PEN Català: cent anys de diplomàcia, solidaritat i lluita per la llibertat d’expressió

Va ser un 19 d’abril de 1922 quan en un sopar a l’hotel Ritz de Barcelona un grup d’escriptors –el poeta i director de la Revista Josep Maria López-Picó, el també poeta i traductor Josep Maria Millàs-Raurell, l’humanista, filòsof i economista Joan Crexells, l’antropòleg Josep Maria Batista i Roca i el poeta anglès John Langdon Davies– va fundar la branca catalana del PEN Club. Només feia uns mesos que s’havia creat el primer PEN anglès i poques setmanes que s’havia constituït el Comitè Internacional del PEN Club, quan va néixer el PEN Català. Era el tercer del món, després de l’anglès i el francès. Les cendres de la Gran Guerra encara eren calentes. Les ferides no s’havien acabat de tancar, i l’objectiu d’aquella nova organització era reconstruir les relacions entre literatures, renovar el vincle entre homes (i dones) de lletres tot creant una diplomàcia de l’esperit. El nom evocava tant els qui eren cridats a associar-s’hi (Poets, Essayists i Novelists), com l’eina que tots ells empraven, la ploma, pen en anglès.

Durant aquella primera època, el PEN va ser un espai d’intercanvi cultural que va permetre la presència a Barcelona de figures internacionals, com Jules Romains, Paul Valéry, Luigi Pirandello o G. K. Chesterton, i l’assistència de representants catalans, com Pompeu Fabra o Carles Riba, als congressos internacionals, fet per tot Europa. Per als catalans, a més, era una oportunitat de tenir un espai on parlar de tu a tu amb la resta de cultures del món. No debades, i gràcies a la tasca del PEN Català, el PEN Internacional no ha estat un espai format per representacions estatals, sinó que cada centre representa una literatura.

Les ombres de la guerra

Però aviat el PEN es va enfrontar al perill del totalitarisme, la intolerància, la persecució de la llibertat d’expressió i la guerra, que a partir dels anys trenta va anar tenyint el món. I, en aquest combat, el PEN Català hi va tenir un paper destacat, com es pot veure a l’exposició “PEN Català, cent anys protegint la llengua i la llibertat d’expressió”, que serveix per a commemorar el centenari de l’entitat, presidida per l’editora Laura Huerga. La mostra, a la sala Cotxeres del Palau Robert, és dirigida per Manuel Guerrero i fa un recorregut per la història del PEN, aturant-se en alguns dels moments clau.

Moments com el Congrés de Dubrovnik de 1933, on el poeta J. V. Foix, acompanyat de la seva dona, Victòria Gili, va representar el PEN Català. El suport català a la condemna del règim nazi –i l’expulsió del PEN alemany, que s’havia alineat amb un règim que perseguia els creadors i n’havia cremat públicament els llibres– va ser determinant. A l’hora de votar, Foix va proclamar: “La Catalogne et sa femme toujours d’accord”. Però Foix no tan sols va tenir un paper clau en la presa de posició del PEN, sinó que va aconseguir que l’any 1935 Barcelona acollís el XIII Congrés Internacional del PEN. Amb el govern de la Generalitat empresonat i l’autonomia suspesa, la ciutat va acollir vint-i-cinc delegacions internacionals, que sumaven cent seixanta-cinc assistents. Les cròniques d’aquells actes són apassionants, i gràcies a l’arxiu de la Fundació JV Foix, es poden veure a l’exposició les minutes dels sopars de gala o les targetes d’invitació.

Quan vam ser refugiats

Si llavors Barcelona va acollir els escriptors perseguits pels règims dictatorials, com Ernst Toller o Klaus Mann, a partir de l’estiu de 1936 el crit d’alerta el llançava el PEN Català. Colpeix descobrir que Fabra, com a president de l’entitat, demanava menjar i paper per a escriure als seus companys d’arreu del món. I saber que aquelles capses de queviures van arribar durant el Nadal de 1938 a escriptors com Marià Manent. A més de vehicular la solidaritat dels escriptors de tot el món, el PEN va ser l’espai de denúncia dels bombardaments feixistes i la violència franquista. Escriptors com Riba, Francesc Trabal o Mercè Rodoreda van explicar al món què passava a Catalunya.

Tots tres, l’any 1939, es van veure obligats a anar-se’n a l’exili. L’exposició recorda l’expedició del bibliobús, creat pel Servei de Biblioteques al Front, que va sortir els darrers dies de gener d’aquell mateix Palau Robert. També s’hi pot veure una llista de socis del PEN, localitzada als arxius del PEN Internacional a Austin (Texas), on d’una quarantena d’associats trenta-dos es van veure obligats a expatriar-se. Entre els noms, Fabra, Pous i Pagès, Riba, Trabal, Rodoreda, Alfons Maseras, C. A. Jordana, Lluís Muntanyà i Armand Obiols, la junta al complet del PEN Català, que durant la guerra havia quedat sota el paraigua de la Institució de les Lletres Catalanes. Els exiliats no tan sols van trobar en el local del PEN a París un espai on dormir, dutxar-se i menjar alguna cosa, sinó que l’organització va tenir un paper decisiu en l’establiment de la residència de Roissy-en-Brie.

La normalització d’una entitat imprescindible

De la mateixa manera, si un autobús havia servit al PEN i els seus membres per marxar del país, un autobús va servir per tornar-los, encara clandestinament, l’any 1973. D’ençà del final de la guerra, Josep Maria Batista i Roca, un dels impulsors i fundador del PEN Català, havia mantingut la flama de l’entitat a Londres, prop del PEN Internacional. De tota manera, els escriptors que havien tornat de l’exili i les noves generacions creien necessari reconstituir-lo a Barcelona, atesa la imminència del final del franquisme. Per evitar la policia, la sessió de refundació es va fer en un viatge entre Barcelona i l’Espluga de Francolí, a bord d’un autocar que simulava una excursió turística a Poblet. Hi van assistir quaranta-dos escriptors, i la nova junta va quedar constituïda per Joan Oliver com a president, Maurici Serrahima com a vice-president i Tísner com a secretari, amb Joan Fuster i Josep Maria Llompart com a representants de País Valencià i les Illes, i Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Carbonell, Alexandre Cirici-Pellicer, Guillem-Jordi Graells, Jordi Melendres, Víctor Mora, Maria Antònia Oliver, Montserrat Roig i Francesc Vallverdú a les vocalies.

D’ençà de la seva recuperació de la normalitat institucional, el PEN ha estat una entitat capdavantera en la lluita per la llibertat d’expressió i en favor dels escriptors perseguits, empresonats i en risc de mort. Ho va fer als anys noranta, en favor de l’escriptor Salman Rushdie, que a hores d’ara es recupera de l’atemptat que va sofrir fa poques setmanes; hi va tornar en el cas d’Anna Politkóvskaia, que va ser a la ciutat abans del seu assassinat per part d’esbirros del Kremlin; i no ha deixat de fer-ho des de llavors amb una llarga llista d’escriptors, alguns dels quals s’han acollit a Barcelona, gràcies a l’impuls de la xarxa de ciutats-refugi, o bé se n’ha exigit l’alliberament pressionant les institucions al més alt nivell. En aquest sentit, la fotografia de Jordi Sarsanedas tancat en una gàbia, present a la sala Cotxeres, continua essent una icona de la lluita en favor de la llibertat d’expressió i creació.

Tot i que el PEN ha viscut els darrers anys situacions internes que no haurien de tapar la bona tasca d’aquests cent anys, el prestigi de l’entitat dins la xarxa del PEN Internacional ha estat destacada, amb la presència de diversos representats en els seus òrgans directius i comitès. Va ser gràcies al pes de l’entitat, que l’organització internacional va demanar la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart –fet que va empipar l’ex-president del PEN Internacional Mario Vargas Llosa– i ha estat molt atenta a les vulneracions de la llibertat d’expressió comeses per l’estat espanyol.

El prestigi del PEN Català en l’àmbit mundial també s’explica per una presència constant als congressos i reunions internacionals. En aquest aspecte, la continuïtat està assegurada, perquè gairebé cent anys després que Pompeu Fabra i Millàs-Raurell representessin els escriptors catalans a la primera de les trobades del PEN Internacional, l’escriptor i vice-president en representació de les Illes, J.M. Vidal-Illanes, assistirà al congrés que es farà a Uppsala. Quant a les celebracions del centenari del PEN Català, que van començar una festa al jardí del Palau Robert –amb pastís d’aniversari inclòs–, hi ha previstes diverses taules rodones durant els mesos vinents, en què es recordarà l’exili del PEN Català i el Comitè d’Escriptores del PEN Català, s’homenatjarà la traductora Montserrat Franquesa i es lliurarà el premi Veu Lliure del PEN Català.