Penjar les botes, desempolsar les sabates

Com si es tractés d’una doctrina religiosa, el futbol ha anat conquerint en menys de cent anys els cors i les ànimes de milions de feligresos en tot el món. En una processió peregrina que comença per venerar un escut i santificar uns colors, els devots continuen per elevar a la categoria de sants els professionals que defensen la seva mateixa causa. Els futbolistes es converteixen en autèntiques figures mediàtiques; icones que generen idòlatres capaços de frisar per aconseguir una mera fotografia o autògraf. Ara bé, què passa quan s’arriba al final de l’espectacle i s’ha de tancar el teló?

L’adéu més difícil

Retirar-se és llei de vida. A diferència d’altres professions, la jubilació futbolística és relativament precoç: acostuma a produir-se cap als 35 anys. Segons Maria Dolores González, llicenciada en Medicina i autora de l’anàlisi Después del deporte, ¿qué?, la retirada “és una decisió personal en la qual intervenen diversos factors: lesions, edat, no ser renovat o seleccionat, disminució del nivell esportiu, falta de motivació o nous projectes personals”. En la majoria dels casos, la caiguda del nivell, fruit de l’edat, és el que acaba allunyant el futbolista dels terrenys de joc o condemnant-lo a passar els últims anys com a professional a lligues de menor nivell com ara a la Xina o els Estats Units. Thierry Henry, Alessandro Nesta o David Beckham en són exemples paradigmàtics. L’enorme competitivitat fa que els més grans es vegin ràpidament eclipsats i substituïts per futbolistes més joves, amb les cames fresques i els genolls ‘sencers’. Llei de vida.

El preu físic de jugar a futbol

Una vida dedicada al futbol professional suposa un desgast físic de grans dimensions que arriba al seu clímax en el moment de la retirada esportiva. “Vaig arribar a demanar que em tallessin les cames, tenia un dolor insuportable”, explica Gabriel Batistuta, segon màxim golejador de la selecció argentina. El davanter, que es va retirar amb els turmells desproveïts de tendons i cartílags, és un més dels esfereïdors testimonis dels efectes físics del futbol. Tot el seu pes queia sobre els ossos del peu, generant així un dolor intens per culpa de la fricció.

Segons el Dr. Juan Manuel Boffa, traumatòleg de Quirónsalud Barcelona i metge del Manchester City, la majoria de futbolistes de 30 anys “ja tenen els meniscs i els cartílags molt desgastats”, en molts casos “perquè per culpa dels interessos econòmics juguen amb lesions quan haurien de parar”. Tanmateix, Boffa considera que “si durant la carrera professional es cuida l’articulació, el risc de patir seqüeles a l’hora de la retirada pot disminuir molt”. És el cas d’Albert Albesa, exjugador de l’Espanyol i el Valladolid entre d’altres, qui assegura que després de 15 anys de carrera no té cap seqüela física remarcable més enllà de la pèrdua de massa muscular que entranya penjar les botes.

Sens dubte, el genoll és un dels principals malsons dels futbolistes. L’enorme desgast físic del futbol afecta l’articulació, capital en l’estabilitat i el moviment. Una de les lesions més típiques és la ruptura del lligament creuat anterior, que afavoreix l’aparició d’artrosi -el desgast del cartílag articular-, que per Boffa és “la lesió més greu del futbolista”. Segons Britt Ellin Oiestad, del Departament de Fisioteràpia de l’Oslo Metropolitan University, “gairebé el 50% dels pacients que han patit aquest trencament desenvoluparan lesions de cartílag del genoll a llarg termini”.

Efectes psicològics 

Però no només el físic paga la factura de l’exigència del futbol, la ment també es veu afectada a l’hora d’abandonar una rutina gairebé vital. Renunciar als entrenaments, a les concentracions i partits, als companys i a la fama per passar a un segon pla social no és gens senzill. “Em costa molt tornar al camp de l’Espanyol, la gent s’acosta per rememorar moments i em poso nostàlgic”, explica Albert Albesa, exfutbolista retirat des de 1999.

I és que hi ha diversos factors psicològics que influeixen en la resposta emocional del jugador a l’hora d’enfrontar-se a la retirada: el grau d’identitat esportiva, la planificació i el suport social. La identitat esportiva es defineix com la mesura en què un professional s’autoconcep com a esportista, fent que la seva realització personal i la seva autoestima depenguin de fites lligades a aquest àmbit. Laura Servós, pscòloga esportiva, afirma que una bona manera de disminuir o contrarestar la identitat esportiva és “demostrant a l’atleta que no s’ha de valorar només per les seves capacitats físiques, sinó que també és hàbil en altres contextos”, i recomana “establir altres objectius en el nou dia a dia”.  

Pels que són incapaços d’apartar-s’hi, una altra manera de continuar en contacte amb l’adrenalina futbolística és mantenint els lligams amb el món de l’esport, ja sigui com a entrenadors, directius o a l’organigrama tècnic d’algun equip. L’exclusivitat i l’alta demanda d’aquests estaments no sempre faciliten la inclusió laboral. “La sort dels meus companys ha estat molt dispar. Mentre en Robert Fernández és el secretari tècnic del Barça i l’Óscar Arias el director esportiu del Sevilla, hi ha companys que no han aconseguit tornar al món del futbol. Veure’s fora de l’única realitat en què se senten útils ha afectat el seu estat anímic i fins i tot ha derivat en depressions”, narra Albesa.

En aquest sentit, la planificació de la retirada és determinant. “Ser conscient que el moment de penjar les botes arribarà, preparar un nou model de vida, marcar-se una sèrie de metes o començar a formar-se durant la carrera suposen les bases d’un bon treball anticipatori”, afirma Laura Servós. Segons la psicòloga, l’objectiu primordial és reduir l’interval entre la retirada i l’adaptació al dia a dia.

Albert Albesa és un exemple paradigmàtic d’aclimatació camaleònica. Després d’alternar participacions a Primera i Segona Divisió, va decidir tornar a l’equip on es va formar, el C.F Gavà, de la Segona Divisió B, per encarar la retirada gradualment. “Vaig muntar un restaurant on treballava els matins, mentre que a la tarda entrenava. Un cop retirat, vaig invertir tot el meu temps en el negoci. És millor no pensar i posar-se a fer altres coses com més aviat millor.” Eren els noranta i encara no havien emergit els exòtics mercats xinesos i àrabs, sinònims de luxe i beneficis infinits.

Però no tot depèn d’un mateix. El cercle íntim del professional l’ha d’acompanyar en la jugada més difícil de la seva carrera. La família, els amics o qualsevol tipus de relació positiva s’erigeixen com a imprescindibles per apaivagar la nostàlgia. “Després de quinze anys viatjant, vivint a hotels, tornant cansat a casa… poder recuperar el temps amb els teus és una gran recompensa”, sentencia un Albesa feliç d’acompanyar els seus fills en els seus inicis a l’handbol i el futbol.

I és que hom podria pensar que el futbol és un esport desagraït, un macronegoci sever que roba als seus participants els millors anys de la seva vida per esprémer-los físicament i privar-los d’una enorme quantitat de temps. Un jutge impassible que renova sense escrúpols els inservibles en una roda de seleccions permanent. Altres, que els sous percebuts bé justifiquen qualsevol sacrifici i que les lesions són un risc de la feina que s’ha d’assumir. Amb tot, queda clar que un cop s’assaboreixen les mels de l’essència d’aquest esport, el record del regust d’aquest tast queda per sempre a la boca, immutable i latent. Desitjant tornar a paladejar el plat caducifoli dels millors anys de la seva vida. Alguns no ho superen. D’altres, han de buscar un substitutiu. Un gol del temps prorrogable però impossible d’evitar.