Pep Coll: ‘Aquí gairebé no s’ha parlat de la Catalunya buida’

Pep Coll (Pessonada, 1949) és un dels escriptors de llarga trajectòria del nostre país. El Pallars ha estat un dels escenaris principals de les seves obres i l’ha convertit en un territori mític per a les seves històries. Ara acaba de publicar L’any que va caure la roca (Proa), una novel·la que arrenca quan el poble de Malpui queda sepultat sobre una gran llosa el 1975 i deixa orfes set hereus que aquella nit de dissabte havien anat a la discoteca. Coll basteix, sobre una primera persona del plural alternada amb focalitzacions múltiples, una novel·la coral on parla del despoblament de la Catalunya interior, de la transició vista des del món rural, i de la pèrdua de les il·lusions i les esperances, en un llibre que, malgrat tot, és un cant d’amor a aquest món tan especial que representa Malpui en el conjunt de la seva obra literària. Parlem del llibre i també de la seva trajectòria.

―Torneu a Malpui una vegada més. És el vostre territori mític?
―Fins ara, sí. De fet, Malpui apareix primer de tot a El secret de la moixernera, després torna a aparèixer a El salvatge dels Pirineus i ara, amb aquest darrer llibre, tenia la intenció de liquidar-lo. Aquesta era la intenció, però a mesura que anava escrivint ho vaig anar veient d’una altra manera. Sí que és clar que el Malpui tradicional ha desaparegut, perquè la Pessonada d’avui té poc a veure amb les formes de viure tradicionals.

―Un dels objectius del llibre era explicar la transició espanyola, de la qual ara tothom parla, però des d’una perspectiva molt més real i més dura i des de la ruralitat…
―Per descomptat, la meva visió és més real i, sobretot, aporta aquest punt de vista del món rural. Sovint, la política s’explica des de les ciutats i, especialment, des de Barcelona, on els anys quaranta eren molt grisos, però a Pessonada aquells mateixos anys quaranta eren paradisíacs i molt diferents de la ciutat. Ara he agafat aquest període de la transició vist des dels pagesos, amb les seves il·lusions i utopies, sobretot els primers anys.

―Unes il·lusions i utopies que se’n van en orris…
―Sí, queden en no res, perquè, de fet, és el final de l’agricultura tradicional. El país s’ha d’empassar la constitució perquè hi hagi pau i una certa llibertat i hi ha el segon desencant del món rural.

―Un món rural on sembla que tothom vol tornar, i més després de la pandèmia de la covid i del confinament…
―En realitat, la visió del camp comença a canviar als anys noranta, quan la contaminació esdevé una cosa real. Llavors es torna a valorar el camp i la gent hi torna. Els de Barcelona volen ser de poble i van a la segona residència al Pallars i a la costa, que fins als anys setanta era plena de pobles ben miserables de pescadors. Als anys setanta, tothom volia anar-se’n d’aquests pobles i dels de muntanya també, estaven avergonyits de ser de poble, però a final dels vuitanta, es torna a valorar el poble i s’alaba la pedra vista que abans era sinònim de pobles de mala mort.

―Abans del gran esclat de la covid, els principals temes de debat eren les tractorades i l’Espanya buidada, però al llibre ja parleu del despoblament, i arrenca el 1975.
―És que a Catalunya no se n’ha parlat gaire, de la Catalunya buida. Es parla i s’escriu molt de l’emigració, però del drama i la tragèdia que patiren molts pagesos deixant les cases per anar cap a la capital de comarca o a les grans ciutats o a Andorra, que era un altre pol molt atractiu, com a mínim al Pallars, no se n’ha parlat gaire. Jo pensava que ara que ha fet cinquanta anys del fenomen que va fer que en deu anys, entre el 1965 i el 1975, es buidés una part de Catalunya, se’n parlaria força, però veig que ningú no n’ha dit res. Llegeixes les històries de la Catalunya recent, i als anys seixanta tot és turisme, minifaldilles i música i ningú no parla d’aquest drama, que és molt oblidat i, per tant, jo l’he volgut incorporar a la novel·la.

―Al llibre aprofiteu una primera persona del plural i, després, la tècnica de múltiples focalitzacions en els diferents personatges i en els petits detalls, com l’estima pels germans més menuts, o un enfrontament amb els pares, però que a la vegada transmet una gran tendresa…
―En qualsevol novel·la, la cosa que més costa és trobar la manera com expliques els fets, i aquí és cert que hi ha una primera persona en plural que es converteix en la veu narrativa dominant, un nosaltres que esdevé la veu de la colla i una veu generacional. Però amb això no solucionava la qüestió personal dels personatges i, per això, hi ha dues veus, la del nosaltres i la de la tercera persona focalitzada en cada personatge. Vaig pensar que aquí em funcionaria millor aquesta tercera persona combinada amb la primera en plural, que no és gaire habitual. Això costa trobar de vegades, volia que fos la veu dominant al grup, la veu de tots i de ningú.

―Hi ha una gran contraposició entre els nois que han quedat a Malpui i els germans que se n’han anat del poble o els habitants de les cases buides.
―Sí, alguns dels que vénen de fora han estudiat i tenen més armes per a enfrontar-se a la desgràcia. En canvi, l’hereu de les cases humils sovint anava només a escola fins a la primària, perquè ja estava destinat a portar la casa, i a l’hora d’un fet dramàtic com aquest i amb aquestes repercussions, el de fora ha vist món i amb els seus estudis té millors armes. De vegades, els set nois semblen una mica ingenus, però s’ha de tenir en compte la seva formació.

―Però ells són molt tendres, encara tenen una relació especial amb els animals també, a banda de la que puguin tenir amb els familiars que han quedat colgats.
―És perquè ells han viscut una infantesa amb una economia basada en l’agricultura tradicional, on els animals són importants. Hi havia molts casos on en un ramat de cinquanta ovelles totes tenien el seu nom, les mules formaven part de la família gairebé, i això els que vénen de fora ho han perdut, ja no tenen aquesta relació humana amb animals. En aquest sentit, els set nois són molt més humans que tots els qui arriben de fora.

―Un dels intents de refer-se inclou el cooperativisme, que ara ha pres una nova embranzida amb les cooperatives de consum.
―Les cooperatives agrícoles vénen de lluny, però eren cooperatives de producció i no de comercialització, i això va ser el principal entrebanc que varen tenir. En aquells anys, ben poques tiraren endavant, perquè hi va haver una caiguda important de preus agrícoles, especialment si es compara amb el preu de la maquinària o dels adobs, i això no va anar bé. Ara ja comercialitzen directament i compten amb la complicitat dels consumidors i clients i la situació ha canviat bastant, tot és molt diferent i hi ha mitjans a l’abast per arribar a la clientela amb les noves tecnologies i les xarxes socials, per exemple.

―En aquests dies en què bona part de l’atenció informativa se centra en els mestres i els professors, quins records guardeu de la vostra etapa com a docent?
―Jo els tenia de batxillerat i, per tant, tot és un poc diferent, però de la docència el millor són els alumnes, i en guardo un bon record, fins i tot dels que van plegar abans d’hora perquè no els agradava estudiar. Quan va arribar l’ESO, jo vaig passar a fer classes al batxillerat nocturn, amb alumnes que treballaven i que tenien més de divuit anys, i era com l’ensenyament d’adults. Ensenyava la llengua i la literatura catalana i en tinc molt bon record. Els nous plans d’estudis de l’ESO van capgirar força els alumnes de l’ensenyament mitjà, amb l’arribada d’alumnes més petits, i això va ser un cop força dur per als professors. De totes maneres, jo encara tinc molta relació amb les escoles i hi vaig sovint, perquè llegeixen algun llibre meu, sobretot Què farem, què direm, que fa trenta anys que es va publicar i es continua llegint, i estic al cas de la trinxera que són els primers cursos de l’ESO.

―Si no vaig malfixat, fa més de deu anys que no escriviu per als més petits.
―És que hi ha escriptors que es pensen que ho pot fer tothom i que consideren que la literatura infantil i juvenil és de segona, però per a mi és molt difícil i ara no tinc la mentalitat d’aquells lectors. Quan n’escrivia tenia les filles petites i el contacte amb els alumnes i podia posar-me dins la seva sensibilitat. Avui és més complicat escriure per a adolescents i canalla que no per a lectors adults, i no entenc per què altres escriptors i els crítics creuen que és una cosa menor i que ho pot fer qualsevol, no és veritat. Per fer entusiasmar un nen o un adolescent des de les primeres línies has de conèixer molt la seva sensibilitat i veure món i jo ara no em crec capaç de fer-ho.

―Són aquestes mateixes veus que constantment cerquen la renovació de la literatura catalana i que potser maltracten una mica tota una generació d’escriptors més grans.
―En això teniu tota la raó. Aquests darrers anys hi ha hagut diverses crisis que han afectat el món literari i editorial i hi ha una colla de bons escriptors amb molts problemes per a editar i no se’ls segueix o no se’ls dóna la importància que es mereixen. Constantment es busquen noies que comencen a escriure i sembla que els altres ja ho hagin dit tot. Aquest menyspreu existeix i també pot ser que hi hagi una colla de lectors que s’han despenjat i que era la que ens seguia a nosaltres, però jo crec que tenim coses noves a dir i que hem fet l’aprenentatge necessari per saber com dir-ho. Però és un debat complicat.

―Aquests darrers temps, en què també hi ha una certa polèmica sobre la salut del català, trobem com més va més autors que incorporen el pallarès a la seva obra. En això també vàreu ser un precursor…
―Al començament em trobava que moltes paraules nostres no eren al diccionari Fabra i vaig haver de fer una mica d’estudi de quines paraules eren genuïnes i sobretot de les expressions, precisament per integrar expressions i lèxic als meus llibres que després pogués fer servir tothom, és a dir, emprar conceptes del dialecte però integrats al conjunt de la llengua. Després, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ha integrat bona part d’aquesta riquesa que aportàrem a les novel·les dels anys vuitanta. Crec que hem de salvar allò que aporta cada dialecte a la llengua comuna, sobretot pel que fa a la fraseologia i a les expressions.

―Hi ha un grup cada vegada més consolidat d’escriptors de novel·la negra de Ponent. També vàreu ser precursor en aquest gènere amb L’abominable crim de l’Alsina Graells. Quina relació manteniu amb aquests escriptors?
―Hi ha una bona relació de grup a l’hora de fer presentacions i de posicionar-nos una mica i aconseguir visibilitat, però la literatura és força personal. Això sí, totes aquestes noves veus han animat molt el panorama literari. Jo hi tinc una bona relació, tot i que de moment he descartat de fer més novel·les negres. Quan vaig fer la meva, va ser perquè tenia alumnes que estudiaven per ser Mossos, i abans per ser guàrdies civils…

―Dos taüts negres i dos de blancs sí que és una novel·la que negreja força.
―Però l’assassí se sap des del principi! A mi em va avançar en Truman Capote, però jo volia provar de fer una obra del seu estil al Pallars i vaig anar endavant, i sí, és molt negra i basada en un cas real.

―Ara que bona part de la Guàrdia Civil al vostre territori ha estat canviada pels Mossos d’Esquadra, hi hem sortit guanyant o perdent? Ho dic perquè el tinent dels guàrdies civils de la novel·la és un personatge, com a mínim, sinistre.
―Guanyant, és evident, tot i que la Guàrdia Civil continua a la Pobla de Segur i a Tremp i no deixa de ser policia colonial. Els Mossos, almenys, coneixen el territori i la llengua, i això ja és una gran diferència. L’anècdota de la multa que apareix a la novel·la és certa. El que fem els novel·listes és com un embotit, pessigues anècdotes i les fas viure. Doncs els joves de Pessonada vàrem rebre una multa quan anàvem a l’escola agrària, ja ho veus, multats per anar a escola.

―Qui ha aportat més a qui: el Pallars a Pep Coll o Pep Coll al Pallars?
―Us explicaré una anècdota. A final dels vuitanta, volíem fer un homenatge al Ramon Violant, un antropòleg molt important, i preguntàvem a la gent si l’havia conegut. Un home ens va dir: ‘Ell ha escrit molts llibres, però tot li ho he explicat jo.’ Ens va fer gràcia, i jo tot el que poso a les novel·les ho dec a la gent, per tant, dec moltes més coses jo al Pallars que no el Pallars a Pep Coll.