Pel Rosselló, el Pirineu i l’Empordà, amb Josep Sebastià Pons

L’escriptora Maria Àngels Anglada ho recordava perfectament. En un sopar, l’escriptor Josep Pla, convenientment regat i de molt mal humor, comença a dir penjaments de tots els poetes catalans. Per contradir-lo, l’autora de Les closes ho va tenir clar: “Senyor Pla, ara li’n diré un que no el podrà criticar: Josep Sebastià Pons.” I es va obrar el miracle. A Pla li va canviar la cara, mentre Anglada recitava alguns versos que van plaure al de Llofriu, que li va acabar dedicant un Homenot i el categoritzà com a “gran poeta, un dels millors del seu temps”. “Un dels catalans més estimables que hagi conegut en la meva vida”, va dir; i de les converses tingudes: “Han estat per a mi una de les amenitats d’aquests anys d’isolament i de resclosit decretat pel finisterrisme peninsular.” Per a Pla, com per a Pons, la línia fronterera de l’Albera era pura convenció. El 15 d’agost de 1913, el poeta va publicar un “Cant a l’Empordà” a la Revue Catalane, publicació capdavantera de la Renaixença en terres rosselloneses: “Jo sé que aquell país és pastat com el meu, / que s’abeura el seu poble en la mateixa deu.”

L’oblit d’un poeta relegat a l’altra banda de la frontera

Tot i això, la glòria li ha estat escamotejada. Com escrivia el seu amic i editor Tomàs Garcés –estiuejant a la Selva de Mar, on solien retrobar-se–, la poesia de Pons no havia estat prou valorada, especialment en les antologies. Igual de noucentista, però menys moderat, l’enyorat Àlex Susanna, un dels grans defensors de la vàlua de Pons, denunciava rotund “l’abandonament en què un país pot arribar a tenir alguns dels seus millors creadors”, i apuntava que el fet que Pons fos nascut a Illa, el condemnava a ser el gran poeta del Rosselló i prou. I encara gràcies, podríem afegir. El fet és que, com assegura l’hel·lenista Eusebi Ayensa, Pons no forma part dels programes escolars. I m’imagino que tampoc dels universitaris. Com li va passar a ell, nosaltres l’hem descobert tardanament, potser perquè no teníem una Anglada que ens encaminés a virar el cap a l’altra banda de l’Albera. I és que, al costat de Grècia –Ayensa n’ha estat un autèntic ambaixador–, el Rosselló, com a continuació del seu Empordà natal, s’ha convertit en una qüestió de passió. Així, si l’any 2019 Ayensa va aconseguir de publicar la magnífica Poesia completa (Ela Geminada) de Joan Sebastià Pons, ara acaba de publicar amb la gran matriarca de la literatura nord-catalana Miquela Valls un volum singular titulat Joan Sebastià Pons. Ruta literària, editat per Cal·lígraf en versió catalana i francesa.

Pons fou un perfecte ciutadà de la República francesa que esdevingué poeta català. Una República francesa que va servir amb les armes a la Primera Guerra Mundial, i la va passar pràcticament tota com a presoner dels alemanys, i com a professor d’espanyol a la Universitat de Montpeller. Per al seu admirador Eugeni Xammar, l’educació i la cultura franceses havien donat a l’obra de Pons una qualitat superior a qualsevol poeta de formació merament peninsular. Pla no ho acabava de veure clar. La cultura francesa era massa forta per a modelar un poeta, i la de Pons era “la poesia d’una altra llengua, d’una altra forma d’expressió, d’una altra tradició”. “Aquesta mil·lenària i personal manera de veure les coses, soterrada, al Rosselló, per tres-cents anys de superba i magnífica cultura francesa (els anys que ens separen del Tractat dels Pirineus), apareix en aquesta poesia viva i directíssima.” Pons podia ser “un admirable professor d’universitat” i “un perfecte contribuent i ciutadà de la República”, però la seva poesia no és francesa i ell no és un poeta francès. És un poeta català.

Resseguint les passes d’un peregrí enamorat

Un poeta que va tenir la mala fortuna de fer eclosió al nord en un canvi d’època de la literatura catalana del sud. És a dir, començà a escriure en ple domini del Noucentisme, i se sentí fora de lloc: “La noció de frontera es va precisar en el curs del segle XIX. Si l’esperit pot, segons els seus desigs, desplaçar o fer recular una frontera, la realitat la hi ha imposada de mil maneres. Existeix entre els nostres veïns [del sud] i nosaltres una línia de demarcació literària que és la sensibilitat i la del gust, de la cultura adquirida i de la qual hom no es pot desfer. Ho he experimentat mil vegades i no hi insistiré pas més.” Tot i la influència dels autors grecollatins, ell era el poeta del Riberal. No el de la muntanya d’ametistes o la ciutat d’ivori. Va ser el gran escriptor català del nord, però la seva contribució al renaixement català va ser literari, no pas polític. Al català, hi va arribar pel Canigó de Jacint Verdaguer i va acabar de convèncer-se’n per amor a Elena Soler, la seva dona, morta prematurament.

Nascut el 1886 a Illa en una família de metges, que també va infantar la poeta Simona Gay, la seva germana petita, la casa familiar dels Samsó és avui la batllia de la ciutat. Aquí és on Valls i Ayensa van començar la ruta. La vella Illa, amb la plaça Vella que va veure néixer l’amor entre Josep Sebastià i Elena, els carrers i la muralla. Els recs, les fonts i les vorades de xiprers on va créixer. La farmàcia de l’oncle, les cases on va viure, l’hort familiar, tot va ser evocat des de la distància, quan Pons era lluny de casa, per exigències de la seva feina de professor universitari. Durant tota la vida, les seves caminades fins al poble abandonat de Casesnoves, les seves preferides en la joventut, el van inspirar en les meditacions i els versos. Fa un parell de setmanes, l’església romànica de Sant Sebastià, voltada d’oliveres, va ser un dels escenaris de la presentació del volum. Davant el porxo de l’església, cap on les passes de l’agnòstic Pons es van encaminar tantes vegades, atret pels Tres Reis de les pintures murals mil·lenàries –tota una rocambolesca història, la d’aquests frescs–, uns quants lectors del nord i el sud van llegir texts del poeta, que també van ressonar al priorat agustinià de Serrabona:

“Aquest monestir amb sa quietud
de pedres daurades,
així com les fulles per l’aire colrades,
domina la vall i la solitud.

Baixeta, la porta té un arquet de lloses.
En els capitells encara sencers,
uns àngels guardant les ales recloses
hi mouen per sempre florits encensers.

A dintre, en la fosca, hom veu clarejar
per sempre aplegades
les feres del bosc a cada pilar,
i apunta el centaure les fletxes malvades.

Aquest monestir s’és tot adormit.
Les arnes roseguen casulles brodades.
Amb una veu feble que plora l’oblit,
l’aigua degotina del sostre, a vegades.”

Però la poesia de Pons no va reduir-se al rodal familiar, o a les comarques veïnes del Vallespir, el Capcir o la Cerdanya, de la Garrotxa i l’Empordà. De Núria, en guardava a la memòria l’arribada de l’ermità captant fins a Illa, però, sobretot, la lectura d’Història de Nostra Senyora de Núria, de Francesc Marès, un llibre de 1666 que li va prestar una veïna durant una convalescència i amb el qual va descobrir totes les potencialitats de la llengua. La vall de Núria també va ser testimoni dels mals d’amor per Elena, a qui els seus pares rebutjaven com a jove per no ser de la seva classe social, que el va fer esdevenir un peregrí al santuari, vinculat tradicionalment a les idees de fertilitat i matrimoni. Ara, acompanyats de la guia de poesia i viatge, rica en il·lustracions, fotografies i aquarel·les, que ens han posat a les mans amb delicadesa Miquela Valls i Eusebi Ayensa, nosaltres podem trencar la frontera imposada, mentre recitem als quatre vents:

“L’aigua d’aquest mar, si trobava una veu,
si podien parlar les serres de la neu,
dirien: Seu germans tan sols perquè ens mireu,
i nosaltres, els vents, les aigües i muntanyes,
fem tots iguals els fills de les vostres entranyes.”