24.11.2016 - 02:10
Ja ho heu vist: ara el nou mantra és ‘diàleg’.
Només perquè ho diuen. Ho diuen i ho repeteixen i ho tornen a dir i hi insisteixen tantes vegades com calgui. Fins que se’ns fiqui ben ficat al cap. Han obert oficialment la temporada de diàleg i faran que ens trobem la paraula a la sopa. Ja la hi tenim, de fet.
I, ben mirat, s’hi dediquen a consciència. Amb aquelles penques. Amb desinhibició, vull dir.
Ens persegueixen per haver xiulat en un camp de futbol (o haver ‘instar’ a xiular), per haver obert l’ajuntament quan ells han dictat festa, per haver posat o haver tret una bandera, per haver ofert la possibilitat de votar, per haver deixat que el parlament… parlés. En fi, etcètera: no en faré la llista sencera, que no acabaríem: és llarga i queda de seguida superada per la frenesia judicialitzadora.
Sí, ens persegueixen, però això ja no ha d’importar. Perquè ara resulta que assagen somriure i diuen diàleg. I que faran una reunió del seu consell de ministres a Barcelona. Diàleg. I que Sáenz de Santamaría ens hi tindrà despatx. Preciós. Diàleg.
No ens hauria de sorprendre, ben mirat, la maniobra. Espanya ja fa temps que pateix avaria (tan seriosa que fins i tot podríem plantejar si no és estructural), ara té la carcassa estabornida i prova de fer de la necessitat virtut. És clar que li és més fàcil passar tranquil·lament per sobre de les lleis i les institucions i els interessos dels catalans com un cuirassat immune als drets que trepitja. I sempre que ha pogut així ho ha fet. Metafòricament o literalment. Només que ara no acaba de poder. Està feble. Ha viscut un any sense govern, no és capaç de calmar les, diguem-ne, ‘tensions territorials’, té el bipartidisme fet un nyap, ha perdut les majories absolutes i Catalunya, senzillament, se’n va. Així que cal provar això altre, teatralitzar la predisposició a parlar. I dir diàleg. Molt sovint. Diàleg. Perquè ho repeteixi tothom. Els mitjans. Diàleg. Als embussos, als trens aturats. Diàleg. La qüestió és repetir-ho i que impregni l’aire com un ambientador. Diàleg. La paraula fa patxoca. És positiva. Comprensiva. Qui s’hi pot oposar? Per poc que ens despistem, per poc que s’accepti el marc trampós que el mantra proposa, per poc que passi, els perseguits acabaran convertits en ‘intransigents’.
És clar que aquesta lletania oblida que qualsevol diàleg té una prèvia imprescindible: el reconeixement de l’altre, no pas com a subordinat, sinó com a subjecte. Com a subjecte polític, en aquest cas. I és com a tal, que hom té dret de parlar. I de decidir.
I això, el reconeixement com a subjecte, igual quan és entre nacions com quan és entre persones, no és una qüestió que s’hagi de ‘dialogar’: és una qüestió de respecte.
Que també és una paraula interessant.
