Pensant sobre límits, marges, fronteres (1)

Aquest novembre, la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona, dirigida per Mita Castañer (també responsable del grup APTA), juntament amb els professors Joan Nogué (ex-director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya) i Joan Vicente (director del departament de Geografia de la UdG), van impulsar el seminari ‘Límits. Marges. Franges. Fronteres’. En un moment de redefinició de les fronteres geopolítiques, aquest centre d’interès era atraient com un imant. I més tenint present que aquests seminaris tenen la voluntat de ser interdisciplinaris i transversals.

La justificació de l’aplec convidava a anar més enllà del concepte de la frontera geopolítica convencional i endinsar-se en la idea de límits, ‘això és, la franja que delimita i alhora actua de punt de contacte entre dues entitats geogràfiques determinades o més’. Perquè: «Tendim a focalitzar la nostra mirada en el centre, en el nucli d’espais conformats per límits sovint arbitraris, tot oblidant el que succeeix en els límits, en els llindars, en les fronteres, sempre híbrides, mestisses, heterogènies i, precisament per això, esmunyedisses.» L’argumentari acabava dient: «Semblaria que ha arribat l’hora de pensar el territori des dels marges: qui sap si, en aquests indefinits i suggeridors llindars, hi trobarem el desllorigador a molts dels nostres conflictes.»

De les diferents ponències –interessants o suggeridores– ens centrem en dues, inspiradores, polèmiques i complementàries entre si: la de l’arquitecte i professor Quim Español, especialitzat en estructura de la forma; i la de l’ex-rector i professor de filologia catalana de la UdG, Pep Nadal, que va tractar la idea de llengua com la relació de dependència i límits entre l’estàndard i els dialectes. I és interessant perquè conceptes com ara la relació d’interdisciplinarietat i centralitat o la idea de lentitud són vincles que van establir totes dues ponències.

Simbiosi reeixida entre diferents disciplines artístiques

Quim Español, que tractava sobre els límits en l’arquitectura, va començar recordant l’amistat que havia tingut amb Jorge Wagensberg i sobre les seves intenses converses a propòsit de la manera com calia aproximar-se a les fronteres i límits entenent-los com espais permeables, fructífers, fecunds i interdisciplinaris. Tots dos concebien la seva professió partint de la interdisciplinarietat i ja sabien quines dificultats implicava transitar pels límits entre les diferents arts.

En el cas de l’arquitectura, Quim Español explicava: ‘Treballem elements físics i també conceptuals o abstractes. Ens cal saber construir forma (que és diferent de construir edificis) i saber construir significats.’ D’aquesta perspectiva, es va endinsar en la idea de la simbiosi entre disciplines diferents, que és una manera de treballar en els límits. Perquè els límits són permeables i sovint cal traspassar-los.

Les simbiosis entre disciplines són difícils d’aconseguir, va dir, ‘i la prova la trobem en la quantitat d’impostures i ingenuïtats que generen en l’art. Les simbiosis no poden ser arbitràries ni frívoles, perquè cada disciplina té les seves lleis i cal conèixer-les en profunditat’.

Entre els exemples de simbiosis reeixides, Español va citar el pavelló Mies van der Rohe, on l’arquitecte va establir una relació profunda amb el neoplasticisme que en aquell moment es desenvolupava. El pavelló té molt a veure amb l’obra de Mondrian. Influït per aquest corrent, Mies van der Rohe va planificar per primera vegada en la història parets que no tanquen espais i encara més recursos nous. Diu Quim Español: ‘És un cas de simbiosi productiva. La lògica del neoplasticisme s’adapta a l’arquitectura, perquè descobreix l’espai fluid.’

Un altre exemple: el videoart de Bill Viola, que relaciona el llenguatge actual en moviment amb les pintures i composicions de la pintura barroca. Són exemples que per l’arquitecte mostren la riquesa i eficàcia de la frontera, compartint elements comuns, evitant impostures gratuïtes (‘impostures –va dir Español– que tant abunden en l’art actual’).

Com un edifici construeix vida social

Explicades les simbiosis entre diferents disciplines artístiques, entra en el concepte de la manera com una obra d’arquitectura no construeix únicament espai interior, sinó també exterior, vida social. I assegura: ‘Només els arquitectes sensibles saben integrar l’edifici en el lloc. I quan això es dóna, ens trobem davant del cas d’un edifici sense límits. Perquè si un edifici és encapsulat, reclòs en ell mateix, es converteix en una espina clavada en aquell espai, en un edifici disminuït, no pas emergent com l’edifici que sap integrar-se en el seu entorn. Els edificis que s’integren, eixamplen.’

Va explicar aquest concepte amb les maneres constructives que van marcar diferents èpoques. A l’època medieval (i els barris vells de moltes ciutats encara en són un exemple), cada casa es construïa conscientment o inconscientment en funció dels altres edificis que tenia al costat. Aquesta és una de les raons de per què ens agrada tant passejar-nos-hi: les cases utilitzaven el mateix material, compartien una mateixa manera de fer les finestres, etc. Hi havia una coherència inconscient entre els edificis, encara que després els carrers anessin torts. En aquest cas, es parla d’unitat en el detall i tumult en el conjunt. Això era a causa del fet que l’evolució de la societat i les tècniques constructives era lenta. La idea de la lentitud és clau. A l’edat mitjana existia una complexitat ordenada, principi de la bellesa, segons Marcel Proust. L’espai públic, perquè tingui bellesa, ha de ser unitari, diu Español.

També explicava que més endavant, a partir del Barroc, en una ciutat com París, la unitat la donava les ‘servituds especials d’arquitectura’, que se’n deien. En aquella època totes les façanes havien de ser iguals (mentre que a dintre es podia fer com es volgués). Això va donar una gran coherència al centre de la ciutat. A Barcelona va passar igual amb el Pla Cerdà, que només Gaudí va aconseguir de trencar. En aquest segon cas, la coherència s’aconsegueix a l’inrevés: tumult en el detall i unitat en el conjunt.

En canvi, d’ençà de la segona meitat del segle XX i aquestes primeres dècades del segle XXI, en les ciutats contemporànies s’ha perdut l’espai social, s’ha perdut el sentit de l’espai públic i la vida social ha desaparegut de molts àmbits de la ciutat. Un cas emblemàtic és la ciutat de Xangai: són una munió d’edificis que es barallen entre si i només miren cap a dintre. Aleshores, no existeix un sistema de relacions i quan això s’esdevé, desapareix la forma. Perquè és fonamental sortir de l’edifici per potenciar la ciutat, diu Quim Español, per construir sociabilitat, per fer civilització, progrés civilitzador. En aquest sentit, cal transcendir els límits per projectar-se. Quim Español va acabar dient que la frontera de l’arquitectura s’hauria de dilatar en la ciutat fins a diluir-se.

[En el pròxim Vinyaserra parlarem dels límits, de la permeabilitat, de la lentitud també, amb relació a la llengua. Parlarem de la ponència del filòleg Pep Nadal sobre l’estàndard i la dialectal, en la qual també es pot establir el símil d’unitat en el detall i tumult en el conjunt quan parlem dels dialectes, i de tumult en el detall i unitat en el conjunt, quan parlem de la llengua estàndard.]