19.12.2022 - 19:50
Sobre les pensions, algunes coses ja s’han aclarit, del punt de vista quantitatiu: l’anomenada primera part de la reforma. L’Institut d’Estatística espanyol (INE) va publicar dimecres la dada definitiva de l’IPC del novembre, de manera que la mitjana del desembre del 2021 al novembre del 2022 mostra una inflació del 8,46%, tot i que el govern espanyol l’arrodonirà al 8,5% a l’hora de revalorar les pensions i l’ingrés mínim vital.
Tot plegat vol dir que l’augment de les pensions significarà una xifra molt important per al 2023. La Seguretat Social (SS) calcula que cada dècima de pujada de les pensions té un cost d’uns 150 milions d’euros; per tant, apujar-les d’un 8,5% implicarà una despesa aproximada de 12.750 milions d’euros. Per una altra banda, el Banc d’Espanya estima que cada dècima d’augment significa un cost de 180 milions. Fent servir aquestes estimacions, la pujada d’un 8,5% costaria uns 15.000 milions d’euros.
Són xifres molt respectables, oimés tenint en compte el dèficit que arrossega la Seguretat Social espanyola aquests últims anys. Un dèficit que, tot s’ha de dir, l’executiu prova de dissimular comptablement. El govern espanyol admet que el 2023 tindrà un dèficit oficial de 7.200 milions d’euros a la SS, però no diu en veu alta que ha previst injeccions d’uns 39.000 milions per via de transferències de l’estat. Ni que, a més, aportarà més de 10.000 milions en préstecs. Són dades del pressupost de la SS del 2023.
Feu una suma i us adonareu que les recaptacions per la via de les cotitzacions socials ja no solament no cobreixen les pensions, com hauria de ser per a tenir un sistema equilibrat, sinó que són una font de dèficit creixent. Segons alguns càlculs, un 20% de cada pensió que es paga avui ja ve directament del pressupost de l’estat i no pas de la SS. Ah! I això tenint en compte que el factor treball a l’estat espanyol suporta unes cotitzacions socials de les més altes de tota l’OCDE.
En vista de la situació, no és estrany que la Comissió Europea hagi fet avinent a Madrid la preocupació i l’enuig pels retards. En resposta, el govern espanyol es va comprometre a tenir els canvis de les pensions enllestits abans del 31 de desembre, una condició que ha esdevingut necessària per a sol·licitar el quart desemborsament dels fons Next Generation. Però les setmanes han anat passant i no hi ha hagut avenços. L’executiu ja ha anunciat que aprovaria la norma per decret llei, mentre empresaris i sindicats demanen més informació sobre l’impacte de les seves propostes abans de tornar a seure a negociar. Quan falten tan sols dues setmanes per al termini que s’ha marcat el govern Sánchez, les posicions són distants.
Tanmateix, el govern espanyol insisteix que vol aconseguir un acord dins els quinze dies vinents. Personalment, veient l’estat de les coses, em sembla molt complicat. Cap de les tres grans fites promeses a la Comissió Europea per a final d’any no té el suport unànime dels agents socials. Recordem que són la pujada de les bases màximes de cotització, l’ampliació del període de càlcul de la base reguladora i la durada del mecanisme d’equitat intergeneracional (MEI). Amb aquestes tres línies d’actuació, l’executiu pretén enviar un missatge sobre el seu compromís per a garantir la sostenibilitat de les pensions, augmentant els ingressos del sistema i esmorteint l’augment de les despeses que hi haurà durant els anys vinents.
Però a Brussel·les la preocupen molt les xifres. Ho ha dit en públic i en privat. I de fa molt de temps. La Comissió va acceptar l’any passat la primera part de la reforma, però a contracor, sabent que no tenia res a fer contra el front comú creat en el Pacte de Toledo, que recomanava d’indexar-les a l’IPC, com finalment es va fer. Els dirigents comunitaris creuen que això farà créixer molt la despesa pública i també es malfien del resultat final de la substitució del factor de sostenibilitat pel mecanisme d’equitat intergeneracional.
Bé, aquesta era la primera part de la reforma, la fàcil. I ja és feta. La segona, la complexa, és la d’ara. És on Brussel·les vol veure que els comptes quadrin. I, en el fons, el calendari no és pas el problema principal. La Comissió Europea, al capdavall, més que la data en què s’hagi completat la fita, mirarà si efectivament s’acaba complint el compromís, abans d’autoritzar el pagament següent dels fons europeus. En el cas de les pensions, van vinculades al quart desemborsament i el govern no té una data fixada per a sol·licitar-lo.
La Comissió sap perfectament que l’execució dels plans de cada estat és complexa i que depèn de molts estira-i-arronses. Per això va preferir de mantenir un esquema que fos flexible i que permetés solucions parcials o, fins i tot, alguns retards sense gaires conseqüències.
Bé, fem un cop d’ull als punts que resten pendents per resoldre abans de final d’any i que ha presentat el govern espanyol. El primer pilar de la reforma, determinat pel ministre Escrivá, és l’augment del període de còmput per a calcular la pensió, des dels vint-i-cinc anys actuals fins a trenta, amb la possibilitat que el contribuent refusi els dos pitjors anys. Els agents socials s’hi oposen, entre més raons, perquè aquesta qüestió no forma part de les recomanacions del Pacte de Toledo aprovades el 2020, amb el suport del 80% de la cambra.
El segon és l’augment de les bases màximes de cotització. Aquí els sindicats sí que hi estan d’acord, tot i que el consideren poc ambiciós. En canvi, els empresaris el refusen perquè creuen que implica un augment dels costs salarials, especialment important per a les petites i mitjanes empreses. La fórmula que proposa el govern espanyol no requereix abandonar el límit total de les bases, sinó un augment gradual, fins a assolir un 30% a llarg termini. El primer esborrany, presentat a final de novembre, establia l’horitzó per a arribar a aquesta xifra el 2050, tot i que es podria allargar per mirar d’acostar-se a la patronal. La qüestió, però, em sembla que serà molt difícil d’acceptar pels empresaris.
I el tercer pilar és la durada del mecanisme d’equitat intergeneracional, que es va aprovar a final de l’any passat. Els empresaris s’hi van oposar, perquè consideraven que implicava un nou augment de les cotitzacions socials i, per tant, del cost laboral. De fet, el mecanisme preveu un recàrrec del 0,6% a partir del 2023, que es prolongaria els deu anys vinents. En aquell moment, el govern de Madrid hauria de decidir si el manté fins el 2050 o no. Aquest és el quid de la qüestió.
Els sindicats, en canvi, hi donen suport, perquè aquests diners servirien per a engreixar el fons de reserva, l’anomenada “guardiola de les pensions”, que es va buidar durant la crisi econòmica de la dècada passada. Però volen que sigui un mecanisme automàtic, és a dir, que s’estengui fins al 2050, sense deixar-lo en mans de possibles arbitrarietats polítiques. En això coincideixen amb Brussel·les que, tot s’ha de dir, ja ha manifestat inquietud per l’eficàcia equilibradora que pugui tenir aquest mecanisme recaptatori.
A més, cal saber que, per a pagar aquest nou impost que s’estrenarà el primer de gener del 2023, es descomptarà un 0,6% del salari dels treballadors. D’aquesta quantitat, els empresaris en pagaran un 0,5% i els treballadors el 0,1% restant. Quant als autònoms, els sindicats calculen que el pagament mitjà serà d’uns 5 euros el mes. Actualment, les empreses paguen un 23,6% de la base de cotització i els treballadors un 4,7%. Aquests percentatges pujaran, doncs, al 24,1% i al 4,8%, respectivament.
Vet aquí, doncs, quina és la situació quinze dies abans d’acabar l’any. De la reforma de les pensions, n’és clar l’augment lligat a l’IPC, que enguany serà del 8,5%, i l’entrada en vigor del MEI per Cap d’Any. Les qüestions de fons, però, continuen sense resoldre. Si una cosa és més clara cada dia és que no es pot mantenir un sistema que origini el dèficit creixent d’aquests últims anys, com ha denunciat repetidament el Banc d’Espanya, fet que preocupa molt la CE. Fins ara, una cosa ha estat la realitat, que aporten les xifres, i una altra la política, basada en paraules, on hi ha cabut tot. Potser ja ha arribat l’hora de les xifres.
