el cap! Perquè ells ho cantaven, ho tenien, t’acollien, però ni ells ni jo no podíem pensar de veure a Barcelona en una Diada Obrint Pas davant deu o dotze mil persones cantant la “Malaguenya de Barxeta”… Això on s’ha vist?

—A banda del concert del dia 13 de gener a les Arts, ja teniu més dates?
—Segurament anirem a Madrid.

—Com Zoo!
—Que fort, això de Zoo! Això s’ha de treballar. Panxo és un crac. Tenim concerts a Madrid, a Alcoi, a Xàtiva. A Madrid ja hi vaig anar amb Carmen París, al Conde Duque. Carmen em diu, hem de ballar un xotis, i jo li dic, jo no sé ballar, li vaig clavar cada xafà. També a San Sebastián de los Reyes. Enguany he estat a Granada, a Saragossa, el mes passat, i a La Rioja. I sobre el tema de la llengua, cap problema. Cap ni un. Jo crec que n’hi ha més ací… Quan vaig anar a La Rioja, una senyora major em ve i em pregunta, “lo harás en valenciano?” i li vaig dir, “en castellà i en valencià”, i ella em diu, “me parece perfecto”. Ningú va dir res. Els vaig dir que amb el meu pobre castellà els diria el què hi havia i res més…

—Com feu les intervencions entre cançó i cançó quan canteu fora del país?
—Em limite. El castellà el tinc molt verd. Faig algun embarbussament…

—Com us presenten quan actueu fora del país?
—Un valencià que es dedica a recollir cançons antigues, costums i tal… Em va fer gràcia, a La Rioja, n’hi havia dos o tres que se sabien l’“U d’Aielo” en valencià… A Granada em van demanar la “Malaguenya”… Però el més fort és que una dona d’allà em digué, “me ha gustado mucho lo que has hecho, tienes más tablas que un carpintero”. Els vaig explicar que nosaltres som al costat de la Meseta castellana, al costat d’Almansa, i la gent d’Andalusia pujava a segar l’arròs i ells duien les cançons. La cultura popular tant és ací com allà. Un dia vaig cantar una petenera i un historiador andalús, Antonio Manuel, que va venir a casa Cuesa a fer una conferència sobre l’expulsió dels moriscs, em diu, l’has cantada a l’estil antic que es cantava abans, que ja no es canta. Perquè es va quedar ací i allà va evolucionar diferent. El folklore va d’un lloc a un altre. D’Andalusia venien i feien la temporada de l’arròs. Primer, segaven ací, d’ací se n’anaven a la Ribera, de la Ribera se n’anaven al Delta de l’Ebre, i d’allà, a l’Estartit. Imagina… Tenim malaguenyes, sevillanes, granadines… A Xàtiva hi ha una sevillana.

—Aquest intercanvi amb cançons també el percebeu amb les Illes i el Principat?
—Jo sóc un enamorat d’un senyor que li diuen Biel Majoral. Sóc molt selectiu, tinc molt de gust. La primera vegada que vaig ser a Mallorca era l’any 1980, en un poble que es diu Petra. Els cants de batre mallorquins, els fandangos… és tot tan semblant. L’altre dia vaig ser a Cassà de la Selva i vaig estar parlant amb Artur Blasco. Té noranta anys i ens cantava cançons de pastor del Pirineu. Espectacular! I et fa un romanç. “La reina Amèlia està malalta, la filla del rei francès, anaren a visitar-la comtes ducs i cavallers…” I me’l sent i dic, hòstia, això ho cantava la meua àvia!

—Hi ha una línia que uneix tot això.
—La llengua és el primer, i després ve la resta. Hi ha romanços que es canten a tota la Mediterrània… Ací no hi ha ni trampa. És cantar i escoltar el que et conten els altres…

—Al Principat també hi anireu?
—Hi ha alguna cosa. A l’estiu… L’altre dia també vaig ser a Manresa, vam obrir-hi la fira amb la banda. Quan vaig al Principat, uf, note com m’estimen i jo els estime a ells. [Riu.] Molta gent em diu, “quan diuen Xàtiva, ho associe amb el Botifarra”. Que fort, eh?