Pensament màgic

Tots, en algun moment de la nostra vida, hem sucumbit a l’encant, a la facilitat i al confort del pensament màgic. Qui no ha esperat que un simple pensament, pel fet d’existir ment endins, pogués modificar la realitat, pogués fer-se real, concret, de pedra picada? L’antropòleg francès Lucien Lévy-Bruhl va emetre la hipòtesi, ara fa gairebé un segle, que aquesta forma de pensament era un residu comú en tots les humans d’una mentalitat primitiva, podríem dir-ne prehistòrica, mare, també, de la superstició. Una hipòtesi que no contradiu una definició més psicològica: escapar de l’angoixa del futur gràcies a la il·lusió de controlar-lo per endavant amb el pensament. Així doncs, si tots podem caure en l’error de situar-nos sota els auspicis sempre favorables d’un pensament capaç de forjar la realitat a semblança seva, és lògic pensar que, en el tumult provocat per Espanya per a impedir el referèndum, el pensament màgic ronda i sura entre tots.

Pot haver-hi pensament màgic en l’independentisme, quan desitgem que el crit «Votarem!», noble i valent, ens serveixi alhora d’escut i de llança per garantir-nos el vot (avís als tertulians ebris de reconquesta: «llança», aquí, és una metàfora, en cap cas una crida a l’ús d’armes blanques o d’estris punxeguts amb finalitats violentes). Hi ha pensament màgic a dojo –a llossades, que diuen els pagesos del Rosselló que no han oblidat el català– entre els federalistes i els equidistants que intenten creure que encara existeix un terme mitjà honorable entre la justícia i la injustícia, entre la democràcia i l’arbitrarietat, entre el referèndum i la repressió. I, és clar, hi ha pensament màgic entre l’unionisme i molt particularment entre els membres del govern espanyol i de tots els estaments encarregats d’impedir que els catalans votin l’1 d’octubre. Si bé ningú no és capaç de predir el que passarà diumenge vinent, és evident que res no s’haurà acabat aquell dia, i menys, molt menys, si Espanya aconsegueix que no tots els catalans votin. Però, justament, semblen pensar que sí. Les declaracions, els improperis, les mirades de menyspreu, les ordres i consignes dirigits tots contra el referèndum semblen no contemplar el que passarà després, l’endemà mateix.

És evident, perquè els surt, en gotes agres de suor per tots els porus de la pell, que l’espanyolisme vol anihilar Catalunya. O, per no quedar del tot malament davant la comunitat internacional, residualitzar-la. Somien que l’1 d’octubre del 2017 es converteixi en una versió suau i diplomàticament acceptable de l’1 d’abril del 1939. Deixo al lector la llibertat d’imaginar quines variacions podria tenir el comunicat oficial de diumenge, adaptat del famós «En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.» signat per Franco ‘vencedor’. És aquí, precisament, que rau el pensament màgic unionista. En el cas extrem que impedeixin el referèndum, què hauran guanyat? Un dia de descans? El seu subconscient suprematista els empeny a no voler imaginar res més que una victòria total. Un 1 d’octubre amb un referèndum fracassat equivaldria, per a ells, a una derrota definitiva de l’independentisme, l’equivalent d’un nou bombardatge a Barcelona. Però, en realitat, tan sols haurien guanyat una mica de temps, al preu d’una imatge internacional malmesa com mai des del franquisme i de la pèrdua de confiança irremeiable d’una porció de la població catalana que, fins la setmana passada, podia haver acceptat d’entendre’s amb una Espanya democràtica però que ara ha girat l’esquena per sempre a aquesta Espanya autoritària i predictatorial. Si el preu d’aconseguir impedir el referèndum és haver eixamplat fins a extrems inèdits la distància emocional i intel·lectual entre Catalunya i Espanya; si el preu és haver violat les pròpies lleis i, fent-ho, haver violat un país sencer que ho sap i ho sent; si és haver fet que mai tants catalans volguessin no ser més espanyols, hauran guanyat ben poc; res. Hauran perdut igualment.