04.10.2015 - 06:00
Pep Fornés, el director del Museu Etnològic de Barcelona, no para de repetir que el seu museu és el de la gent corrent. No és el dels polítics, ni un museu d’art, sinó un museu social que commou i fa pensar. Després de quatre anys tancat el museu torna a obrir avui les portes amb les parets renovades, però sobretot amb una nova manera d’explicar i presentar les peces que l’apropen a un autèntic museu etnològic del segle XXI. Segons diu el mateix Fornés, és el que una ciutat com Barcelona i la seva gent es mereixen.
— Després de quatre anys es reobre el Museu Etnològic. Content?
— Sí, després d’haver passat per tota mena de vicissituds finalment podem obrir portes. Han estat gairebé cinc anys on hi ha hagut fins a dotze projectes diferents sobre com havia de ser el Museu Etnològic. A més des que vam tancar el 2010 hem passat per tres consistoris de colors ben diferents. Tot plegat ha posat a prova la nostra capacitat d’inventiva i fins i tot la nostra professionalitat com a etnòlegs.
— Quines han estat aquestes vicissituds?
— Dir que hem estat tancats per obres és un eufemisme però en realitat la demora ha estat perquè no es tenia gens clar a nivell polític quin museu etnològic calia per Barcelona. Nosaltres com a professionals teníem claríssim quina aposta calia fer: un museu social, proper a la gent. Això no és cap invent nostre sinó una tendència que fa anys que s’aplica arreu: a Brasil, a València, a Lugo… És una pena que el Museu Etnològic de Barcelona, que un dels més antics i ben assortits de l’estat espanyol, celebrés el seu setantè aniversari tancat.
— I com ha de ser aquest museu social?
— Un museu d’etnologia és un lloc on s’interpreta i es planteja com canvia la societat en què vivim. No és un lloc on vas només a veure art sinó que també expliquem els significats dels objectes. Volem fer pensar i per això no podem renunciar a explicar-ho tot. I això és un exercici més complex però no més complicat. Aquesta és l’aposta que hem fet; som un museu que no hem anat al més fàcil. No som ni volem ser un museu convencional, volem commoure. Si avui en dia un museu no transmet emocions, no té sentit que existeixi. En aquest país ja tenim molts museus on es presenten coses boniques: nosaltres volem fer pensar.
— Heu estat molt crític amb la creació del Museu de les Cultures.
— Sí, ha estat una experiència difícil que jo, com a director del Museu Etnològic, sempre he discutit clarament. Des d’un bon principi se’ns va excloure d’aquesta iniciativa unipersonal de l’equip de gestió museística de l’Institut de Cultura de Barcelona i per tant no em sento en absolut vinculat amb aquest projecte.
— Esteu d’acord amb la unió de tots dos museus anunciada per l’Ajuntament?
— Si el Museu de les Cultures del Món vol formar part de l’Etnològic, ha de canviar totalment de línia: deixar de ser un museu d’art per ser un museu d’antropologia. Ara per ara és un museu que utilitza objectes etnològics però que els presenta com a objectes artístics. Una màscara africana no és una obra d’art sinó un objecte sagrat i li falta mostrar el coneixement científic. No cal renunciar a provocar les dues emocions: per un costat és bell i per l’altre s’ha de dir quin significat té. A més al Museu de les Cultures del Món només hi ha peces que són de fora d’Europa. Això en una ciutat cosmopolita com Barcelona és una aberració perquè no té cap sentit fer museus que expliquin les cultures per separat.
— Sovint dieu que al Museu Etnològic hi ha el patrimoni dels subalterns. Què vol dir això?
— Som un país que no té grans tresors: mai hem estat un imperi, no hem robat res… i per tant tot el que hem pogut arreplegar són del camp, de la cuina de casa. Hi ha museus que tenen grans pintures, de grans autors, amb noms i cognoms i el Museu Etnològic té el patrimoni de la gent corrent i senzilla, els subalterns. Aquests són els nostres tresors i els expliquem amb la cara ben alta i de forma complexa.
— Com s’ha repensat l’exposició permanent del museu?
— Per començar no tenim cap exposició permanent. El més fixe que hi ha és la reserva, que està oberta als visitants i presenta una mostra significativa de les nostres col·leccions. La novetat més gran és el mur tàctil, una idea extreta del Museo de les Culturas del Caribe de Barranquilla, a Colòmbia. Allà tothom pot experimentar amb objectes etnològics reals i com que no som un museu d’història no hem de presentar els objectes de manera cronològica: hi ha nines índies, guarniments de la festa major de Gràcia, estris de cuina…
— La xarxa d’exposicions itinerants també és una part molt important del museu.
— Durant aquests quatre anys que hem estat tancats ens hem mogut fent altres coses, com ara dissenyar més de quinze exposicions divulgatives que han recorregut tot el país. Són de temàtiques molt diverses – el Calendari dels Pagesos, els catalans a l’Orinoco, la pirotècnia de festa…- i les hem fet en col·laboració amb entitats de tot el país. No han parat de rondar perquè són molt barates de produir, senzilles de transportar i oferim un programa de suport que es pot fer servir si es vol. Som un museu viu que no es vol tancar entre quatre parets. Si preguntes a la gent quin museu coneix de Barcelona et diran el MNAC o el Picasso però si els hi preguntes amb quin han tingut relació et diran que l’Etnològic.
