Pep Cruanyes: ‘Si l’estat espanyol no reconeix l’assassinat de Companys el denunciarem a Europa’

Fa exactament setanta-cinc anys el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, es trobava reclòs al Castell de Montjuïc a punt de ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals. Sis dies més tard seria afusellat a dos quarts de set de la matinada al fossar de Santa Eulàlia. ‘Per Catalunya!’, va cridar en el seu últim sospir de vida.

Dijous se celebraran setanta-cinc anys exactes d’aquell fatídic dia i per commemorar-lo, la Comissió de la Dignitat celebra avui un acte especial. Un acte d’exigència que tindrà lloc a la Sala Oval del MNAC a les 12 del migdia i que estarà obert als ciutadans que s’hi acostin. Pep Crunayes, president de la Comissió de la Dignitat, ens explica que aquest any es vol donar una dimensió més gran a l’homenatge, tenint en compte la xifra de l’aniversari: ‘La intenció és fer un crit de reivindicació davant l’estat espanyol’. I és que s’ha requerit al govern que condemni l’assassinat d’una vegada per totes i es declari nul el judici al qual va ser sotmès Companys. Crunayes és clar: ‘Si abans del dia 15 no ens han dit res, els denunciarem a Europa’.

—Heu demanat al govern espanyol i al Tinent General Ricardo Álvarez Espejo, màxima autoritat militar de Catalunya, que condemnin l’assassinat de Lluís Companys. Heu rebut resposta?
—De moment no. Vàrem enviar una carta el dia 5 d’octubre i de moment no hem rebut resposta. Al govern li demanem que facin aquest acte de reconeixement, homenatge i restitució. Com han fet França i Alemanya, que demanin perdó per la implicació en aquest crim i que anul·lin el procés de Companys. A la màxima autoritat militar de Catalunya, li demanem que el dia quinze tingui una participació activa d’homenatge al president Companys perquè va ser afusellat a Barcelona i sotmès a un consell de guerra.

—Confieu a rebre resposta?
—A veure, si nosaltres ho hem fet, és perquè pensem que és just fer-ho. I perquè que com a institucions democràtiques que són, i per tant, que condemnen d’una manera clara, franca i sense dubtes aquest crim, ja és hora que facin aquest gest. I que sigui definitiu. Creiem que és el normal i que es faria en qualsevol país. De tota manera, si l’estat espanyol no respon, la Comissió de la Dignitat el denunciarà davant del Parlament Europeu i del Consell d’Europa.

—Les Nacions Unides ja han requerit a l’estat espanyol que repari les víctimes del franquisme i anul·li els processos injustos. Què més es pot fer per denunciar aquest greuge?
—El que s’ha de fer és denunciar i fer conèixer al món quina és l’actitud de l’estat espanyol. Quan els relators de l’ONU venien aquí, desconeixien el tracte rebut per les víctimes del franquisme. I se’n feien creus. Si ja se sorprenien els relators, que estan especialitzats amb la qüestió dels drets humans i de l’incompliment, més ho desconeixerà la resta del món. Per tant, el que hem de fer, és donar-ho a conèixer i posar en evidència que Espanya incompleix els requisits mínims i les exigències que les Nacions Unides els requereix amb el compliment dels tractats que el mateix estat espanyol ha signat, i en concret, de respecte dels drets humans. Recordo que va ser ratificat l’any 1976, fins i tot, abans que s’aprovés la constitució espanyola de 1978.

—En lloc de requerir, les Nacions Unides no poden exigir a Espanya el compliment dels drets humans?
—Les Nacions Unides malauradament no tenen una força coercitiva, sinó que només tenen la força de posar en evidència els incompliments en informes periòdics davant del món. De manera que l’estat espanyol figura des de fa molts anys, com a mínim des del 2009, en diverses comissions de les Nacions Unides on se’l requereix a fer una sèrie d’actes en compliment dels drets humans. I hi consta com a constant incomplidor.

—Això és molt greu.
—És més, en la presentació a Ginebra de l’informe dels relators, l’ambaixador espanyol va dir que no ho pensaven complir. Que no pensaven fer cap política de memòria i que el que volien era una política d’amnèsia per fer oblidar a la població el que havia estat el franquisme. Això, davant dels relators i de tots els representants de les Nacions Unides.

—Teniu constància que aquest greuge es produeixi en algun altre país?
—Vejam. Al món trobaríem estats que incompleixen els drets humans. Recentment es parla de països del Golf Pèrsic i d’altres països. Doncs bé, l’estat Espanyol està dins d’aquest, diguem-ne, deshonorable grup de països que vulneren els drets humans d’una manera directa o referent a les obligacions de reparació de les víctimes de la repressió franquista.

—Aquesta actitud és inimaginable que, per exemple, la protagonitzi un país com Alemanya.
—Exactament. Per exemple, en un acte que va fer la Comissió de la Dignitat amb els cònsols alemany i francès el 2008 al Palau de la Generalitat de Catalunya, aquests dos països van condemnar l’assassinat del president Companys i van assumir la responsabilitat que havien tingut en la seva detenció i deportació. La cònsol alemanya va ser claríssima dient que ells tenien com a deure i com a obligació reconèixer els crims que havien comès els seus estats, reconèixer-los, reparar-los i demanar perdó tantes vegades com calgués perquè el que volien és que quedés ben clar davant dels seus ciutadans i sobretot dels joves, els crims que havien comès. I que allò no havia de tornar a passar mai més. Doncs bé, sembla que l’estat espanyol fa justament tot el contrari, amagar-ho i propiciar que hi hagi equívocs i situacions com les que avui s’estan produint de veus que banalitzen el franquisme i tot el que va ser la seva repressió.

—Com és que una llei com la de la memòria històrica no ha permès anul·lar el judici?
—Perquè els partits que hi van donar suport no van voler que aquesta llei possibilités un sistema per anul·lar d’aquests processos, simplement va ser així. És a dir, en el procés de discussió de la llei, concretament el diputat Joan Tardà, va defensar un sistema que permetés l’anulació d’aquests processos, però la majoria de partits que van votar aquesta llei van excloure això. Per tant, va ser una decisió política; no casual, sinó intencionada.

—Confieu que un canvi de govern espanyol pugui reparar aquest greuge?
—Tenim poca esperança des d’aquest punt de vista perquè hem vist que aquesta actitud s’ha compartit per part dels governs del PP i del PSOE que hi ha hagut aquests anys. Per tant, si aquests dos partits són els que s’han d’anar alternant en el poder en futurs governs, realment la situació és descoratjadora. De tota manera, nosaltres el que pensem és que la solució definitiva arribarà en el moment en el qual Catalunya sigui sobirana com un estat. Esperem que un dels deures o prioritats que tingui sigui un compliment estricte dels drets humans i dels tractats internacionals, i per tant, en conseqüència, el compliment dels requeriments de les Nacions Unides que l’estat espanyol no n’ha fet cas.

—També exigiu que el govern de l’estat espanyol retorni a la Generalitat la part de l’arxiu institucional que va ser dut a París. Què hi ha en aquests documents?
—En aquests documents s’hi trobaria l’arxiu més reservat de la Generalitat. És a dir, la Generalitat quan se’n va anar a l’exili es va endur tota una sèrie de documentació, i aquesta serien els documents de presidència. Per tant, l’arxiu reservat i secret de documents interns de la Generalitat es van portar a París perquè no caiguessin en mans del franquisme. Entre altres coses donen fe de l’actuació del govern de la Generalitat en fets importants que van ocórrer durant la guerra. Per exemple, tots els esforços que va fer el govern per acabar amb els excessos de violència de l’inici de la guerra. També, altres coses rellevants com la documentació de la relació tensa i dura que va haver-hi entre el govern de la Generalitat i el govern de la República de Negrín en els darrers temps de guerra.

—I tot això està immobilitzat a Àvila.
—Sí, a l’arxiu militar d’Àvila. Nosaltres el què plantegem no té res a veure amb la documentació que els franquistes van confiscar a Catalunya i que Espanya ha de retornar pel que coneixem com els papers de Salamanca. Sinó que és la documentació que va prendre la policia alemanya quan les seves tropes van entrar a París i van clausurar les dependències de la Generalitat. La documentació es va posar a disposició dels franquistes. I una part d’aquesta documentació ara s’ha localitzat en aquest arxiu, on hi ha documentació requisada del govern català i basc.

—Creieu que fer coincidir la declaració de Mas amb aquest aniversari està fet amb mala fe?
—Vejam, si s’ha fet volgudament, és molt greu; molt greu. I si no s’ha fet volgudament hauria d’haver estat rectificat perquè evidentment és un dia significatiu. Planteja una qüestió que és que precisament el dia que va ser afusellat el president Lluís Companys es crida a declarar un president de la Generalitat, evidentment, en una situació diferent però també, sobre un suposat delicte polític com és el de promoure unes eleccions; unes votacions democràtiques.

—Avui homenatgeu el 75è aniversari de la mort de Companys. Heu preparat un concert carregat de simbolisme.
—És una data significativa i per això hem volgut organitzar un acte de participació popular a la Sala Oval del MNAC en el qual farem un gran concert. Aquest concert s’ha pensat perquè s’hi interpretin dues peces que tenen un significat especial. ‘Egmon’ de Beethoven i la ‘Marxa Fúnebre de Sigfried’ de Wagner, són dues peces que l’orquestra Pau Casals, dirigida pel mestre, va tocar al Liceu el desembre del 1936 en homenatge als soldats que lluitaven per la República. Després, s’interpretaran dues peces de dos músics catalans represaliats. Ricard Lamote de Grignon, que fou represaliat pel franquisme i que va ser sotmès a un consell de guerra. I una altra de Jaume Pahissa, que es va haver d’exiliar i va patir el silenci de la seva música.