05.10.2019 - 21:50
El mes passat la Seguretat Social espanyola va destinar una xifra rècord al pagament de les pensions contributives: 9.693 milions d’euros, un 4,96% més que el mateix mes del 2018, segons dades del Ministeri de Treball. El nombre de pensions va avançar al setembre d’un 1,18% respecte al mateix mes del 2018, fins a 9.760.229 pensions, nou rècord del sistema. Tot i que la taxa de creixement interanual del nombre de pensions no és de les més altes dins la sèrie històrica d’aquesta última dècada, ja s’acumulen 44 mesos consecutius de creixements superiors a l’1%. Ve’t aquí una notícia de fa uns quants dies que va passar sense pena ni glòria. I ha estat així perquè estem acostumats a llegir-la cada mes i, a còpia de repetir-se, ja forma part d’una mena de normalitat.
Malauradament, aquesta dada ens diu que cada mes que passa sense fer res tenim un problema una mica més gros i que costarà més de resoldre. Sense anar més lluny, dilluns passat, el Banc d’Espanya anunciava que el saldo del deute de Seguretat Social de les administracions fou de 49.000 milions el mes de juny, amb un creixement interanual del 39,6%… i un 81% sobre el 2017. Quan un deute creix al ritme del 40% l’any, tenim mala peça al teler, perquè vol dir que el desequilibri entre ingressos i despeses és molt gran i, a més, creixent. Pura economia.
Dilluns l’Idescat publicava una dada singular. El nombre de nascuts vius registrats a Catalunya va ser de 63.174 l’any 2018, i això vol dir que ha disminuït del 5,4% en relació amb les dades definitives del 2017. Paral·lelament, va augmentar l’edat de la maternitat, fins a trenta-un any al naixement del primer fill. La taxa de natalitat és de 8,3 nascuts vius per cada 1.000 habitants i el nombre mitjà de fills per dona és d’1,30, el més baix del 2001 ençà (a la UE és gairebé de l’1,6%). I cal tenir en compte que la reducció de la natalitat es va concentrar en les mares de nacionalitat espanyola, perquè els naixements d’aquestes mares van disminuir d’un 7,7% en relació amb les dades definitives de l’any 2017; en canvi, els fills de mares estrangeres, que representaven el 29,6% del total, van augmentar d’un 0,4%,. En resum, menys naixements i el nombre de fills per dona sota mínims. Pura demografia.
La demografia i l’economia es troben en un punt clau per al futur de la nostra societat. Sí, exactament, en les pensions. Si més no, en el sistema de repartiment que tenim la majoria de països del primer món. Aquesta qüestió s’ha suscitat arreu, i uns tenen la solució més avançada que uns altres. Suècia, amb un nou sistema d’ençà del 2001, és el país que va més endavant. I l’estat espanyol, un dels més endarrerits. I d’això, en rebem les conseqüències a Catalunya. La veritat és que les xifres fan molt poca gràcia. Comencem per l’edat mitjana de la població. L’any 1981 a Catalunya era de 34,2 anys i el 2018, de 42,6. L’envelliment de la població, doncs, és un fet. Ve’t aquí que el Banc d’Espanya feia un advertiment als polítics: que s’afanyin a reformar el sistema de pensions, perquè d’aquí a pocs anys la gent gran tindrà un pes decisiu a les eleccions i qualsevol canvi que es vulgui fer a les pensions –que serà per a empitjorar-lo, és clar– pot ser gairebé impossible de dur a terme. A l’estat espanyol, l’edat mitjana és una mica més alta, concretament, de 43,9 anys el 2018 (INE).
Un segon aspecte demogràfic a tenir en compte és l’anomenada taxa d’envelliment, que es calcula dividint el nombre d’habitants més grans de 65 anys entre els de menys de 15. Aquesta taxa l’any 1981 era a Catalunya del 44%, és a dir, 44 persones ‘grans’ per cada 100 de joves; i ara és del 119%, és a dir, els ‘grans’ superen de llarg els joves. A l’estat espanyol, la taxa mitjana és del 130% i en algunes comunitats autònomes hi ha xifres extremadament altes. Per exemple, a Astúries es del 210% i a Galícia i a Castella-Lleó voregen el 200%.
I falta un tercer punt demogràfic important, que és l’anomenada taxa de dependència de la gent gran. És el nombre de més grans de 65 anys per cada 100 persones en edat de treballar. Doncs bé, aquesta taxa a Catalunya era l’any 1981 del 17,1% i el 2018 del 28,7%. El salt és molt gran. El 2018 a l’estat espanyol era del 29,2%. Que és un problema global ens ho diu el fet que la mitjana de la taxa a la UE-28 sigui del 30,5%. El país que la té més alta es Itàlia, amb el 35%, i la més baixa Luxemburg i Irlanda, al 21%. En aquest punt calen poques paraules més, perquè les xifres parlen totes soles: cada vegada hi ha més gent gran que depèn dels qui treballen. Segons les projeccions que fa l’Idescat, l’any 2045, d’aquí a 26 anys, arribarem a una taxa del 50%. És a dir, hi haurà la meitat de grans que de gent en edat laboral. O, si ho voleu explicat d’una altra manera, el 1981, pràcticament 6 treballadors ‘mantenien’ un jubilat; ara són 3,5; i el 2045, segons l’Idescat, seran 2.
Els tres punts esmentats ens porten a concloure que un sistema de repartiment –solidaritat intergeneracional– és impossible que subsisteixi amb el muntatge actual i amb la tendència que segueixen les dades clau. Com es pot casar una esperança de vida creixent –que vol dir un allargament dels anys a cobrar les pensions– amb el grup de gent que ho ha de finançar –és a dir, en edat laboral– gairebé estancat o més baix i tot? (L’esperança de vida a 65 anys era el 1976 de 15,5 anys i el 2018 era de 21,7.) I unes pensions noves que són més altes, com es poden casar amb unes cotitzacions a la Seguretat Social més baixes pels sous més minsos que hi ha avui? És una equació molt difícil de quadrar sense aplicar-hi una cirurgia dolorosa. És per això que gairebé arreu els polítics retarden la decisió, perquè saben que qui l’apliqui ho tindrà molt magre a les eleccions següents. I no és pas un cas nostre i prou. A França, per exemple, Macron va prometre al programa electoral de resoldre el problema i quan s’hi ha posat la gent ha sortit al carrer enfurismada perquè ningú no vol perdre una part de la pensió que pensa que té assegurada quan es jubili. Però això, tard o d’hora, acabarà passant.
És un problema que fa pensar –i patir– molt, perquè ens afecta a tots. Cadascú pensa quant ha cotitzat i que mereix més, però globalment les coses són més complexes. Segons un informe de Fedea, a l’estat espanyol, de mitjana la gent cobra en pensions l’equivalent monetari a cinc anys més que els que ha cotitzat. Molts poden pensar que no és així en el seu cas personal, però alguns altres ultrapassen aquesta xifra… i no ho saben. Les mitjanes tenen això. El cas és que a l’estat espanyol el dèficit de la Seguretat Social ja farà quatre anys que supera els 16.000 milions d’euros per exercici. Això no és sostenible. Ja hem vist al començament com creix el deute. Quant pot durar sense tocar res? Poc temps. Probablement, com a mesura urgent, es passaran pensions com ara les de viduïtat i orfandat al pressupost general de l’estat (no es finançaran amb les cotitzacions socials, sinó amb els imposts) i, de moment, es pal·liarà el dèficit de la Seguretat Social, però senzillament haurem traslladat el problema de lloc, sense resoldre res de res.
Quant a Catalunya, les taxes demogràfiques estructurals no difereixen pas gaire de les de l’estat espanyol. On sí que hi ha diferències positives és en l’aspecte econòmico-laboral. Aquí, la mitjana de salaris és més alta que l’estatal, cosa que vol dir que les cotitzacions són també una mica més altes, però sobretot és important que hi ha més feina i més gent disposada a treballar (actius). La taxa de desocupació és 3 punts inferior a l’estatal i la taxa d’activitat de la gent en edat de treballar és 8 punts superior. No vol dir que no hi calgui una actuació urgent. Però això és una altra història i, ara com ara, no depèn de nosaltres.
