Pel català, de l’acció individual a l’acció col·lectiva

El català és una llengua mitjana sotmesa a una quàdruple minorització:

1. Legal, pel marc asimètric blindat per la constitució i la sentència sobre l’estatut, que fa del castellà l’única llengua de coneixement obligat.

2. Econòmica, perquè el castellà senyoreja el mercat laboral en la majoria de sectors, i per l’enorme pes del mercat hispanoparlant sumat a la desarticulació de l’espai comunicatiu català.

3. Ideològica, per (entre altres) la persistència de pautes d’ús lingüístic que dificulten la incorporació de nous parlants, marcadament si pertanyen a col·lectius racialitzats, forçats a bregar perquè no els canvien de llengua.

4. Demogràfica, resultat (si ens cenyim a Catalunya) de successius episodis d’immigració en un marc político-econòmic que no n’ha facilitat la incorporació plena a l’ús del català.

Malgrat tot, a Catalunya més del 80% de la població sap parlar català, hi ha més persones que s’hi identifiquen i el parlen habitualment que persones que el tenen com a llengua inicial, i també són més les que el transmeten a la descendència que les que l’han heretat a la llar. Com dèiem amb F. Xavier Vila en una altra avinentesa, el català té una mala salut de ferro. I si ha persistit és perquè aporta un valor social positiu als parlants, en forma d’oportunitats de mobilitat social i d’identificació amb la catalanitat com un projecte comú i en permanent (re)construcció.

Per fer front a la minorització del català i incrementar-ne el valor calen accions a tots els nivells. El desvetllament d’una consciència sociolingüística crítica i l’apoderament individual dels parlants són tan necessaris com insuficients si no van acompanyats d’una pressió sostinguda sobre els poders públics perquè impulsen canvis estructurals, i d’una acció col·lectiva que genere més i nous espais segurs per a l’ús del català, que permeten crear vincles i comunitat i teixir la societat des de l’experiència compartida.

Avel·lí Flors-Mas
CUSC-UB

VilaWeb publica cada dia un article de la sèrie “El futur del català”, impulsada per Carme Junyent (vegeu-ne el text introductori).

Heus ací els autors de la sèrie:

1. Josep Murgades: ‘Situació de la llengua o llengua de la situació’
2. Joan Peytaví: ‘Perdre el nord?’
3. Maite Puigdevall: ‘Tots els colors de la llengua’
4. Joan Pujolar: ‘La llengua com a factor de producció’
5. Carles de Rosselló: ‘Minoritzats, però propositius’
6. Albert Rossich: ‘Ecologisme lingüístic’
7. Montse Sendra: ‘La reconstrucció necessària’
8. Enric Serra: ‘El català no ‘cunde’ prou’
9. Ramon Sistac: ‘Parlar o saber parlar’
10. Natxo Sorolla: ‘Activem els sensors de la llengua’
11. Albert Turull: ‘La llengua incerta’
12. Carme Vilà Comajoan: ‘No hem complert mai un decret de fa vint-i-vuit anys’
13. Xavier Vila: ‘Una estratègia completa per a la llengua’
14. Lluís Barceló: ‘El català a les Illes Balears enfront de la saturació d’informació (en castellà)’
15. Albert Bastardas: ‘Avaluar, (re)pensar i fer’
16. Alà Baylac: ‘Ressuscitar el català a Catalunya Nord’
17. Marta de Blas: ‘Per què parlem de multilingüisme quan volem parlar del català?’
18. Emili Boix: ‘Banderes vermelles’
19. Eugeni Casanova: ‘Som Cartago a mans de Roma’
20. Llorenç Comajoan: ‘Assumeix que la gent no és idiota’
21. Mireia Farrús: ‘Sobirania tecnològica, també’
22. Avel·lí Flors: ‘Pel català, de l’acció individual a l’acció col·lectiva’
23. Jordi Ginebra: ‘L’estat del català. Voleu dir que n’hi ha per a tant?’
24. Andreu González: ‘L’agonia del català’
25. Narcís Iglesias: ‘Ambivalències en un context de transformacions’
26. Xavier Lamuela: ‘El present del català’
27. Mercè Lorente: ‘Llengua i responsabilitats’
28. Josep Martines: ‘El futur del català i la creativitat lingüística’
29. Vicent Martines: ‘La sociolingüística una eina necessària’
30. Marina Massaguer: ‘Adoptar el català: la importància dels afectes’
31. Brauli Montoya: ‘Cal una llei de llengües de l’estat espanyol?’