14.02.2016 - 02:00
|
Actualització: 14.02.2016 - 07:56
De bon principi, el documental ‘Campo a través’ sobreimpressiona la llegenda que respon el què i el perquè d’aquest projecte dirigit per Pep Gatell, membre històric de La Fura dels Baus, que dissecciona les essències del restaurant Mugaritz. Llegim: «Una mirada íntima a un equip que dilata els confins de la gastronomia. A una forma d’intuir un camí inexistent que s’ha de construir. A la filosofia de treball, de coneixement, de patiment, de talent i de gaudi. Una mirada a Mugaritz, un espai d’evolució constant que, des del 1998 segueix el seu camí.»
Què vincula la companyia la Fura dels Baus amb el restaurant Mugaritz? Per què és la gent de La Fura qui pot mostrar l’essència del Mugaritz? Perquè el documental mostra una mirada de creador a creador. I no ens estranya que Pep Gatell, a qui entrevistem, ens confessi amb passió: ‘Som ànimes bessones!’. Certament, més enllà del relat que gira al voltant del restaurant, el film ens mostra quins elements mentals s’accionen en un procés creatiu que tiba cap al límit, cap a espais no explorats, cap a conceptes replantejats, cap a elements oblidats.
La força d’aquest documental prové d’un accident: enviar un càmera durant dos mesos al restaurant per enregistrar la quotidianitat de l’espai, per cercar el més íntim sense que es noti. I el que va passar va ser que el càmera va quedar atrapat per la força del lloc i de la seva gent. I sí que va atrapar essencialitats, però no pas en imatges, sinó en les converses de l’equip del restaurant, sovint espontànies, contundents, definitòries, angoixants, essencials, veritables, també amb elements de de fidelitat gairebé religiosa. De la força del Mugaritz no se n’escapa ningú. Però així com els ‘àudios’ capturats eren d’un gran valor, les imatges, descuidades per la força de la inducció del lloc i la seva gent i el seu dir, no eren les desitjades. Tanmateix, el tresor ja el tenien. Aleshores, la feina va ser seleccionar el millor material. I van ordenar-lo a partir dels territoris següents: reflexions, somnis, davant del món real, perfecció i excel·lència, el preu del plaer, posada en escena, camp a través, el projecte, futur. Fet això, calia tornar al Mugaritz a enregistrar les imatges, que aleshores foren impecables, poètiques (perquè tenen un dir poètic). Ja sabien el que havien de mostrar.
El documental és un seguit d’imatges en un dir poètic, impecables i impactats, mentre les veus, corals, de la gent de l’equip del restaurant, van expressant idees i reflexions. Tot en veu en off. No surten mirant a càmera fins al final, als crèdits (i realment tampoc hi miren). Som veus plenes d’idees i essències, moltes textures de veus diferents, que atrapen l’espectador. I el dir, que no perd intensitat. I parlem sobre la comoditat-incomoditat, la memòria com a experiència, un estat vital de crisi permanent, l’ordre limitant, l’error estimulant, la porositat en la creació, la importància dels somnis (‘però primer cal somniar-los’), els somnis com a esbossos i com a abstraccions també, la condició d’uns sentits desperts però relaxats, la percepció del món, el restaurant com un món paral·lel, la natura com a part del ser del restaurant, la importància de l’estat anímic en un món de subtilesa i de detall, la creativitat lligada a la innovació i la cultura, la gestió dels egos, la complicitat amb els comensals, la boca com a territori íntim (‘molt íntim’), treure el comensal de la zona de confort, un àpat que no ha de ser bo sinó que ha de tenir sentit, una filosofia a la boca, la incertesa i la incomprensió de la creativitat, trencar murs, projecte obert, la voluntat de fer un món millor, preguntar-se per què passen les coses, projectes fallits que ensenyen un munt de coses, un projecte que t’absorbeix o t’expulsa, la capacitat d’atraure gent amb la qual es comparteixen coses, un restaurant que no ho és, un projecte centrífug… Uf!
Pep Gatell, director de ‘Campo a través’, ens parla d’alguns aspectes d’aquest documental.
—Que tot el documental se sustenti en un dir ple de veus en off, tenia el seu risc. Per què el vau plantejar en aquest format?
—Hi ha moltes textures de veu i de moltes edats diferents, i això fa possible que funcioni. Vaig enviar un càmera durant dos mesos a conviure amb la gent del Mugaritz, allà a Errenteria. Quan va tornar a Barcelona, les imatges que va portar no eren bones, perquè en el Mugaritz el van imbuir, el van fagocitar. Però això va anar molt bé per captar les converses i reflexions de tota la gent del restaurant. Ens vam trobar un relat de valors: què ens mou, perquè som aquí… Són converses sobretot d’ells parlant entre ells. I així vam trobar aquestes perles. Vam fer una feinada de tria i vam ordenar les converses segons uns apartats. Vam fer una feina de constructivisme. I després vam tornar al Mugaritz a gravar les imatges que apareixen al documental. El que és Mugaritz és el que diuen. I és de tal intensitat que necessites concentrar-te, però no et costa, perquè és interessant tot el que diuen i esperes a veure què diran i què diran i què diran.
—En quin any està enregistrat el documental?
—Vam gravar tota la temporada del 2014.
—És un documental fet de creador a creador. És una constant preguntar-se sobre què és la creativitat, els seus límits, la creativitat com un espai d’incertesa i incomprensió.
—Certament, en aquest sentit el Mugaritz i la Fura som ànimes bessones. Tenim en comú el risc, la posada en escena… És increïble. I això ens ha forjat una relació molt forta de complicitats. La relació va començar amb la col·laboració que Mugaritz va fer a la nostra obra ‘Degustació de Titus Andrònicus’ el 2010: Volíem fer el banquet amb el Ferran Adrià, però justament aquell any era el que va decidir tancar el restaurant elBulli i anava massa enfeinat. Va ser honest amb nosaltres i ens va dir que no podia. Entre els altres cuiners catalans per primera fila, no vaig trobar amb quin encaixar. Amb tot això, vaig veure la web del Mugaritz i em va agradar. Vam demanar taula i quan vam acabar de dinar els vam proposar el projecte. Vam entrar a la cuina del restaurant i l’Antodi Luis Aduriz estava nerviós i quan ens va veure es va posar vermell. Aquell detall em va fer pensar que anàvem bé. Aquella mateixa tarda ja vam parir tots els plats de ’Titus Andrònius’. Ens vam entendre de seguida. Aquell espectacle va ser increïble. Jugant amb el que veus i el que olores vam provocar reaccions fortes als comensals. Hi havia espectadors que es desmaiaven i després es recuperaven de seguida. No sabíem per què passava. Un metge ens ho va explicar: primer els comensals veien una escena impactant d’una dona sense braços vomitant sang i l’impacte provocava que es tanqués la boca de l’estómac, però al mateix temps, es podia olorar una aroma de sucre de fira que feia obrir la boca de l’estómac i feia entrar en contradicció el sistema nerviós parasimpàtic, que no entenia res i es col·lapsava.
—I després de ‘Degustació de Titus Andrònicus’ vau continuar col·laborant?
—L’Andoni Luis Aduriz va veure com fèiem un grup de treball per preparar els actors pels nostres espectacles i ens va proposar de fer un taller per a l’equip de cuina i de sala del restaurant. Sovint la en la nostra societat hem oblidat el joc, passar-nos-ho bé, la gent arreplega massa vergonyes… Nosaltres treballem tot això. I els hi vam fer aquest taller i va anar molt bé. I després vam col·laborar amb ells en un primer vídeo, on presentàvem la recepta d’un plat, ‘Macaron de caza’, a la nostra manera. Era una recepta molt antiga feta a partir del principi que la sang fresca emulsiona com la clara d’ou. Es va presentar a Madrid Fusion i va ser molt impactant. I encara vam fer un altre vídeo, ‘El juego en la mesa’, a partir d’un joc de «tabas», un consomé que se’l prenia qui guanyava el joc. Això passava en un moment del menú del Mugaritz. En aquell cas vam anar fins al japó a gravar, perquè l’argila de les peces del plat, la caolinita, és originària d’uns artesans japonesos del segle XVII.
—I vau arribar al documental ‘Campo a través’.
—L’Andoni volia fer un documental sobre la manera de treballar que tenen, la creativitat i quan va veure el videoclip del «tabas» em va proposar que el dirigís jo. Tot i que ja havia fet molts vídeos, per a mi ha suposat el primer documental d’una hora. Estic content del resultat.
