Pel drac escrivim

L’altre dissabte escrivia aquí de la rosa. Un amic del ram literari s’ho va prendre com un pregó de Sant Jordi segons que em digué aquell mateix dia. Per deixar de mirar les coses des del clavegueram que ens encercla. Parlava dissabte de la rosa que “és sense perquè”, en perfecta observació d’una vella amiga també del ram literari i de la vida ras i curt. La rosa és. Però no és pas sola, si de la diada de Sant Jordi parlem. Avui que ja no és a tocar sinó que ja ha transcorregut, ens falta un personatge cabdal: el drac. No pot pas ésser, no i no, de cap de les maneres, hi ha de ser. M’he girat cap a una altra amiga del ram literari i de la vida (què faríem, sense l’amistat), la Marçal, una escriptora que no deixa passar cap ocasió de plantejar qualsevol tradició a fons per veure què s’hi amaga, en la repetició ritual i litúrgica de les festes populars que acaben sent institucionals. He tornat al seu “Elogi del drac”, que va llegir a l’Ateneu Barcelonès el vint-i-tres d’abril de 1996. Fa vint-i-cinc anys, un quart de segle. Hi diu coses resplendents. Com ara que escriure és cosa del drac. Del drac que cada persona que escriu duu a dins; cada escriptora, cada escriptor.

“Elogi del drac” forma ara part d’un llibre que també inclou el drac al títol, Sota el signe del drac. Al seu torn, aquest títol és el que ella dóna al seu propi prefaci quan va reunir la poesia, el 1989, en el volum Llengua abolida, un dels millors títols al meu entendre de la literatura contemporània, per la seva versatilitat i coherència plena: fa referència a l’exclusió-abolició de les cultures de les dones eliminades, soterrades i colonitzades per la tradició canònica; als avatars i el futur de la llengua catalana, i a les identitats sexuals negades; i tot encaixa. Per això vaig triar-lo per reunir els seus textos de crítica cultural que formen el volum Sota el signe del drac, en una primera publicació que Isidor Cònsul va treure a Proa el 2004. Ara Jordi Puig l’ha recuperat a Comanegra, en una edició per a la qual he afegit un petit epíleg fotogràfic d’imatges d’Ivars d’Urgell, dels seus paisatges i de casa seva. Ho explico una altra volta, hi torno, empesa pel sentit que la Marçal atorga al drac, pel paper essencial que dóna al drac en la creació literària.

Si la rosa és sense perquè, el drac és el perquè de tot plegat.

D’entrada, Marçal aposta per dir del vint-i-tres d’abril el “dia de la literatura”. Del llibre, sí, és clar, en conseqüència, perquè des de fa més de cinc segles és el vehicle literari, “suport essencial, gairebé únic d’allò que generacions d’escriptores i d’escriptors han estat capaços de crear amb la paraula i amb aquella substància íntima que ha pres forma a través de la paraula”. La cursiva és meva, per subratllar com ho diu: aquella substància íntima. Que, rebla, és cosa del drac. El drac ho és tot. Nodreix les roses i abeura l’escriptura: “Els Jocs Florals, festa medieval que reneix al segle passat [el XIX] com a culminació del procés de renaixença literària de la llengua catalana, vincula també, harmoniosament –desmentint la vella dicotomia natura-cultura tan pròpia d’Occident–, l’esclat natural de la primavera renaixent i la bellesa formal, cultural per tant de la paraula literària: aquella paraula que fa sentit, que elabora l’experiència, fins i tot, i potser sobretot, que elabora un cop i un altre el dol per la mort ritual del drac. Perquè és de la sang del drac que es nodreixen les roses de Sant Jordi. És en la sang del drac on beu la paraula viva de qui escriu.”

El drac sacrificat, any rere any, és “la imatge que m’ocupava el centre de l’escena quan donava voltes entorn d’allò que volia dir avui, entorn de la diada de Sant Jordi, el llibre i sobretot la literatura: la imatge del drac sofrent, la passió del drac. La sang del drac –del drac que l’escriptor o l’escriptora alimenta i cova dins seu, vora la font indominable de la vida, arran de la mort– com a origen de l’escriptura literària. Aquest drac que ressorgeix cíclicament i que, fins i tot decapitat, és capaç de fer néixer la bellesa, perquè allò que ens diu la seva mort ritual és la seva pervivència aferrissada, la seva resurrecció inevitable, més enllà de la voluntat que domina i de la raó que exclou. Perquè el drac és, per a mi, la imatge de tot allò que és exclòs […]. El drac és el poder terrible d’allò que en nosaltres resta del que queda exclòs. L’escriptor, l’escriptora, s’hi encara, sovint de forma esbiaixada i obliqua, amb els mots i, de vegades, aconsegueix que el monstre parli, digui bocins de la seva veritat obscura, forçant i eixamplant així els límits d’allò que pot ésser dit.” És la feina més pròpia de l’escriptura.

He buscat alguna imatge que correspongués amb la seva per il·lustrar aquestes ratlles. Un drac que escriu, volia trobar. Només hi he trobat un dibuix d’un drac que llegeix. Pas mal. Potser llegeix el que ell mateix ha escrit, o que ha escrit un altre drac, una altra drac. Perquè aquesta és la feina de la gent de lletra abans i després del dia del llibre, de la rosa i de la literatura, del dia del drac en suma: continuar acollint “aquella substància íntima” que cova, donar-li forma a través de la paraula i escriure així “allò que és exclòs”.