24.05.2021 - 19:50
Fa unes quantes setmanes que comentàvem la clara millora de l’activitat durant el mes d’abril a la zona euro i a l’estat espanyol. Era, de fet, el segon mes d’una clara inflexió a l’alça en l’índex de directors de compres (PMI), fet per la consultora IHS. Dèiem llavors que el maig tenia a les mans la continuïtat o no de l’optimisme progressiu que va notant, sobretot, el món industrial. Doncs ha estat que sí. L’activitat del maig, segons l’avanç del PMI, publicat divendres passat, ha accelerat intensament el ritme de creixement.
Fins al punt que ha aconseguit l’índex màxim d’aquests darrers tres anys, gràcies al fet que el volum de noves comandes rebudes ha crescut a un ritme no observat en gairebé quinze anys. L’optimisme empresarial respecte dels dotze mesos vinents ha tornat a batre rècords, si bé els indicadors dels preus continuen augmentant (amb màxims històrics al sector manufacturer) a mesura que la demanda continua superant l’oferta, en el cas d’una gran quantitat de productes i serveis.
En l’anàlisi que fa per grans sectors, s’observa que el repunt encara és impulsat pel sector manufacturer, on la producció creix per onzè mes consecutiu i la taxa d’expansió es desaccelera només lleugerament en comparació amb la màxima històrica del març passat.
Un dels fenòmens habituals en contexts positius marcats per la demanda és que hi hagi un coll d’ampolla a l’hora de la fabricació. Si no és una cosa és una altra, però sempre hi ha una anella més feble en la cadena de producció per on acaba petant. Aquesta vegada, la incapacitat del sector industrial de fabricar prou productes per a satisfer les comandes en el termini convingut es deu, en bona part, a un allargament insòlit en els terminis de subministrament dels proveïdors, que han continuat deteriorant-se.
Dit això, per mi, en aquest avanç del PMI del maig hi ha tres aspectes que cal destacar. El primer l’assenyala el director de l’estudi: que el creixement hauria estat encara més gran si no fos per les esmentades demores en el subministrament i les dificultats a l’hora de reiniciar l’activitat amb prou rapidesa, especialment pel que fa a la recontractació. D’aquest aspecte se’n parla poc, però té una importància cabdal. Passar de no fer gairebé res a mirar de pair una allau de comandes no és cosa d’un dia. La recomposició vol temps. El director de l’estudi considera que el desfasament de l’activitat total amb relació a la demanda és al nivell màxim dels vint-i-tres anys d’història de l’estudi. Hem entrat, doncs, en un terreny desconegut. Ve’t aquí un fet que cal tenir en compte, perquè en aquestes situacions les empreses han de filar molt prim.
Però, sense dubte, el fet més important de l’índex PMI és que, malgrat que el sector manufacturer ha registrat la taxa de creixement més sòlida, el sector dels serveis és el que ha impulsat la millora general dels resultats. Després d’augmentar molt lleugerament a l’abril, per primera vegada en vuit mesos, l’activitat als serveis s’ha expandit al maig a un ritme no observat d’ençà del juny del 2018, gràcies al fet que l’atenuació de les restriccions per la covid-19 ha facilitat una reactivació de la demanda. Les noves comandes de serveis han crescut aquest mes per primera vegada des del juliol de l’any passat. Aquest és el pas definitiu per a la millora global. Ara cal que es consolidi i això no passarà plenament fins a l’estiu, quan la mobilitat permeti d’anar fent passos endavant en el turisme.
I el tercer fet és una conseqüència directa del fort impuls de la demanda i la dificultat de l’oferta per a seguir-la, en el cas de molts productes i serveis. Això ha fet que al maig hagin tornat a augmentar les pressions inflacionistes. Segons el PMI, els preus mitjans pagats van augmentar al ritme més intens d’ençà del març del 2011, impulsats per una alça dels costs del sector industrial que ha estat la més forta d’ençà que es registren dades, fa vint-i-quatre anys. Els costs del sector de serveis també han pujat a un ritme més accelerat, amb l’alça més intensa d’ençà del novembre de 2018.
Tot plegat fa que tornem a parlar d’inflació. Eurostat va publicar dimecres que al març els preus de la UE havien pujat d’un 2% i d’un 1,6% a la zona euro, el nivell màxim d’aquests dos últims anys. Que els preus han pujat –i que encara pujaran més aquests mesos vinents– és ben evident i, ara com ara, no ho nega ningú. La qüestió és saber si és un fet conjuntural, fruit d’una coincidència de factors, o si és un canvi més important. Els economistes, en aquests moments, sembla que tiren pel camí del mig, no ho veuen gaire clar.
I aquest fet és cabdal, perquè les pressions dels preus són un factor que pot fer pensar els bancs centrals si cal mantenir l’aixeta oberta com fins ara i a veure què fan amb els tipus d’interès. Però entrar en aquest terreny, avui, no toca. Avui la notícia és bona, perquè al maig fem un pas endavant important per a treure el cap fora de la foscor d’aquests últims catorze mesos.
