01.02.2023 - 21:40
L’escriptor Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) és un dels autors més sòlids de la narrativa catalana actual. Guanyador del premi Sant Joan l’any 2005 amb El salvatge dels Pirineus, ha cultivat una narrativa ambientada en unes muntanyes que coneix a bastament, i on cal situar novel·les que han tingut el reconeixement de la crítica i el públic, entre les quals, Les senyoretes de Lourdes –premi Sant Jordi 2007–, Dos taüts negres i dos de blancs, amb la qual va guanyar el premi de la Crítica, el Crexells, el Setè Cel i l’Amat Piniella l’any 2013, a més del Prix Pyréneen per la traducció al francès, i L’any que va caure la roca, publicat el 2021.
Professor de llengua i literatura a l’Institut Màrius Torres de Lleida durant trenta anys, ha cultivat la literatura infantil i juvenil, i en tant que estudiós de la parla, la cultura popular i les llegendes del Pallars, ha publicat diversos reculls sobre espais mítics i personatges llegendaris de les comarques de muntanya.
Ara torna a la narrativa amb una novel·la, La llarga migdiada de Déu (Proa), ambientada a l’altra banda dels Pirineus, al departament occità de l’Arieja, en plena Segona Guerra Mundial. El protagonista és Samuel Silverstein, un transportista jueu que ho ha perdut tot en l’èxode causat per l’ocupació i que, amb una nova identitat i ocultant el seu origen hebraic, treballarà per salvar infants jueus de les urpes dels nazis i els seus col·laboradors francesos. Els Pirineus seran la via d’escapament cap a la llibertat.
—Aquesta novel·la enllaça amb la vostra literatura de muntanya, però té una dimensió europea que no vèiem d’ençà de Les senyoretes de Lourdes?
—Els Pirineus són molt variats, sortosament, i aquí vaig a una època que desconeixia però que m’interessava, la de l’ocupació de França i les històries dels fugitius. Uns fugitius, bàsicament jueus, que passaven per llocs que jo coneixia com a excursionista, i ara veus que passar-hi en aquelles condicions devia ser dramàtic.
—Quin estímul us va portar a convertir aquest interès en novel·la?
—Hi ha diversos temes que m’interessen. En primer lloc, que la història passa als Pirineus, una zona que m’agrada i on m’emociona de pujar. Per altra banda, em fascina el món jueu, que és una cultura molt conservadora, perquè manté una llengua i uns rituals mil·lenaris, però alhora tan revolucionària en el món artístic, científic i polític. La proporció de figures jueves que han capgirat la cultura occidental és altíssima. Això sempre m’ha intrigat i la millor manera de conèixer les coses és escriure-les. També volia tocar la qüestió pedagògica, perquè com a professor m’he trobat moltes vegades amb el dubte si el que explicava seria útil a la canalla per a la vida. En el cas de la novel·la, és evident que no pots fer el mateix pla d’estudis quan t’estan perseguint.
—Ara que parlàveu de la paradoxa entre tradició i modernitat del judaisme, la diversitat jueva es veu molt clarament en els alumnes de l’orfenat.
—Als anys vint i trenta, els rabins alemanys estaven molt preocupats pel procés de secularització de les comunitats, que feia que molts joves abandonessin la religió. Això fa que l’Israel d’avui sigui tan divers. Tot plegat és molt ric novel·lísticament.
—Situar els protagonistes en un lloc tancat com l’orfenat de l’Artiga us ha permès d’explorar el pas de la infantesa a l’adolescència d’un grup de nois i noies en un moment particular?
—Per l’excepcionalitat del moment, hi han de conviure nois i noies, com passa a les escoles rurals, tot i que normalment estarien separats. El descobriment del sexe, per exemple, en un lloc confinat tan peculiar, la rivalitat entre ells, la relació amb els professors, tot plegat és ben diferent. Tots acaben essent una gran tribu.
—Samuel Silverstein ha de sobreviure convertint-se en venedor ambulant.
—La guerra fa que oficis i feines antics tornin a tenir actualitat, perquè són una necessitat. Si l’exèrcit necessita els vehicles de motor, els pagesos han de tornar a treballar amb cavalleries, i hi ha antics oficis que tornen a tenir sentit. Les innovacions són militars, i el poble s’ha d’arrossegar una altra vegada amb feines antiquades. A Ucraïna es veu com la gent ha de tallar llenya per encendre el foc i plantar patateres als tests.
—Ell s’acaba convertint en un home que se sobreposa a les adversitats.
—Quan perd la família pensa que no hi ha sortida, però gràcies a la desgràcia que veu en els altres s’acaba comprometent. Per exemple, quan coneix en Philippe, un nano molt vulnerable amb qui estableix una relació en què l’un salva l’altre. Estableixen una relació peculiar, gairebé paternofilial, entre un noiet i un home gran, on el jove salva el vell. Després d’una desgràcia com la que ha passat, comença una nova vida que li permet d’oblidar una tragèdia.
—La manera d’oblidar és comprometre’s?
—S’arrisca i es compromet i, gràcies a l’ofici que fa, pot anar lliurement per tot arreu, li permetrà de salvar criatures.
—Hi ha una família catalana que té una presència important en l’univers de l’Artiga.
—Tots viuen en una mateixa situació dramàtica i poden sobreviure col·laborant. Han de pencar molt. Els catalans es troben incòmodes fins i tot entre els mateixos exiliats. Els republicans ja eren una olla de grills, entre comunistes, anarquistes, nacionalistes catalans… i per als francesos tots eren espanyols. I, més aviat, uns indesitjables.
—Per a l’Enric, combatre els nazis i ajudar els jueus és una manera de lluitar contra Franco?
—L’odi que té és contra Franco, i per això s’integra al maquis espanyol, on hi han fet cap totes les branques ideològiques i geogràfiques, i és una olla de grills. Ell sap que tots són perseguits.
—En canvi, el propietari de l’antic monestir ofereix la imatge d’una França que va voler nedar i guardar la roba durant l’ocupació?
—Representa una França profundament anticomunista, que veien l’etern enemic alemany –el qual, com a nacionalistes, odien– com el salvador enfront del perill bolxevic. Per tant, el pacte entre Pétain i Hitler no és tan estrany. L’alemany era l’enemic etern, però preferien de ser ocupats pels alemanys que no pas de ser governats pels comunistes. El propietari és un rendista que no perd les terres, malgrat que manin els nazis. Al costat d’aquesta França, hi ha la Lucienne, que ajudarà en Samuel a salvar els nens jueus.
—Coneixem molt la lluita de la Resistència francesa, però molt poc la Milícia col·laboracionista.
—Així com a Alemanya hi havia les joventuts hitlerianes, a França s’organitzen els chantiers de jeunesse, que acabarà essent una milícia paramilitar que ajudarà els nazis a reprimir el maquis, feta a partir d’indesitjables i rendistes.
—Els nois i noies estan protegits per la Creu Roja de la neutral Suïssa, que, paradoxalment, no deixava entrar els jueus fugitius al seu territori.
—Suïssa hauria pogut salvar molts jueus, però no s’hi va voler comprometre gens. Es deia que el país era una barca petita que s’enfonsaria si hi entrés tanta gent de cop. Per tant, valia més no deixar-hi entrar ningú i retornar qui hi hagués pogut entrar.
—Això fa que l’Espanya de Franco acabi essent una via de salvació per als jueus?
—Al principi Franco fa igual: retorna molts fugitius als nazis, com passa amb Walter Benjamin. Però, a partir de la batalla de Stalingrad, quan es veu que Alemanya pot perdre la guerra i que li cal entendre’s amb Anglaterra i els Estats Units, Franco mira de nedar i guardar la roba. Autoritza les associacions americanes a treballar aquí per tal de permetre la fugida dels jueus… sempre que no es quedin a l’estat espanyol. Els falangistes no hi estaven d’acord i Franco va fer-ho forçadament. Fins i tot hi va haver un atemptat contra els germans Sequerra, de la Joint. Com diu un dels personatges, com n’havia d’estar de fotut el món perquè el camí de la llibertat passés per un país on manava un assassí com Franco.
—Compareu l’Arieja d’aquell temps amb un cassolet.
—És el plat més típic de Tolosa i és com una escudella on va a parar tot. Com al cassolet, allà hi van a parar jueus polonesos, austríacs, alemanys, però també els exiliats republicans, els catalans…
—Com són els nazis de la novel·la?
—Molts joves nazis destinats als Pirineus eren joves alpinistes austríacs o bavaresos, del cos de Caçadors de Muntanya. Eren nois que els interessava més la muntanya que no pas perseguir jueus. Per això són uns nazis que en podem dir més bons. La gent a qui agrada la muntanya sol ser d’una moral determinada.
—Heu hagut de pujar gaires muntanyes per escriure aquest llibre?
—A banda de llibres i museus, m’he documentat caminant. Vaig pujar una altra vegada el Mont Valier i vaig fer la ruta de la Pala Clavera, que és molt arriscada, perquè passes per un coll a més de dos mil sis-cents metres. La neu i el gel aguanten fins ben bé el mes de juny, especialment al nord. A la part de l’Arieja, els Pirineus queden més lluny que no pas a Alós d’Isil o Esterri d’Àneu.
—La memòria de l’evasió i el pas dels jueus pels Pirineus ha estat oblidada durant massa temps?
—L’historiador Josep Calvet ha treballat força el tema, i ara l’estació de Sent Gironç és un museu dedicat a les rutes d’evasió. Però per als francesos ha estat una qüestió incòmoda, perquè la línia entre col·laborar i no col·laborar va ser molt fina. Vist avui, és dramàtic que s’organitzessin combois cap als camps de concentració per part de les autoritats de la França de Vichy.
—Però molta gent deu la vida a aquestes xarxes d’evasió.
—Hi ha molts descendents d’aquests jueus salvats pels Pirineus que hi tornen i volen seguir les rutes per on van passar els seus avis. Per ells, els Pirineus són un lloc de salvació.
—I quant deu l’Israel actual als Pirineus?
—Després del que els havien fet els alemanys i els francesos i havent perdut familiars i amics, l’única possibilitat que tenien molts jueus era anar a la Palestina britànica, encara que fos un desert.
—La metàfora de la llarga migdiada de Déu respon a la pregunta d’on era Déu mentre es cometia l’Holocaust?
—En certa manera el nou Israel ressorgeix després de l’oblit de l’Holocaust, quan semblava que Jahvè els havia abandonat. El nou Israel el relliguen dues coses: la religió i una llengua hebrea, desapareguda com a llengua viva. Potser la metàfora de la migdiada tenia sentit. També és cert que, en unes societats laiques, on semblava que les religions perdien força, la religió ha tornat amb força. Israel mateix, que van fundar els progressistes laics i que avui va cap a una força creixent dels religiosos. Sembla que Déu s’ha despertat.
