L’estudi de la pelvis d’un primat d’uns set milions d’anys d’antiguitat apunta que era bípede

L’estudi de la pelvis del fòssil d’Oreopithecus, un primat endèmic insular que va viure fa entre 8,3 i 6,7 milions d’anys a la zona entre la Toscana i Sardenya actual, ha permès apuntar que a més de la locomoció arborícola, tenia més facilitat per adoptar una postura i locomoció bípedes que els simis actuals. Així ho afirma l’investigador Salvador Moyà-Solà, de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) que ha participat en la investigació que ha permès estudiar la pelvis i les particularitats anatòmiques del primat. S’ha analitzat la part inferior del tòrax, incloent la pelvis i les vèrtebres lumbars, a partir d’una nova preparació dels fòssils originals que han permès revelar aspectes anatòmics del primat que havien quedat, fins ara, ocults.

Els investigadors van veure que el fòssil presenta cinc vèrtebres lumbars enlloc de les quatre que tenen els grans simis com els goril·les. La pelvis també va mostrar algunes particularitats anatòmiques que no havien estat observades en altres primats, com l’orientació transversal de les ales ilíaques. També van descobrir un llarg i recte isqui, característic dels homínids del Miocè. La combinació de tots aquests caràcters van confirmar als investigadors que la locomoció arborícola era present en l’Oreopithecus però que també era capaç de desplaçar-se de forma bípeda per terra, amb més facilitat que els simis actuals.

Segons els investigadors, l’evolució de la locomoció bípeda està vinculada a les pressions de selecció sobre l’espècie ja que vivia en una illa amb pocs recursos alimentaris i pocs o cap depredador. Per tant, la condició d’insularitat hauria afavorit l’adaptació terrestre del primat. Segons Moyà-Solà si s’hagués tingut en compte el factor de la insularitat la seva interpretació hagués estat ‘més senzilla’.

L’Orepotihecus bambolii és un primat endèmic insular que va viure fa entre 8,3 i 6,7 milions d’anys a la zona de l’actual Toscana i Sardenya. L’esquelet més complet va ser descobert l’any 1958 en una mina de carbó i correspon a un jove adult mascle d’uns 30 quilos que s’ha conegut amb el sobrenom de Sandrone. És l’única espècia d’hominoïdeu que va sobreviure a la crisi del Vallesià, fa nou milions d’anys.

La classificació d’aquesta espècie ha estat sempre controvertida entre la societat científica atesa la peculiar combinació de característiques anatòmiques que presenten les seves dents, crani i esquelet postcranial.